Castelló redescobrix l’art i l’essència de Daniel Vázquez Díaz

El 21 de febrer, el Museu de Belles Arts de Castelló inaugurarà una de les grans exposicions de la temporada: Daniel Vázquez Díaz i l’art nou. Col·leccions Fundació MAPFRE. Aquesta mostra, que recorre quasi mig segle de creació artística, convida a explorar l’obra del pintor de Huelva des dels seus primers passos a principis del segle XX fins a 1950, un període en què va saber encarnar la tensió entre la tradició i les corrents més renovadores de l’art.

L’exposició, construïda al voltant del paisatge i el retrat, desxifra les claus d’una pintura que es debatia entre les arrels de la cultura popular i la modernitat més vibrant. Així, Vázquez Díaz (Nerva, 1882-Madrid, 1969) emergeix com un protagonista singular del diàleg entre Espanya i Europa, entre allò local i allò universal, un pintor que va entendre que l’art, per ser contemporani, havia d’arrelar-se en l’esperit del seu temps.

La España viril en la que no cabía Sorolla

L’eco de París

L’estada de Vázquez Díaz a París (1906-1918) va ser un període decisiu en la seua formació. Allí, sota la influència de Cézanne, va començar a despullar la seua pintura d’ornaments superflus, concentrant-se en l’estructura, en el pes de les formes. Però, a diferència de molts dels seus contemporanis, que es deixaven seduir per la fredor analítica del cubisme, Vázquez Díaz no va abandonar els temes profundament hispans que ja havien marcat mestres com Zuloaga o Manet. Els seus llenços d’aquells anys dialoguen amb les capeas i les places de bous, però també amb un París que bullia de corrents d’avantguarda.

Quan va tornar a Madrid, la seua proposta va ser rebuda amb certa incomprensió. La crítica, aferrada a un nacionalisme estètic, va qualificar el seu estil d’«estrangeritzant». Però Vázquez Díaz no es va deixar doblegar per aquestes recriminacions: comprenia que l’art havia de ser capaç de tendir ponts, d’integrar el rigor clàssic amb l’energia renovadora del modernisme. Com va escriure Juan Ramón Jiménez, gran amic i retratat per ell, era necessari superar la dicotomia entre classicisme i modernitat, una aspiració que definiria tota la carrera del pintor.

El retrat com a biografia

En els retrats de Vázquez Díaz habita una èpica silenciosa. Per a ell, el retrat era més que una representació: era una biografia pintada, una porta cap a l’ànima d’una època. Els seus pinzells van capturar els rostres dels grans intel·lectuals i artistes del primer terç del segle XX: Juan Ramón Jiménez, Miguel de Unamuno, els germans Baroja, Azorín, Rubén Darío, Valle-Inclán... A través d’aquestes obres, el pintor va construir un arxiu visual d’una Espanya en plena efervescència cultural.

El més notable de la seua faceta com a retratista era la seua capacitat d’adaptar-se a les sensibilitats dels seus models. En cada llenç, Daniel Vázquez Díaz oscil·lava entre estils, tècniques i registres, buscant una síntesi entre el rigor psicològic i la permanència simbòlica. Cada rostre que va pintar no era només un rostre, sinó una porta cap al caràcter, les idees i els anhels del retratat.

El paisatge com a art essencial

El paisatge, l’altre gran eix d’aquesta exposició, ens permet acostar-nos a la seua capacitat per reinterpretar allò quotidià amb un llenguatge essencial i depurat. En els seus paisatges espanyols ressonen els ecos de Cézanne, però també el ritme de la seua Andalusia natal. Són obres que destil·len una llum tamisada, on el paisatge es converteix en símbol: una síntesi de forma i emoció.

El llegat de Vázquez Díaz

Amb aquesta mostra, el Museu de Belles Arts de Castelló no només permet admirar l’obra d’un pintor essencial, sinó també reflexionar sobre el lloc de l’art en els moments de transició històrica. Vázquez Díaz, com pocs, va entendre que la modernitat no havia de renunciar a la tradició, sinó transcendir-la, trobar-hi una font inesgotable de renovació.

Descubren un retrato inédito de Picasso de una mujer misteriosa oculto bajo una de sus pinturas

Hui, més d’un segle després, els seus paisatges i retrats continuen parlant-nos amb la mateixa claredat amb què ell pintava: despullats d’artificis, però carregats de profunditat. En cada traç, en cada línia, habita la convicció que l’art pot tendir ponts entre èpoques, entre sensibilitats, entre mons. Una lliçó que, en aquests temps de canvi, continua sent imprescindible.