Quan la mediació esdevé resistència: la castellonenca Iris Verge guanya el Premi Miquel Casablancas 2025

Hi ha moments en què la cultura deixa de ser només contemplació i esdevé interpel·lació directa. Una d’eixes fissures, que obri camins entre l’art i el territori, la teoria i la pràctica, la trobem a ‘tot podria ser diferent’, el projecte de mediació artística signat per Iris Verge i Miquel Hernàndez Vallès, que acaba de ser reconegut amb el Premi Miquel Casablancas 2025 en la modalitat de Mediació. Un guardó que atorga anualment Sant Andreu Contemporani, plataforma pública dedicada a l’art emergent amb seu al Fabra i Coats – Centre d’Art Contemporani de Barcelona.

Però cal aturar-se i mirar amb calma. Parlem d’una artista, mediadora i treballadora cultural que —tot i haver nascut a la Sénia— manté vincles profunds amb la província de Castelló, especialment amb La Salzadella, poble natal de la seua mare i lloc on resideix actualment. Verge també es va formar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny (EASD) de Castelló i ha estat impulsora de projectes com Cúmul, espai de creació artística i pensament crític que batega al marge de les institucions.

Cúmul: resignificar l'art i el pensament, la cultura

Quan mediar és prendre partit

'tot podria ser diferent' no és un títol ingenu ni decoratiu. És una declaració d’intencions. El projecte, que es desplegarà al barri de Sant Andreu durant 2025, posa el focus en una de les grans ferides urbanes del nostre temps: l’accés a l’habitatge. Des d’una mirada crítica i col·lectiva, Verge i Hernàndez Vallès proposen activar processos de mediació que convoquen la ciutadania a repensar l’ordenació del territori i la mercantilització de l’espai comú.

Més enllà del diagnòstic —que és devastador: a Barcelona, 4 de cada 10 pisos de lloguer són en mans de grans tenidors—, la proposta obri escletxes a través de la mediació artística. «Volíem abordar aquest problema estructural des de l’escolta, la conversa i la producció simbòlica compartida», explica Verge. El dispositiu final es materialitzarà en una intervenció a l’espai públic, però el seu nucli és invisible: relacions, veus, afectes.

Fer arrels des de la perifèria

El reconeixement de Sant Andreu Contemporani confirma l’emergència d’una generació de creadores que treballen des de la mediació com a eina política i afectiva. En el cas d’Iris Verge, això s’expressa en una trajectòria polièdrica que transita entre l’art, la curadoria i l’educació cultural. Ha participat en projectes i institucions com la biennal europea Manifesta, el Centre d’Art Santa Mònica, o la Fundació TBA-21 i el Museu Thyssen-Bornemisza, dins del programa Organismo.

¿Qué es un Open Art Studio? Acércate a Vilafamés y lo sabrás

Però allò que més sorprén —i potser més importa— és la seua capacitat per mantenir un peu fora del centre, en espais com Vilafamés, Amposta o la mateixa Salzadella. Des d’aquests enclavaments —sovint oblidats en els mapes oficials de l’art—, Iris Verge construeix una pràctica que connecta les vivències queer, les noves ruralitats i les polítiques del territori. Una manera de fer que no busca escenaris, sinó contextos.

Cultura per fer palanca

Guanyar el Premi Miquel Casablancas no és només una fita individual. És també una manera de recordar que la cultura pot (i ha de) ser una palanca per imaginar futurs diferents, especialment quan s’activa des de la mediació crítica. Que una creadora vinculada a Castelló estiga liderant un projecte així a Barcelona no és casual: la perifèria, quan no renuncia a la seua veu, pot sacsejar el centre.

Iris Verge ho ha demostrat. Amb rigor, sensibilitat i compromís. Com qui no només vol fer art, sinó —com diria Audre Lorde— fer del propi treball una eina de transformació. Perquè sí: tot podria ser diferent. I potser ja ho està sent.

Suscríbete para seguir leyendo