Albert Sánchez Piñol, a Benicàssim: «Per escriure els meus llibres no em necessito a mi»

El proper 17 d’octubre, la llibreria Noviembre de Benicàssim acollirà una nova edició del programa Afinitats Electives, el cicle que reuneix cada any dos autors sota un fil temàtic comú. En aquesta ocasió, el diàleg s’articularà al voltant de la construcció de «l’altre», amb dues veus de gran potència intel·lectual: Albert Sánchez Piñol i Isabel Soler, sota la moderació de Lourdes Rubio.

L’autor de La pell freda arriba a Benicàssim després d’haver publicat Les tenebres del cor (La Campana, 2025), una obra on retorna al Congo i als seus anys com a antropòleg de camp entre els mbuti. Amb el seu estil directe i lúcid, Sánchez Piñol explora els límits de la mirada occidental i revisita, des de l’experiència i la literatura, la fascinació i la incomoditat que provoca l’alteritat.

En aquesta conversa prèvia a la seua visita, l’escriptor reflexiona sobre la necessitat de l’altre per comprendre’ns, la persistència del racisme sota formes contemporànies, i la relació inevitable entre ficció, veritat i antropologia.

A Les tenebres del cor tornes a l’Àfrica i al Congo, espais que coneixes de primera mà com a antropòleg. Què t’ha portat, tants anys després, a revisitar aquell univers i convertir-lo en matèria literària?

Ja ho diu un dels personatges del llibre: «tu pots sortir de la selva, però la selva mai no surt de tu». Suposo que tenia un deute pendent amb els personatges del llibre, que encara que semblin de ficció són reals, i amb mi mateix, que sóc real però que quan em llegeixo al llibre semblo un personatge de ficció.

En resum: Les tenebres del cor és la història d’un seguit d’homes i dones, que entre mitjans del segle XIX i mitjans del XX es van sentir fascinats pels pigmeus del Congo. Crec que ningú havia explicat la seva història, exotiquíssima, titànica, única, i els ho devia. I a més, és un relat d’aventures increïble.

«Sempre he afirmat que, de vegades, la millor manera d’explicar la veritat és mitjançant la ficció»

Visites el 17 d’octubre Benicàssim protagonitzant l’encontre del programa Afinitats Electives, que enguany gira entorn de la construcció de «l’altre». Com definiries aquesta idea? És una qüestió moral, cultural o profundament humana?

Tot alhora. I jo encara diria més: indispensable. Necessitem l’Altre, de fet, per saber qui som. De la mateixa manera que ens cal un mirall per mirar-nos a nosaltres mateixos.

Quan vas conviure amb els mbuti, has explicat que vas sentir que et trobaves «davant d’una altra humanitat». Què vas aprendre sobre nosaltres mateixos, els occidentals, en aquell mirall tan diferent?

Que som una societat molt poc lliure, molt poc equitativa, molt poc justa i molt poc igualitària. És a dir, exactament el contrari dels valors que suposadament pregonem. Ells sí que ho son. Però tampoc he volgut idealitzar-los. Viuen segons uns paràmetres isocràtics molt superiors als nostres, però nosaltres ja no podem viure sense les comoditats del mon modern. És un pal, sí: a la selva vaig deixar de ser europeu, per dir-ho així, però mai no podria ser mbuti.

La pell freda i Les tenebres del cor comparteixen una mateixa inquietud: l’alteritat, el desconegut. Diries que tota la teua obra és una exploració del que ens és aliè?

Aquests dos llibres que cites sí que tenen en comú el concepte de l’Altre. Però no m’agrada limitar-me a un tema.

A Benicàssim compartiràs conversa amb Isabel Soler, que ha estudiat els relats dels viatgers portuguesos dels segles XV i XVI. Quina relació hi veus entre aquells relats de descobriment i la nostra manera actual d’imaginar «els altres»?

L’aventura portuguesa que narra la Isabel Soler és impressionant. I en tants segles han canviat moltes coses, com l’aparició de l’antropologia com a ciència, per exemple. Però allà, en els inicis expansionistes d’Europa, ja hi veus l’esperit imperialista i de superioritat moral. És un horror. I encara no ho hem superat. Però tinc una mala notícia per nosaltres: els occidentals som els dolents de la peli, i al final perdrem. Més val que ens anem preparant, perquè els africans, i els asiàtics, avui en dia ja saben que no els vam poder colonitzar perquè fóssim una cultura superior, sinó, només, perquè sabíem organitzar millor la violència institucional.

'Les tenebres del cor'

Autor: Albert Sánchez Piñol

Editorial: La Campana

368 pàgines; 21,75 euros

La teua formació com a antropòleg sembla travessar tota la teua narrativa, fins i tot les novel·les històriques com Victus. Què t’hi aporta la mirada etnogràfica a l’hora d’escriure ficció?

Tot, o gairebé tot. Pensa que estem en un punt àlgid de la «literatura del jo». Que en essència és parlar de «jo i el meu divorci», «jo i el meu gosset», etc. Jo, jo, jo. En canvi, la primera lliçó que t’ensenya l’antropologia és a anul·lar el «jo» per poder escoltar i veure millor el «ells». Bé doncs, amb els meus personatge faig el mateix. De fet, i al llibre ho explico, a Les tenebres del cor vaig dubtar moltíssim a incloure-m’hi.

Jo és que per escriure els meus llibres no em necessito a mi.

Les tenebres del cor combina assaig, viatge i memòria personal. Creus que la literatura de no-ficció és un espai que permet explorar la veritat d’una altra manera?

Jo sempre he afirmat que, de vegades, la millor manera d’explicar la veritat és mitjançant la ficció. Ara em puc parafrasejar a mi mateix, i afegir que, de vegades, la millor manera d’explicar la veritat és mitjançant la no-ficció.

«Som una societat molt poc lliure, molt poc equitativa, molt poc justa i molt poc igualitària»

Després de dècades escrivint sobre monstres, herois i exploradors, què et continua fascinant de la condició humana?

Em fascina poc i em fastigueja molt. I cada cop més, lamentablement. Encara hi ha una cosa pitjor que els genocidis actuals: la nostra capacitat per a establir classes entre els genocidats. Compara els casos d’Ucraïna, Palestina i els Grans Llacs. Quan va esclatar la guerra a Ucraïna, tothom es va afanyar, des del primer dia, a acollir refugiats. A Palestina ens ha calgut que les cases els caiguessin al damunt, literalment, per moure un dit per ells. I l’any 95, amb el mig milió d’assassinats a Rwanda (mig milió!) ningú va fer res. Res. Una simple constatació, nivell Barrio Sesamo, ens permet veure que com mes blanca és la pell de la víctima més solidaritat ens mereix. En altres paraules: continuem sent un continent fastigosament racista, fins i tot quan et fixes en la seva gent més generosa.

Suscríbete para seguir leyendo