Carles Benavent: «Sempre vaig voler que el baix estiguera a la mateixa altura que un solista»

El pròxim 26 d’abril, a les 19.00 hores, l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló acollirà un concert molt especial protagonitzat pel prestigiós baixista Carles Benavent, una figura clau en la fusió entre el jazz, el flamenc i altres músiques d’arrel mediterrània. Acompanyat del seu trio habitual —amb Roger Mas al piano i Toni Pagès a la bateria—, i amb la participació de dos convidats d’excepció, Raynald Colom (trompeta) i Antonio Serrano (harmònica), Benavent oferirà una proposta plena de sensibilitat, virtuosisme i passió.

En aquesta entrevista, repassem la seua trajectòria, les seues influències i la seua manera única d’entendre la música des del baix, un instrument que ell ha contribuït a portar a un lloc protagonista dins de l’escenari.

Aquest 26 d’abril arribeu a l’Auditori de Castelló amb un projecte molt personal. Com definiries aquest concert i què el fa especial per a tu?

És el meu projecte amb convidats de luxe. Actuaré amb el meu trio —Roger Mas al piano i Toni Pagès a la bateria— i després també acompanyat per Raynald Colom a la trompeta i Antonio Serrano a l’harmònica. Oferirem la meua música, el meu repertori; també hi haurà un parell de peces de Paco de Lucía, una altra de Mompou… Cançons del meu últim disc també. Farem un poc de recordatori d’alguns ídols que tenim... El que solc fer en directe, amb la gràcia d’aquesta ampliació amb aquests fenòmens que tindrem, com Raynald i Antonio. Amb Raynald ja he actuat altres vegades, sobretot quan fem un format de quartet. Antonio és més especial, diguem-ne, no hem col·laborat tant, però sí que hem tocat junts.

Com es crea la química damunt de l’escenari entre artistes amb tantes veus pròpies?

És una cosa molt natural. Jo ho trobe original, perquè realment una harmònica i una trompeta juntes tenen un so especial, i clar, els dos (Raynald i Antonio) són molt virtuosos. Aleshores, farem coses que generaran molt d’efecte. Sobretot en els temes flamencs, perquè tant l’Antonio, que va tocar amb Paco de Lucía, com el Raynald, que ha fet moltes coses amb flamencs, són músics molt interessats en això, en endinsar-se dins del flamenc… És molt original.

Efectivament, el teu estil destaca per una fusió molt personal entre jazz, flamenc i altres músiques. Com va començar aquest viatge cap a la fusió de gèneres?

Vaig començar a tocar una música més espanyola, o llatina o mediterrània, amb el grup Música Urbana, amb Joan Albert Amargós. Va ser un grup que formàrem quan tenia uns 21 o 22 anys, després de fer la mili. El Joan Albert em va preparar per al que em venia damunt. Després vaig acabar amb Paco de Lucía, a asseure’m a la seua cadira. Sempre dic que vaig començar la casa per la teulada, en el millor lloc on podia estar pel que fa al flamenc. Vaig tindre eixa gran sort. Vaig estar 21 anys amb Paco de Lucía.

Ben és cert que al llarg de la teua carrera has col·laborat amb gegants com Miles Davis, Camarón o Paco de Lucía. Què t’han deixat aquestes experiències a nivell humà i musical?

El de Miles Davis va ser una cosa esporàdica, un dia només, un vist i no vist. Jo pensava que ho havia somiat, però no, després vaig veure una filmació i vaig entendre que era real —riu—. I el fet d’envoltar-te de tota aquesta gent és una cosa que portes a la motxilla. Amb Chick Corea també vaig estar moltes vegades. La primera en 1982, tot un any amb ell. Després el 2005 i 2006 van ser dos o tres anys més, i després cada vegada que venia a Barcelona ens vèiem i tocàvem junts. Va haver-hi una relació molt bonica. Però Paco de Lucía és qui m’ha influenciat més, perquè tants anys amb ell… si no se’t queda alguna cosa enganxada és perquè no tens actitud: o aprens o te’n vas. I la veritat és que són coses que et deixen marca, una empremta.

Eres considerat un hereu de Jaco Pastorius, però has creat un llenguatge molt propi amb el baix. Quines han estat les teues principals influències i com les has fet teues?

Amb Jaco vaig tindre diverses coincidències, com eixa inquietud per traure el baix d’eixe lloc d’acompanyament dins d’una formació i posar-lo a la mateixa altura que el solista, com un saxofonista o un pianista. En això coincidírem, però prenguérem camins diferents. Ell tenia dos o tres anys més que jo, però vaig al·lucinar quan el vaig escoltar. Vaig dir-me: «Ostres, això és el que jo vull fer». Ell agafava molta influència dels saxofonistes de jazz, del fraseig dels solistes, i jo vaig agafar més influència dels guitarristes. Quan era jove volia tocar la guitarra amb el baix, volia tocar la guitarra però pensava que amb quatre cordes seria més fàcil —fixa’t tu quina cosa infantil—, però tenia a penes 13 anys quan vaig agafar el meu primer baix. Vaig començar així, d’una manera un poc peculiar, tocant amb la pua i volent copiar els guitarristes en lloc dels baixistes.

Aleshores, la decisió de tocar el baix va vindre per això?

Sí, per això, i després em va començar a agradar. M’agradava també la posició del baix, la sonoritat… Sempre dic que el baix és com el porter o la portera d’un edifici: s’assabenta de tot, perquè estàs a la base, en l’estructura del tema. I si tens eixa inquietud de fer un pas endavant i posar-te al costat del guitarrista o del saxofonista, doblar una frase, posar el baix en un nivell més solista, improvisar i totes aquestes coses… fa que el baix siga molt més versàtil.

És cert que la gran majoria pensa que el baix és un instrument secundari…

Secundari o que ni tan sols el noten. Però tu trau un baix d’una orquestra i voràs com la cosa no acaba de funcionar.

«Vaig tenir la gran sort asseure’m a la cadira de Paco de Lucía; és qui m’ha influenciat més»

Tota la veritat. A més, com a fan de Jaco Pastorius que soc, el baix és un instrument fonamental. Gràcies al meu pare el vaig conéixer, amb tots els discs de Weather Report.

Hombreeee, amb això vam créixer. Això és el que ens va fer créixer en aquella època, és el que escoltàvem. Ara és molt més difícil, hi ha tanta oferta que és molt complicat seguir un artista. Entre que jo m’he fet gran i la quantitat d’artistes i música que atabala… Però bé, recorde aquella època en què seguies cadascun, esperant a veure quin era l’últim disc de Chick Corea, de fulanito i menganito… Cada ídol que tenies, el seguies amb afany.

No sé si tens la mateixa percepció, però abans quan un artista o grup es tancava per enregistrar un disc, aquest disc tenia una forma, un concepte, una història al darrere que contar. Ara, amb tot el tema de les plataformes, normalment tots els artistes el que fan és traure senzills, singles… No existeix eixa qualitat de tindre un element únic, com era el disc, que t’escoltaves una i una altra vegada…

Has dit la paraula clau: escoltar. Ara la música no s’escolta, es mira, perquè tot ha d’anar acompanyat d’un vídeo. Si no hi ha vídeo, no capta l’atenció, no interessa. La música ha d’entrar pels ulls. És una cosa un poc trista, perquè la veus pel telèfon mòbil, l’escolten pel mòbil, amb l’altaveu del mòbil, cosa que és una aberració… Així és com s’«escolta» la música hui en dia, i no aguantes més d’un minut. Plataformes com Instagram o TikTok i semblants… ni se t’ocórrega posar alguna cosa que dure més de 3 minuts, perquè ningú ho veurà, ningú aguantarà eixa visualització escoltant una música. Si poses un vídeo potser sí, depén de com siga el vídeo.

Estava pensant en discs de jazz que tenen cançons de 12, 13 o 15 minuts… Això és impossible avui dia.

És com la música clàssica. Qui escolta música clàssica? El melòman, la persona que realment li entusiasma. Per això han tornat els vinils, perquè a qui li agrada de veritat busca això, eixe so càlid, eixa cerimònia que s’ha perdut del tot, en què miraves la caràtula, quasi l’estudiaves, llegies i et fixaves en tots els que havien participat en l’enregistrament i la producció… Ara ja no, això ja no es fa.

«La música en viu és una teràpia, a la gent li fa falta, ens fa falta tindre música en directe»

Per aquest motiu els concerts cobren més rellevància, no? Són moments únics, una mena d’oasi.

Clar, el directe està més viu que mai, «mai millor dit». La música en viu és una teràpia, a la gent li fa falta, ens fa falta tindre música en directe. Es nota, el públic ho agraeix. Es va notar molt durant la pandèmia. Els primers concerts després del confinament van ser brutals, al·lucinants. Jo he viscut dues èpoques fortes en aquest sentit. La primera, quan va arribar la democràcia, tot allò que vam viure amb aquell auge cultural a finals dels 70 i primers 80, tota aquella explosió d’inquietud artística, crec que no s’ha viscut res tan bèstia al nostre país en segles. I després, el de la pandèmia, perquè tornar a tocar després de la pandèmia, veient la gent amb la mascareta però amb els ulls ben oberts, i l’agraïment després de cada concert, aplaudint qualsevol solo, qualsevol gest… una atenció que és molt estrany que torne a passar. Hauria d’haver-hi una altra pandèmia perquè tornara a ocórrer —riu—. És trist, però és així. Això demostra que la música en viu ens fa falta, i es nota a cada concert. A més del sosteniment del teu catxé per omplir la nevera, el gran aliment espiritual és l’agraïment del públic, que et retorna amb escreix més del que tu dones. Si tu dones el 100%, reps d’ells més del 100%.

La viuda de Paco de Lucía: "Le ponía nervioso tocar delante de los guitarristas flamencos"

Per a finalitzar, mirant enrere, què creus que t’ha mantingut fidel a la música durant tants anys, i com continues trobant inspiració?

La mateixa música. La màgia que es crea a l’escenari tocant la teua música. Amb els anys vaig descobrir que podia començar a compondre, i quan vaig fer el meu primer disc, que el Mario Pacheco, de la discogràfica Nuevos Medios, em va dir: «Carlos, quan tornes de tocar amb el Chick has de fer el teu primer disc». Això em va obligar a, si tenia dos o tres temes, fer-ne dos o tres més, a compondre. Fer la teua música, que siga teua, i tocar-la en directe amb els músics que t’agraden, que són la teua família. Aquesta sensació que em porta a tocar a Castelló és el que em fa continuar endavant, perquè és el més bonic que hi ha.