Alba Lamar, cantautora de Castelló: «No vull fer música per vendre, sinó per viure-la»

Alba Lamar (Castelló de la Plana, 1991) camina amb pas propi per dins d’un escenari musical local que, cada vegada més, reclama la veu de les dones. El seu nom apareix ja als mapes de la nova cançó castellonenca, al costat d'altres propostes diferents i interessants, totes elles teixint un mosaic d’estils que va del pop al folk o el jazz.

«Era —i és— una necessitat»

«No ho vaig decidir; va ser una necessitat», assegura quan recorda el primer contacte amb la música i la poesia. Lamar va créixer en una casa on sonaven Silvio Rodríguez i Víctor Jara (després ella mateixa ja va descobrir a Mercedes Sosa), però també Norah Jones, Ella Fitzgerald, Etta James i música clàssica. Aquell caldo de cultiu l’empenyé a començar piano als sis anys a la cooperativa Vivaldi i a continuar al Conservatori Mestre Tàrrega fins a graduar-se. Més tard vindria el jazz —de la mà de Ricardo Belda al Taller 3— i les jams que la van convéncer que cantar també era casa seua.

De fet, confessa que eixa passió per la música «es va formar d'una forma molt natural, espontània, fins i tot terapèutica per a mi pel fet de poder exterioritzar el que estava sentint». I a eixa necessitat de canalitzar eixes emocions cal sumar que a ella, tal com ens conta amb un somriure dibuixat en el rostre, li agrada molt la música i s'ho passa molt bé. Per aquest motiu admet que encara que el seu repertori pot sembla «un poti‑poti», li agrada aquesta versatilitat i llibertat: «Si em ve de gust fer un rap, el faig, i no passa res», assenyala. Això sí, l’artista rebutja «prostituir-se» perseguint tendències i defensa una creació guiada pel que li naix «en cada moment».

Entre Víctor Jara i Gloria Fuertes

El 2023 va emprendre amb el guitarrista Joan Carretero un recital d’homenatge a Víctor Jara i la Nova Cançó Llatinoamericana, que ha viatjat del Pirineu a Alacant passant per Terol. Aquell projecte resumeix la seua afinitat amb una tradició que combina compromís social i bellesa poètica: «Els referents llatinoamericans m’han trobat; hi ha molta música que m’ha arribat compartint pis amb argentins o descobrint tangos».

Al mateix temps, Lamar no renuncia a la ironia ni a la tendresa de figures com Gloria Fuertes o Javier Krahe, inspiració per a unes lletres que poden anar de la catarsi terapèutica a la comicitat quotidiana.

Entre l’aula i l’escenari

Estudiant de Magisteri, Lamar compagina la docència —imparteix classes de música— amb la composició: «Ensenyar et dóna una perspectiva molt real; evita que et perdes en la lògica del mercat». El paral·lelisme amb els seus pares, aficionats frustrats —son pare a l’acordió, sa mare a la guitarra—, reforça la idea que l’educació i la cultura, al capdavall, es retroalimenten.

Concert al cicle Arrels, Acústics al MetCas

El pròxim 4 de juliol, a les 20.00 hores, Lamar presentarà en directe un repertori propi dins del cicle Arrels, Acústics al MetCas, que ocupa cada divendres el pati del Museu Etnològic de Castelló fins al 25 de juliol. El cartell d'enguany —amb propostes com Anna Millo Trio o La Pepa, Lia Pamina o Kawak, entre molts altres— consolida esta programació dedicada a la cançó d’autor i al talent de la terreta.

Per a l’ocasió, la cantautora actuarà en format trio: ella mateixa (veu i guitarra/piano), Joan Carretero (guitarra) i Dani Fernández (contrabaixista, amb ADN jazzístic). Hi afegirà, «extraoficialment», una trompeta i percussions per donar colors nous a peces que van des de la introspecció fins a la festa. També hi haurà versions «re‑versionades» de folklore llatinoamericà que connecten, diu, amb les seues arrels i les del públic.

Cultura amb arrels (i ales)

Alba Lamar defensa espais com Arrels perquè «diversifiquen la programació i trenquen l’elitisme» que fa que el públic «vaja sempre al que ja coneix». A Castelló, sentencia, «ens manca curiositat, i propostes així obrin finestres».

Sobre l’excés d’oferta i la tirania dels algoritmes, respon amb la mateixa lucidesa que es desprén de les seues cançons: «Hi ha massa de tot i la xarxa no és fiable; alguna cosa sempre es perd pel camí». Precisament per això aposta per la trobada presencial i l’escolta atenta com les millors aliades de la música.

Mirant l’altra riba

«Sé el que hi ha a l’altra banda del riu», escrigué arran d’una sessió de teràpia que li va canviar la mirada. Aquell vers es convertí en cançó i resumeix el viatge d’una artista que entén la creació com a travessia cap a la llum. El 4 de juliol convidarà el públic a creuar-la amb ella, guitarra en mà, perquè —com diu la cantautora— «el que naix de veritat, de dins, sempre acaba trobant la seua forma».

La veu d’Alba Lamar, feta de coratge i delicadesa, confirma que les arrels no són un ancoratge, sinó el punt exacte des d’on enlairar-se.

Suscríbete para seguir leyendo