Isabel Soler, a Benicàssim: «Sentir-me ignorant és un requisit imprescindible per a escriure»

Professora de literatura portuguesa a la Universitat de Barcelona, traductora i reconeguda assagista —Premi Eduardo Lourenço 2023—, Isabel Soler és una de les grans especialistes europees en els relats de viatge del Renaixement, un territori on la història, la imaginació i la mar es confonen fins a esdevenir matèria literària.

Autora de llibres com Magallanes & Co, El nudo y la esfera o El sueño del rey (tots ells publicats amb Acantilado), la seua obra explora com els navegants del segle XVI van transformar la mirada occidental i van obrir una nova manera d’entendre el món, marcada per la fascinació i el desconcert davant la diferència.

Aquest 17 d’octubre, a la llibreria Noviembre de Benicàssim, i dins del programa Afinitats Electives, Isabel Soler protagonitzarà una trobada amb Albert Sánchez Piñol per tal d'oferir un diàleg sobre la construcció de «l’altre». En la nostra conversa, Soler reivindica el valor intel·lectual del desconegut, la força simbòlica del nàufrag i la vigència d’aquell impuls de descobriment que, cinc-cents anys després, continua definint la nostra relació amb «els altres».

A Benicàssim, aquest 17 d'octubre, protagonitza el programa Afinitats Electives amb Albert Sánchez Piñol sobre la construcció de «l’altre». En el seu cas, com s’articula aquesta idea en els relats de viatge del Renaixement que estudia? Qui era «l’altre» per a aquells navegants?

Em fa moltíssima il·lusió participar en aquestes Afinitats Electives, pel plaer de parlar una estona amb Albert Sánchez Piñol i per fer-ho sobre aquest gran tema que és «l’altre». Si ens passegem per la història del pensament occidental, ens adonem que l’altre sempre hi ha estat. És una presència i, alhora, una frontera, un límit, també una porta que s’obra al món que hi ha més enllà de la polis, de l’ecumene, del Mare Nostrum, de l’espai conegut. L’altre no és ningú i és una pluralitat de molts. És una idea abstracta d’allò desconegut i, alhora, és la prova d’allò que ha d’existir. L’altre és una gran metàfora i també una realitat inqüestionable. I va variant constantment: és el bàrbar dels clàssics, és l’eremita del pensament judeo-cristià, és l’home silvestre medieval, també és l’estrany, el diferent, l’enemic, el boig. I després hi ha la multitud dels altres-altres, els que ocupen l’espai de l’alteritat. Aquest espai pot ser proper, fins i tot familiar, com ho ha estat el nord d’Àfrica al llarg dels segles, però igualment diferent; pot ser l’espai del diferent conegut, com ho era Orient; o pot ser l’espai de l’absolutament desconegut, com ho va ser Amèrica. Els oceans renaixentistes van permetre el contacte d’Occident amb tota l’alteritat, la familiar, la coneguda però mai vista i la desconeguda. I aquest és un moment d’una enorme singularitat que transforma radicalment la idea de l’altre que el pensament occidental havia anat construint amb el pas del temps. Per a mi, els navegants són els que porten a Occident una nova consciència del món i de les seves alteritats.

En obres com Magallanes & Co o El nudo y la esfera, mostra com la mirada europea va transformar el món —i alhora va ser transformada pel món. Fins a quin punt aquells viatges van ser també una exploració interior?

Crec que no hi ha navegant renaixentista que, per bé o per mal, no torni transformat per la seva pròpia experiència. Els he vist qüestionar-se moltes coses de la seva realitat en l’espai desconegut, els he vist repensar-se la seva identitat, reconèixer la petitesa del món en què vivien abans d’enfrontar-se a la immensitat (dels oceans, dels deserts, de les muntanyes). Els he vist lluitar per sobreviure a les ones gegants del cap de Bona Esperança i al fred insuportable a l’estret de Magallanes. I també els he vist morir. He llegit un munt de veus protagonistes del viatge oceànic renaixentista, les de virreis i governadors, capitans majors i pilots, simples mariners, missioners, cronistes, captius, nàufrags. Però el que m’admira dels seus testimonis és l’esforç que fan per explicar la seva experiència del món que han vist a tots aquells possibles lectors que no han viatjat i, talment, han de fer l’exercici d’imaginar aquestes realitats impensades que conté el món. La nova mirada feta d’experiència evoluciona juntament amb una mirada, també nova, feta des de la re-imaginació. I aquest és un moment fantàstic de la història del pensament occidental.

«Si ens passegem per la història del pensament occidental, ens adonem que l’altre sempre hi ha estat»

Les seues investigacions revelen com els cronistes del segle XVI escrivien entre la veritat i la fantasia. Creu que la literatura de viatges anticipa la ficció moderna, o més bé n’és un reflex del seu temps?

Els cronistes no tenien altre remei que escriure des de la realitat que els explicaven els navegants i, tanmateix, des de la fantasia, és a dir, des del que imaginaven que era aquesta realitat no experimentada. Pocs cronistes oficials van viatjar, per tant, havien d’usar aquesta eina tan útil per narrar que és la fantasia. A més, l’element fantàstic sempre hi ha estat: un dels títols que rep l’obra de Marco Polo és Llibre de les meravelles, i també es diu així el llibre de Sir John Mandeville; l’un és crònica de viatges real (Marco Polo) i l’altre—que no sabem del cert qui va ser aquest autor i possiblement sigui algú que s’oculta sota aquest nom—, es deixa portar per la fantasia i fa literatura, en el seu més pur sentit creatiu, sobre la idea de món que es tenia al segle XIV. Ambdues obres van fascinar als lectors renaixentistes. No sé si ho sabré explicar amb brevetat, però crec que ser culte va ser un dels greus problemes del lector renaixentista. L’Humanisme, tan revolucionari com va ser, amb la seva devoció pel pensament clàssic també va significar un entrebanc, perquè la realitat del món havia de coincidir amb la realitat del món dels tan reverenciats clàssics grecs i llatins. Per això és tan fonamental el navegant, és a dir, aquell que mira la realitat del món, perquè, gràcies a la seva presència i la seva mirada, gràcies al seu relat, el pensament occidental va iniciar el lent camí de distanciament entre la idea de món preconcebuda i l’experimentada. ¿Això anticipa la ficció moderna? Hauríem de preguntar-nos què entenem per moderna, perquè, per a mi, la modernitat comença en el Renaixement, en el quattrocento, i a l’hora, el realisme descarnat de molts dels relats dels viatges oceànics em semblen radicalment contemporanis a la nostra pròpia època, tot i escrits amb un llenguatge de fa 500 anys.

Treballa amb fonts originals, però escriu amb un estil molt viu, gairebé narratiu. Com aconsegueix equilibrar el rigor de la investigació amb la voluntat literària de fer llegir i imaginar?

Gràcies. M’alegra molt saber-ho. Aquí em passen diverses coses. Fa més de trenta anys que em dedico a una literatura que no té voluntat literària (la qual cosa no vol dir que no hi hagi pàgines meravellosament ben escrites: només cal llegir al gran cronista João de Barros per adonar-se’n, és el millor prosista del Renaixement portuguès). El que vull dir és que treballo amb textos de carn i ossos, plens de vides reals, plens de noms propis, alguns d’ells totalment anònims, però que van existir, d’altres, molt coneguts, molt mitificats, molt metafòrics (Vasco de Gama o Fernão de Magalhães, per exemple) i igualment reals. El relat de les seves vides al mar és trepidant, o a mi m’ho sembla, i molt em temo que estic contaminada del to i les maneres de dir de tota aquella pluralitat de narradors, alguns molt cultes i savis, d’altres, molt però molt elementals des del punt de vista estilístic. L’altra cosa que em passa és que soc profe també des de fa molts d’anys, i potser també m’he contaminat d’una manera d’explicar que és molt oral. I la tercera és que escric imaginant un lector al que tinc motes ganes d’explicar-li una cosa que sé i em fascina i, en el meu cap, és com si parlés amb ell.

Portugal és un país central en la seua obra. Què té la cultura portuguesa que la fascina com a objecte d’estudi i com a manera d’entendre el món?

Sí, Portugal és un país que m’estimo molt. M’estimo la seva llengua, que és com cantada, i la seva cultura tant però tant cosmopolita. M’agrada el lloc que ocupa en el mapa: és el finies terrae d’un immens territori que comença en el mar de Bering i el mar de Japó, i en el que Europa representa un petit apèndix final. La història de Portugal m’ha ensenyat a pensar el mapa del món des del mar, no des de terra, com se sol pensar. I si em miro aquesta història, veig un moment, el dels segles del viatge oceànic, que va ser fonamental per explicar-nos com som i com entenem el món, i el lloc que ocupem en ell. El contacte amb d’altres cultures, d’altres cosmogonies, d’altres organitzacions polítiques i socials a tres continents al mateix temps va fer de Portugal un enorme centre d’informació, una base de dades incomparable.

Com a traductora de Vergílio Ferreira i d’altres autors lusòfons, ha fet de pont entre llengües i cultures. Què aprèn una investigadora de la pròpia escriptura quan tradueix?

Molts filòlegs traduïm. És un exercici boníssim per mantenir-nos al dia amb la llengua i la cultura que hem triat com a especialitat. Però jo tradueixo per plaer. Tradueixo pel plaer d’entrar dins del món intel·lectual d’un autor, per mirar amb lupa el seu laboratori literari, el seu taller, i també pel repte que significa construir-li una veu en una altra llengua. Sempre he triat jo els autors, antics i contemporanis, als que he volgut donar veu en l’espai editorial espanyol. Vergílio Ferreira, que és un autor ara poc llegit però fonamental per entendre la literatura portuguesa de la segona meitat del segle XX, em va commoure molt la primera vegada que el vaig llegir. També m’estreny el cor Afonso Reis Cabral, que és molt jove i té pel davant una vida literària enorme. Ambdós autors, sent molt diferents, provoquen una lectura intensament dolorosa i, també, llargues hores de plenitud. Viure paraula a paraula el moment enen quèn portuguès de l’any 1500, Pero Vaz de Caminha, va veure per primera vegada un tupiniquim brasiler, entendre la sorpresa i l’admiració que va sentir, és una experiència emocional que no se m’oblida; i això és el que explica la carta al rei Manuel I de Portugal sobre el descobriment del Brasil, una joia de la literatura de viatges portuguesa. Per no parlar d’aquest xaval de vint anys, Francisco de Holanda, que conversa de tu a tu amb Miquel Àngel sobre art, pintura, teoria estètica..., i escriu, admirat i orgullós, els seus Diálogos de Roma. Traduir és un privilegi intel·lectual i emocional que em fa créixer com a persona.

«Portugal és un país que m’estimo molt. M’estimo la seva llengua, que és com cantada, i la seva cultura tant però tant cosmopolita»

L’any passat va rebre el Premi Eduardo Lourenço per la seua trajectòria intel·lectual. Quin valor té per a vosté un reconeixement que posa l’accent en el diàleg ibèric?

La darrera vegada que vaig veure al professor Eduardo Lourenço va ser a Salamanca, caminant content i ja molt vellet, voltat d’alumnes i col·legues. Vaig pensar que potser ja no tornaria a veure aquest mestre que ens va ensenyar a entendre Portugal, la seva identitat i el paper fonamental que ha representat a la història d’Occident. Em sento feliç i agraïda d’haver crescut intel·lectualment i moral amb Eduardo Lourenço. Tinc la certesa que a molts lusitanistes els passa el mateix. Saber què és i ha estat Portugal és entendre que, contràriament al que molts pensen, mai no ha estat isolat, sinó tot el contrari. Portugal ha estat un gran connector, un dels estats que més diàlegs i més plurals ha establert amb el món i, en concret, amb la península ibèrica. Retallar del mapa peninsular l’espai que ocupa Portugal, en qualsevol moment de la seva història, és un enorme error intel·lectual que només s’explica des de la ignorància o des del desinterès o des d’un hispanocentrisme molt poc informat. Quan em van atorgar l’Eduardo Lourenço vaig haver de repensar-me una mica, perquè, ni des dels papers que he escrit ni des de les aules on he parlat, no he estat conscient d’haver anat establint línies de diàleg entre les cultures ibèriques. Saber que ho he fet em fa feliç; però el que realment em fa feliç, des del primer dia, és parlar de Portugal.

En El sueño del rey parla del messianisme, en Magallanes & Co de la gesta humana d’un món desconegut. Hi ha un fil comú de fascinació o de pregunta que travesse tots els seus llibres?

Sense cap dubte. No puc escriure sense la ignorància. Fa anys em feia molta vergonya sentir-me ignorant; ara és un requisit imprescindible per començar a pensar en escriure. La pregunta sempre és: com és que això encara no ho sé? I aquest moment de la consciència de la ignorància és molt fascinant per a mi. El Sueño del rey neix d’un article sobre el messianisme manuelí que vaig llegir d’un professor molt però molt savi, Luís Filipe F. R. Thomaz, el major dels historiadors portuguesos actuals, i que em va dur a preguntar-me sobre el desig, sobre la línia que separa la veritat que ha de ser i la realitat que és. I per respondre, vaig imaginar-me el món com un gran escenari on evoluciona una tragèdia grega. En realitat, Magallanes & Co és el paper fonamental que representa el cor en aquesta tragèdia, perquè sense aquest cor, sense les companyies, Magallanes mai no hagués estat Magallanes. Aquí la pregunta va ser: qui va fer possible aquesta enorme i tràgica epopeia? Doncs, tots els noms la van fer possible.

El diàleg amb Sánchez Piñol també convida a pensar la nostra pròpia mirada contemporània. Quins paral·lelismes veu entre els relats de descobriment del segle XVI i la manera com avui continuem mirant «els altres»?

Ens pensem que el temps passa molt de presa. Ens pensem que la contemporaneïtat és una cosa nostra, un moment nostre i diferent a tots els altres moments. I no és així, o jo no ho crec. Jo crec que entre el segle XVI i el 2025 ha passat tan poc temps, que nosaltres som exactament igual que els homes i dones de fa 500 anys. Sabem més coses, però, comparades amb les que van arribar a saber ells concentrades en unes dècades, les nostres no són res! És cert que tenim Drets Humans i que en certes parts del món els respectem, però ens seguim mirant l’altre gairebé de la mateixa manera. Ens enlluerna, però alhora, el seguim sentint llunyà, diferent, oposat. I alhora, nosaltres seguim sentint-nos únics i singulars vers els molts ells que considerem que són. A més, l’altre viatja en el temps, reapareix, es redescobreix, el reinventem, el repensem i també el barregem amb la imatge de l’altre que ens ve del passat. És a dir, ens fem un embolic, el mateix embolic de fa 500 anys...

«Jo crec que entre el segle XVI i el 2025 ha passat tan poc temps, que nosaltres som exactament igual que els homes i dones de fa 500 anys»

Ha dit alguna vegada que llegeix amb imatges, com si veiés allò que estudia. Si haguera de triar una sola escena dels seus llibres que simbolitzara el sentit del viatge, quina seria?

Sí, necessito imatges per començar a estudiar i a escriure. Però també és perquè jo vaig començar a treballar amb l’enorme literatura de viatges portuguesa pel final. Vaig estirar d’un prestatge de la biblioteca de la meva facultat un llibre amb un títol superb, un dels millors títols de la literatura occidental: HistóriaTrágico-Marítima. I gràcies a ell vaig aprendre el pitjor del gran escenari oceànic, que és el que expliquen els supervivents d’un naufragi. Haver començat per aquests documents ha fet que la meva actitud davant les cròniques oceàniques, a més d’estar marcada pel centrífug i solar impuls renaixentista, es vegi també vertiginosament lligada als violents clarobscurs d’una sensibilitat ja barroca. Per a mi, el mar és barroc. I per això la meva lectura sol estar voltada d’una àuria amarga, obscurament patètica, perquè el mar, bàsicament és perill. I el Barroc bàsicament és imatge. És molt escenogràfic, molt bigarrat, és molt emocional. Indiscutiblement, si hagués de triar una única escena simbòlica del viatge, triaria la del nàufrag sublimment paralitzat davant la tempesta. Conté tots els elements que configuren les formes de l’emoció barroca: el laberint, la pèrdua, l’absència, la negació de qualsevol forma d’harmonia. El nàufrag representa una poètica construïda des de l’experiència radical de la vida; el nàufrag és el que viu un ingovernable món sobrenatural encastat a la realitat; és el perifèric, l’expulsat, l’abandonat de Déu i, a l’hora, és l’esser privilegiat que, en mig de la brutalitat de la tempesta, presencia el món en l’acte antropòfag de ser engolit per ell mateix: testimonia un uni-versum, «allò voltat cap a un mateix». 

Suscríbete para seguir leyendo