«La meua vida són la poesia i el valencià»

El 16 de juny, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en l’acte de lliurament dels XXXIII Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, reconeixerà públicament la trajectòria de la poeta nulera, Marisol González, una dona que admet que «el valencià és la meua vida» i que després de molts anys dedicats a l’educació des de diferents àmbits i responsabilitats, reconeix que «vitalment he iniciat una nova etapa» que tindrà el seu reflex en la poesia, la seua forma d’expressió.

Els homenatges sempre són d’agrair, així ho reconeix, però també afirma que aquest va ser «una sorpresa», perquè mai haguera esperat que l’associació a la qual pertany pensara en el seu nom per a concedir tal distinció.

Va publicar el seu primer llibre de poesia l’any 1988, quan va guanyar per primera vegada la Flor Natural dels Jocs Florals de Nules amb Les hores breus. Des d’aleshores, han vist la llum més de vint poemaris, tots en valencià llevat de La edad desierta, publicat l’any 1995 per l’editorial Torremozas en Madrid, a més d’alguna participació en antologies.

Enunciar tots els premis que ha rebut requeriria tot l’espai reservat a aquesta entrevista, però malgrat això, Marisol González parla de la seua obra des de l’absoluta humilitat, sense falsa modèstia, amb el convenciment que només és un acte d’expressió íntim que un dia va decidir compartir.

«Escric sobre el que veig a dins meu i el que veig al món que m’envolta»

«Una necessitat», així defineix el fet d’escriure, de compondre versos, de relatar eixe equilibri en el qual s’arrela la seua creació, «el que veig a dins meu i el que veig al món que m’envolta», perquè no entén d’una altra manera l’exercici poètic, un camí d’anada i tornada continu, de dins a fora, de fora a dins. 

Nova etapa vital, nova poesia

S’acaba de jubilar. I quan una persona es jubila, s’obri un ventall de possibilitats per tal d’ocupar el temps, per adaptar-se als canvis. I ho està fent de bon gust, especialment pel que fa a la poesia. La seua publicació més recent (2022), Antologia cordial, amb l’editorial Neopàtria, volia ser una mena de punt d’inflexió. Afirma que quan li varen plantejar la possibilitat de fer una selecció dels seus poemes, va viure el procés com «una mirada retrospectiva a través de l’espill retrovisor per tal d’agafar impuls». I tant de bo que l’ha agafat, perquè després de no publicar res des de l’any 2017, data d’edició de Pasqual, feia alguns anys que es dedicava plenament a la seua feina, relegant un poc la poesia. A hores d’ara, porta entre mans dos poemaris molt diferents, «perquè tinc temps, i ja veurem com acaben i què serà d’ells». I perquè té ganes. Temps i ganes de contar altres coses, «que ja havia arribat l’hora».

«La xiqueta que vaig ser està emergint, no sé per què, però veig aquelles escenes que un dia vaig apartar»

No renega, perquè sap que seria absurd, del que ha fet fins ara, però també assumeix que «ja hi ha hagut prou d’això», d’una poesia «intimista i amorosa». Ha obert el seu esperit creatiu a altres emocions, com les que li produeixen donar eixida a la xiqueta que va ser, una etapa de la seua vida que va quedar apartada i que ara «està emergint, no sé per què, però estic recordant eixes escenes, moments que havia guardat» i que agafen forma de versos de huit síl·labes i un ritme propi de cançons que ben bé podria entonar aleshores. I escriu sobre «la dona que soc ara». Ho fa en versos més llargs, perquè la poesia conta en continguts i també en la forma.

Aquesta nulera a la qual no li varen ensenyar el valencià i que va estalviar a poc a poc les 400 pessetes del seu primer diccionari, crea perquè li fa falta fer-ho i que ho compartisca, malgrat no ser una pretensió personal, és ja patrimoni d’una llengua i d’un poble.