Fermin Sales, artista d'Albocàsser: «'Solsida' és una recerca personal sobre el món rural i les seues complexitats»

La llum del migdia cau sobre Albocàsser com una respiració antiga. Entre els marges de pedra seca i les carreteres que s’esfilagarsen cap a l’interior, Fermín Sales (1990) observa el paisatge com qui llig un llibre que mai no s’acaba. D’eixa mirada neix Solsida, un projecte artístic i vital que s’ha anat transformant amb el temps, com ho fa també el món rural que l’inspira.

Ara, al Museu Valencià d’Etnologia (L’ETNO), el creador castellonenc presenta Solsida: transformació de les comunitats rurals valencianes, una exposició que converteix aquella recerca personal en un espai de pensament col·lectiu. Allò que començà com una introspecció íntima —una manera d’entendre les arrels i les absències del lloc d’origen— s’ha transformat en una reflexió museística sobre la memòria, la identitat i el futur del territori.

Un projecte que muta

Paisatges en Solsida va ser el primer pas: un llargmetratge de no-ficció que confrontava els joves amb la seua pròpia contemporaneïtat i amb la pregunta més dura de totes —pot un jove voler viure al poble sense renunciar al món?—. Després vindrien el vídeo-assaig Assaig per a Solsida, desenvolupat durant la residència Cultura Resident al Museu de Belles Arts de Castelló, i el llibre d’artista, on l’experiència s’arrela en el paper per a convertir-se en objecte poètic.

Amb el temps, Solsida ha crescut com una xarxa de veus i imatges. Un organisme viu que es reconfigura cada vegada que entra en contacte amb un nou context. La seua darrera mutació ha arribat amb la col·laboració de L’ETNO, que ha integrat el projecte dins del seu relat institucional, però sense desactivar-ne la força crítica.

El Llindar i Una foto a Fageca

Per a aquesta nova etapa, Sales ha creat dues peces inèdites. El Llindar és una instal·lació multimedia concebuda com una «capella d’imatges» on l’arxiu històric del museu —plagat de fotografies i objectes— es posa en diàleg amb el present. «Moltes de les representacions que conservem són, avui, fantasmes d’un món que ja no existeix», escriu l’artista al dossier del projecte. Dins de la sala, trills convertits en taules i vasos de suro transformats en caixes màgiques simbolitzen el pas del temps, la fragilitat dels imaginaris i la necessitat de revisar-los.

La segona obra, Una foto a Fageca, planteja una altra mirada: la del retorn. Sales reprèn un conjunt de retrats antics d’un poble de l’Alcoià i els reinterpreta amb els seus protagonistes actuals. La càmera ja no és només seua —també és dels veïns, dels mòbils, de les xarxes socials—. El resultat és un assaig visual sobre la representació contemporània d’una comunitat rural, un exercici que qüestiona on acaba el document i on comença la ficció.

Entre la memòria i el futur

El valor de Solsida rau en la seua capacitat per fer visible allò que sovint queda fora del relat: la vida quotidiana dels pobles, les seues contradiccions, la mirada dels qui hi romanen. No és un projecte nostàlgic, sinó crític. No parla del passat, sinó de com el passat continua vivint en nosaltres.

Al museu, les obres de Sales actuen com a espills fragmentats. Reflecteixen la complexitat d’un paisatge en transformació, però també la necessitat d’aprendre a mirar-lo amb nous ulls. «El rural no és una cosa diferent —recorda el director de L’ETNO, Joan Seguí—, és una part del que som». Potser per això Solsida colpeja tan endins: perquè ens parla d’allò que encara no sabem si hem perdut del tot.

Una veu arrelada

Fermín Sales pertany a una generació d’artistes que entén el territori com un llenguatge i no com un escenari. La seua obra, híbrida i polifònica, s’alimenta de la imatge en moviment, del document i de la literatura visual. Però, per damunt de tot, és una forma de resistència: un intent de repensar la relació entre art i naturalesa, entre institució i experiència, entre mirar i habitar.

En definitiva, Solsida no és un projecte tancat. És una conversa oberta entre l’artista i el paisatge, entre el museu i la memòria. Un lloc on l’art contemporani troba el seu eco en la terra, i la terra —al cap i a la fi— ens recorda qui som.

Suscríbete para seguir leyendo