Saltar al contenido principalSaltar al pie de página

La Troupe Malabó portarà la pau a Betxí amb el seu nou espectacle

La reconeguda companyia de teatre i clown de Betxí realitzarà la preestrena de Eirenê. Bajo la carpa del cielo

Serà el diumenge 30 de març, a les 19.00 hores, al Teatre Municipal de la localitat de la Plana Baixa

Marisa Ibáñez, Sergio Chaves, Mae Puchalt Lucía Roasso, Aitor Esteban i Jara Franch són els sis protagonistes d’aquesta nova història que signa La Troupe Malabó.

Marisa Ibáñez, Sergio Chaves, Mae Puchalt Lucía Roasso, Aitor Esteban i Jara Franch són els sis protagonistes d’aquesta nova història que signa La Troupe Malabó. / ANTONIO GARCÍA

Eric Gras

Eric Gras

Hi ha alguna cosa en el teatre de circ que toca les fibres més íntimes de l’ésser humà. Potser siga l’equilibri entre el risc i el riure, entre la tragèdia i la tendresa, entre la por i l’esperança. En aquest delicat encreuament d’emocions se situa Eirenê. Bajo la carpa del cielo, la nova proposta de la reconeguda companyia betxinenca La Troupe Malabó, que veurà la llum al Teatre Municipal de Betxí el pròxim diumenge, 30 de març —a les 19.00 hores, amb entrades a 5 euros— en una preestrena (sabem que l’obra participarà al mes de maig al 25é anivesari del Umore Azoka, la Feria de Artistas Callejeros de Leioa, un dels events d’arts de carrer més importants d’Euskadi) que promet ser molt més que una simple funció: serà un cant a la resiliència, una metàfora poètica sobre la fragilitat i la força de l’ésser humà en temps de guerra.

Un circ sota les bombes

A Eirenê, un grup d’artistes de circ sobreviu entre les runes d’un conflicte bèl·lic. La carpa, símbol d’un món que ja no existeix, es convertix ara en un refugi improvisat. L’estrèpit de les bombes i el so de les alarmes antiaèries són el teló de fons d’una història que, tanmateix, no renuncia a la tendresa ni a l’humor. Perquè fins i tot a les trinxeres, el riure i l’art són formes de resistència. Els protagonistes d’aquesta obra juguen a la guerra com ho farien uns xiquets, però en aquest joc subjau una reflexió sobre la condició humana i la recerca incessant de la pau.

Sergio Chaves i Marisa Ibáñez són els directors de La Troupe Malabó.

Sergio Chaves i Marisa Ibáñez són els directors de La Troupe Malabó. / ANTONIO GARCÍA

L’elecció del nom no és casual. Eirene, la deessa grega de la pau, dona títol a aquest espectacle ideat per Marisa Ibáñez, qui també la protagonitza al costat de Sergio Chaves, Mae Puchalt Lucía Roasso, Aitor Esteban i Jara Franch. El nom, com déiem, és un recordatori que tothom forma part d’un mateix espectacle, que el món sencer és una carpa on cadascú té un paper a jugar. El cel, aquesta gran cúpula sota la qual conviuen els éssers humans, és la carpa que els embolcalla, i Eirenê convida a l’espectador a preguntar-se quin paper vol interpretar en aquesta gran funció col·lectiva.

El clown, llenguatge universal

La Troupe Malabó porta més de 25 anys explorant les possibilitats del llenguatge del clown, i Eirenê és una mostra refinada d’aquest treball d’investigació. La companyia, codirigida per Marisa Ibáñez i Sergio Chaves, ha consolidat una estètica personal que combina la poètica visual amb l’humor més pur. Ací, el clown transcendeix les paraules: l’espectacle es construeix sobre gestos, mirades i onomatopeies, en un idioma inventat que, tanmateix, resulta universal.

La direcció artística d’aquesta nova proposta que ara arriba va a càrrec de Quique Montoya, una figura clau en l’escena del teatre físic i el clown contemporani, amb una experiència on es nota la precisió del gest en la construcció dels silencis i en la forma com cada acció sobre l’escenari es converteix en una pinzellada emocional. 

Des del punt de vista estètic, Eirenê és una autèntica obra d’art. L’escenografia, dissenyada per Marisa Ibáñez i construïda per De Ferro i el Taller Malabó, recrea una trinxera circense: una estructura semicircular de fusta i sacs d’arena, amb finestrons que suggereixen tant refugi com horitzó. Un petit carromat i una avioneta-monocicle afegeixen un toc oníric a l’escena, recordant que, fins i tot enmig de la destrucció, la imaginació continua sent un refugi.

El vestuari, també dissenyat per Ibáñez i realitzat per Bohckan S.L., s’inspira en l’expressionisme i el Guernica de Picasso, combinant tons apagats amb detalls brillants que suggereixen la llum enmig de la foscor. La música original de Panchi Vivó, interpretada en directe per la violinista Mae Puchalt i la tècnica Jara Franch, embolcalla l’escena en una atmosfera emotiva i envoltant.

Un viatge emocional

La clau de Eirenê està en l’equilibri entre l’emoció i l’humor. Els sis intèrprets despleguen una química palpable sobre l’escenari, alternant moments de joc innocent amb escenes carregades de dramatisme. La combinació de circ contemporani, teatre físic i música en directe genera una experiència sensorial i emocional que transcendeix el purament teatral.

Quique Montoya s'encarrega de la direcció d'aquesta nova proposta de La Troupe Malabó.

Quique Montoya s'encarrega de la direcció d'aquesta nova proposta de La Troupe Malabó. / ANTONIO GARCÍA

L’humor, aquesta eina tan poderosa, emergeix ací com una forma de resistència. El riure, en Eirenê i en altres dels espectacles de la companyia de Betxí, no és només un bàlsam davant el dolor, sinó una afirmació de vida. En aquest sentit, La Troupe Malabó recorda al públic que fins i tot en l’adversitat hi ha bellesa, que l’art és una manera de curar les ferides i que, de vegades, n’hi ha prou amb sostenir la mirada d’un clown per a entendre que la pau és possible.

Una invitació a la reflexió

Eirenê és, en el fons, un missatge d’esperança. La Troupe Malabó no ofereix respostes fàcils ni solucions immediates, però sí una pregunta clara: com podem trobar la pau enmig del caos? La resposta, potser, està en el riure compartit, en el joc, en l’empatia i la cooperació. A recordar que tots estem sota la mateixa carpa, formant part del mateix espectacle.

Aquest diumenge, 30 de març, quan s’apaguen els llums i l’escenari del Teatre Municipal de Betxí cobre vida, Eirenê recordarà que, fins i tot en els temps més foscos, l’art i el riure són els primers senyals que la pau és possible. 

Tracking Pixel Contents