Anna Tena: «Amb la fotografia busco ser un vincle entre el retratat i l’observador»

Nascuda a Barcelona, però veïna de La Jana des que tenia tres anys, Anna Tena és un dels talents que s'han hagut de buscar la vida fora de la província de Castelló i també del país. Graduada en disseny gràfic per l'Escola d'Art i Superior de Disseny de Castelló, i graduada també en l'especialitat d'interpretació clàssica (flauta travessera) pel Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, ara resideix a la ciutat alemanya de Colònia. Allí s'ha fet un nom com a fotògrafa i dissenyadora a través de projectes que estan vinculats, la majoria d'ells, al món de la música clàssica. No és estrany que alguns la consideren hui la «fotògrafa dels músics».

Entre alguns dels seus «clients» es troben la Banda Municipal de Castelló, l'Orquestra simfònica de Düsseldorf, Orquestra filharmònica d’Essen, Brass Royal Concertgebougw Orchestra, Vittorio Veneto Chamber music festival, Komische Oper am Rhein, Musica Andeer festival, un gran nombre de músics individuals i agrupacions de cambra com Alliage Quintett, Eternum Saxophone Quartet, Moser String Quartet, entre altres. A més, és la dissenyadora i fotògrafa principal del segell discogràfic londinenc Pixaudio.

Anna, vas néixer a Barcelona, però vas créixer a La Jana. Com ha influït la teua infància en un poble xicotet en la teua vida artística i professional?

Haver crescut en un poble menut té els seus pros i contres per a molta gent. De certa forma, vius en una bombolleta on cada dia és igual que l’anterior, la mateixa gent, la mateixa rutina, amb pocs estímuls o opcions quant a activitats. De menuda, mai vaig veure això com un problema, era simplement la realitat que coneixia. Passar temps sense una gran varietat d’estímuls constants et permet desenvolupar la introspecció, et permet avorrir-te i deixar que el que siga que ressone amb tu tingui espai per nàixer. En el meu cas, vaig connectar amb el dibuix, en un primer moment, que després va desenvolupar-se en la fotografia i el disseny.

Sabem que ets flautista, dissenyadora gràfica i fotògrafa. Com es relacionen aquestes tres disciplines en el teu procés creatiu?

Una de les poques opcions en un poble menut de la Comunitat Valenciana, per a una xiqueta com jo en aquell moment, era formar part de la banda de música. Allà vaig començar, als 9 anys, la formació com a flautista i vaig enamorar-me de la música, que m’ha aportat tantíssim (constància, treball en equip, tradició, cultura…). Volia continuar desenvolupant-me acadèmicament, pel que més endavant vaig fer el grau en disseny i el superior de flauta travessera. D’alguna manera, ambdues disciplines (la part visual i la musical) sempre han coexistit en la meua vida i, com passa amb cada experiència personal, tot suma.

«Quan vaig arribar a Alemanya amb una càmera vella i un parell de llums bàsiques, vaig oferir-me per fer retrats a amics d’amics músics, i així va sorgir tot»

El teu amor pel barroc i la música tradicional és evident. Com influeixen aquests interessos en el teu art visual?

Es diu que un artista ha de nodrir-se i viure com més experiències millor. Jo no puc evitar consumir diàriament el producte d’altres creatius, contemporanis i passats: música, imatge, escriptura, filosofia… És igual, tot aporta en certa manera, i mai saps quan faràs ús de les influències rebudes. En el meu cas, aquestes dues disciplines van ressonar més amb mi i, sense buscar-ho, imagino que s’han reflectit en la meua manera de produir.

Has dit que la fotografia et permet congelar l'expressió humana. Què busques transmetre a través dels teus retrats i fotos de persones?

Ser un vincle entre el retratat i l’observador. Per això cada foto és molt personal. M’agrada enfocar cada projecte tenint en compte les necessitats de la persona, abans que imposar un estil concret o una «pose» determinada. M’agraden molt les persones, cadascú amb les seves coses, i m’agrada poder proporcionar-los una imatge que els represente individualment. Hi ha persones més distants, d’altres més càlides, més somrients, més serioses, més calmades, més actives… Crec que un fotògraf de retrat ha de guiar però no imposar, i també saber escoltar.

Vius a Colònia des de fa un temps. Com ha sigut la transició de viure a Espanya a un entorn tan diferent? Com t'ha influït el teu nou lloc de residència en el teu treball?

Colònia va ser un abans i un després en la meua vida. Vaig marxar en època de la COVID, amb els estalvis justos i sense saber ben bé què acabaria fent. I sense parlar ni gota d’alemany. Abans estava fent classes de flauta travessera a Barcelona i, tot i estimar moltíssim als alumnes, sentia que no era el que volia fer la resta de la meua vida. Sabia que si em quedava allà, era poc probable que em mogués cap a una altra direcció, així que vaig sortir de la zona de confort una mica «a lo bèstia». Quan vaig arribar a Alemanya amb una càmera vella i un parell de llums bàsiques, vaig oferir-me per fer retrats a amics d’amics músics, i així va sorgir tot. No tenia lligams allà, ni un pla definit, només sabia el que tenia ganes de fer i el que volia oferir.

Has comentat que, tot i tindre formació acadèmica, aprens més investigant i experimentant per tu mateixa. Quina importància té l’autodidactisme en la teua carrera?

Jo diria que tots som una mica autodidactes, va unit al fet que l’ésser humà és curiós per naturalesa. El que passa és que ens n’oblidem de vegades, d’experimentar i de fer preguntes. L’autodidactisme és un pla d’estudis 100% personalitzat, no reglat i sense diploma. La universitat pot aportar els bàsics, però sobretot en els camps artístics, cadascú ha de trobar el seu camí, i moltes vegades els estudis reglats poden encapsular-te més del compte si la ment no està oberta a nous camins. A Alemanya, em vaig enfocar en un cicle basat en aprendre, aplicar, revisar i tornar a començar. Això m’ha donat moltes «tables», i encara ara ho faig constantment.

«La bellesa està en cada persona; només cal saber mirar-la i capturar-la»

La música i les arts visuals són les teues grans passions. Hi ha algun projecte en particular on les dues disciplines s'hagen combinat?

Qualsevol projecte beu d’ambdues disciplines, però on és més evident és en projectes audiovisuals, on m’ocupo de la imatge i col·laboro amb professionals de l’enregistrament musical. Acostumen a ser projectes molt exigents però també satisfactoris, que t’obliguen a treballar amb més gent. Així i tot, quan fotografio a un músic o realitzo la imatge gràfica d’un festival, sempre tinc en compte quin és el seu producte o repertori, de nou, per ser un vincle que els apropa d’una manera més fidel al seu públic.

Sovint dius que la bellesa es troba en totes les persones. Com captures aquesta bellesa única en el teu treball com a fotògrafa i dissenyadora?

Aquesta pregunta és tan fàcil i tan difícil a la vegada… (se'n riu) Imagino que no pretenent canviar la persona que hi ha al davant, sinó ajudant-la. Creant una atmosfera d’acceptació i comprensió i tenint una lectura ràpida del retratat: quin és el seu ritme, les seues inseguretats, les seues necessitats… És una mica treball psicològic també. D’una banda, has de guiar una mica, ja que no treballo amb models professionals o gent que està habituada a estar davant una lent (la majoria a l’inici de la sessió em pregunten: «Bueno, jo no sé posar, què faig? Com em poso?»). D’altra banda, has de veure on estan els punts forts de la persona i accentuar-los perquè ella o ell es vegen de la millor forma. Intento interactuar amb ells, mostrant exemples al llarg de la sessió i deixant que ells em facen saber on estan més còmodes. Al final, la gran majoria de les meues fotografies o dissenys han de representar d’una forma personal als artistes, i per això el resultat ha de ser alhora professional, íntim i natural.