Castelló rescata l’ànima i l’art de Wences Rambla

Entrar al Menador Espai Cultural és ara endinsar-se en una conversa amb algú que ja no hi és, però que continua parlant a través de la pintura. L’exposició Wences Rambla, el artista, organitzada pel Consorci de Museus i l’Ajuntament de Castelló, reuneix 45 peces i un llegat humà que va molt més enllà del llenç.

Un homenatge necessari

La mostra, oberta fins a l’1 de febrer, recorre totes les etapes creatives de Rambla: des de la figuració crítica dels anys setanta fins a l’abstracció geomètrica i les seues últimes Topografies. Inclou tres obres inèdites que anuncien el viratge cap a la geometria i revelen el seu desig constant d’investigar.

Pilar Tébar, secretària autonòmica de Cultura, recorda que «aquesta exposició posa en valor la seua prolífica trajectòria artística», alhora que subratlla el respecte que despertava com a docent i pensador. No era només un pintor; era algú que educava la mirada.

L’home darrere de l’art

María España, regidora de Cultura, ho sintetitza amb emoció: «Si hi ha una persona a Castelló que pot presumir del qualificatiu d’home del Renaixement, eixe és Wences Rambla». Pintor, professor, crític, fotògraf, investigador... però, sobretot, algú capaç de compartir la cultura com qui ofereix refugi.

El llegat que reivindica aquesta exposició no és només material. És el record de les seues classes, dels silencis plens de sentit, de la manera de preguntar-se per què una línia o un color podien explicar millor el món que mil paraules. Molts dels seus alumnes asseguren que amb ell van aprendre a pensar, no només a mirar.

Del compromís a l’abstracció

El comissari, Miguel Ángel Mulet, parla d’un viatge artístic lliure de dogmes. En les obres primeres apareixen guerres, censura, vulnerabilitats. No són denúncies escandaloses, sinó «cròniques socials» que conviden a pensar, no a jutjar.

Castelló inaugura la exposición 'Wences Rambla, el artista'

Ver galería

Amb el temps, la forma es desenganxa de la realitat. Arriba l’abstracció: línies netes, cromatismes superposats, ordres que només semblen freds fins que t’hi acostes. En aquesta etapa s’intueix també el professor: el qui sap que l’art pot ser teoria, però també tacte, memòria, pell.

Fotografia, paisatge i memòria

La mostra incorpora la seua mirada fotogràfica. Arquitectures, murs, ruïnes o camps erms convertits en preguntes. La càmera era, per a Rambla, un altre pinzell: una manera de capturar allò que desapareix i transformar-ho en pensament.

Inauguran una exposición-homenaje a Wences Rambla

Cap al final de la seua vida artística arriben les Topografies. Paisatges sense nom, fragments de terra i llum on el territori esdevé emoció. Són obres que vibren com una respiració.

Un llegat que no s’acaba

Entre les peces destaca Grand Tableau (2021), procedent del MACVAC. Una obra monumental que condensa geometria i intuïció. És com un comiat que no es tanca, una finestra oberta.

Visitar aquesta exposició és també un exercici de memòria col·lectiva. Castelló li deu molt més que un homenatge: li deu la manera d’entendre l’art com una forma de cuidar el món. Per això, caminar entre els seus quadres és acostar-se a una presència que encara acompanya.

No és només història de l’art valencià. És una invitació a aturar-se, a escoltar colors, a comprendre que darrere de cada traç hi ha algú que va estimar el seu temps amb radical honestedat.

Suscríbete para seguir leyendo