Rita Payés i Lucia Fumero, artistes al Trovam: «Humilment fem el que ens naix, el que ens surt de dins»

La Fira Valenciana de la Música Trovam obri aquest 13 de novembre la tretzena edició amb més de 500 professionals inscrits i 50 actuacions en directe. La programació de l’esdeveniment es desenvoluparà fins al dissabte 15 a diversos escenaris de Castelló. Tanmateix, l’Auditori i Palau de Congressos de la capital de la Plana serà el centre neuràlgic de les activitats.

Serà a la sala simfònica de l'Auditori, a les 20.00 hores, on Rita Payés i Lucia Fumero protagonitzaran el primer dels grans concerts d'enguany. Hem parlat amb totes dues per a conéixer millor la seua manera de fer música, les seues inquietuds i els reptes actuals als quals s'enfronten.

Com va nàixer la vostra complicitat musical? Recordeu el primer moment en què vau sentir que compartíeu un mateix llenguatge artístic?

Ens vam conéixer a l’ESMUC, l’Escola Superior de Música de Catalunya, i al segon mes d’estudiar allí ja ens vam fer súper amigues. De colp, va sorgir una amistat molt bonica i, a més, arrelada a la música, que és una cosa que nosaltres apreciem molt perquè compartim moltes coses. A partir d’eixe moment, hem fet moltíssimes coses juntes i hem viatjat juntes i actuat així esporàdicament. Cadascuna tenia i té el seu projecte, però compartíem molt això i ara el projecte conjunt està agafant una forma més concreta.

En el vostre cas, la intimitat del duet sembla un espai gairebé emocional, més que tècnic. Com treballeu aquesta «conversa» a l’escenari perquè siga tan natural i profunda?

Nosaltres creiem que això s’ho ha treballat cadascuna, tocant el seu instrument i transformant-nos quasi sense saber-ho en xicotets músics. I, al final, eixa complicitat creiem que es crea tocant, fent-ho real. A mesura que toques, vas coneixent l’altra persona en eixa faceta i creiem que el més bonic de nosaltres és que ens coneixem també personalment i això, d’alguna manera, influeix en la manera en què toquem i com ens entenem, coses que no fa falta dir, que se sobreentenen. I juguem, juguem molt i la «liamos parda» —riuen—.

Lucía, el teu univers beu molt del folclore i de la cançó llatinoamericana. Com dialogues amb la sonoritat mediterrània i melòdica de Rita perquè aquest encontre siga tan orgànic?

Jo crec que sempre trobem punts en comú. Al final, això de les etiquetes és un embolic. És una cosa que entenem que s’ha de fer per a parlar del que fas, perquè la gent sàpia el que escoltarà... Però crec que som amants de la música, amants de les cançons, amants dels cantants i artistes. Això és el que compartim, i a partir d’ací anem fent. Realment, no hi ha cap tipus d’esforç, tot surt d’una forma molt natural. Crec que la música de la Rita l’entenc d’una manera molt natural, no m’he d’esforçar. Així doncs, no sé, hi ha un punt que, caram, hem d’aprofitar-lo perquè surt així de fàcil i això no passa sempre.

Rita, has dit alguna vegada que la Lucía t’ha «mostrat molta música». Quina ha estat la influència més reveladora o transformadora que t’ha aportat ella com a compositora?

Molta música llatinoamericana me l’ha ensenyat ella, la qual cosa és molt guai. També és això, no? Crec que soc un poc com una espongeta, amb els ulls molt oberts, atenta al que m’ensenyen. I, de colp, et trobes amb una persona que t’estimes moltíssim en la vida, tant la seua manera de ser i tocar, que l’admires, i llavors, és clar, tot el que m’han anat ensenyant és brutal. No sé, estic molt agraïda d’això, perquè també ha sigut com una porteta que s’ha obert i he anat descobrint coses que, potser les hauria descobertes o no.

«Ens fa molta il·lusió actuar al Trovam perquè és el primer concert oficial on, entre cometes, tocarem el nou repertori que estem fent»

El vostre projecte comparteix un esperit generacional: el d’una nova fornada de músics formats a l’ESMUC, la Sant Andreu Jazz Band o Rotterdam, que difuminen fronteres entre jazz, cançó i folclore. Sentiu que esteu redefinint el que entenem per «jazz català»?

Creiem que això dels estils cada vegada està més difuminat, perquè també el temps va passant i ara vivim en un moment en què tenim accés a absolutament tota la música que es crea al voltant del món, o siga, la podem escoltar. Inevitablement, tots eixos estils s’estan mesclant, perquè per a nosaltres la influència no és solament la música que s’escolta a Catalunya. Tenim la sensació que la línia és molt fina. I, al final, un poc la sensació és la de: «nosaltres humilment fem el que ens naix, el que ens surt», respectant molt la gent que té una tradició darrere que flipes i tot. Respectem molt els folclores de cada lloc i de vegades quan ens posem a compondre i de colp ens surten coses que s’assemblen un poc a altres artistes doncs no pensem que ens estem apropiant. Humilment, fem això perquè és el que ens naix, el que ens surt de dins, i si de sobte surt alguna cosa que s’assembla a una altra cosa, doncs celebrem-ho més bé, sempre des del respecte.

Les dues heu parlat sovint de la necessitat de referents femenins en la música. Com viviu el fet de convertir-vos, ara vosaltres, en referents per a altres dones joves?

Quan ho pensem fredament, diem: que bé, no? Però nosaltres en la nostra vida fem el que fem i no pensem si som un referent per a algú, anem fent i ja. D'altra banda, si és així, ho rebem amb afecte. Ens n’alegrem. També és veritat que nosaltres hem tingut pocs referents, encara que n’hem tingut alguns. No som les primeres fent això, això està clar. També pensem que s’està fent un camí molt bonic i hi ha dones que estan fent coses increïbles, encara que la «lluita» o allò que hem d'aconseguir és que finalment se’ns vullga pel que fem, no pel que som. Eixa seria la meta. Nosaltres és que hem patit un poc això. Pel fet de ser dones, de sobte hem tingut uns privilegis diguem-ne estranys per viure en aquest moment social en què estem.

Què voleu dir amb això?

Una sensació que cada vegada ens criden més perquè necessiten omplir els tants per cent de dones en els festivals. Òbviament, estem molt contentes que se’ns brinde l’espai, però ens faria molt felices que únicament ens cridaren perquè els agrada com toquem, no?

Penseu, llavors, que encara no heu arribat a eixe moment que us criden pel que feu simplement?

Sí, sí, pensem que sí, però sempre existeix un dubte, perquè tot aquest camí, diguem, està en ple procés d’encarrilar-se. Això no vol dir que no s’haja de fer eixa tasca de posar dones en els cartells. Tota eixa cosa de nosotras podemos volem que estiga molt viu, perquè és una realitat també. Potser parlem des d’un nivell més personal, no tant a nivell social. Volem pensar que tot aquell que ens crida ho fa perquè confia en el projecte, no perquè som dones, o si som blanques o negres, si som joves o velles, el que siga, no? Cosa que de vegades ocorre.

Esteu treballant en un nou disc a duet i oferireu alguna pinzellada al Trovam, a Castelló. Què espereu que senten les persones que l’escolten per primera vegada?

Ens fa molta il·lusió perquè és el primer concert oficial on, entre cometes, tocarem el nou repertori que estem fent. Normalment, sempre hem tocat cançons que ens agraden molt amb els nostres arranjaments vocals i instrumentals, però al final eren cançons d’altres persones. Ara hem fet un repertori complet de cançons nostres i aquest és el primer concert que anem a fer amb aquest ell. Així que estem un poc nervioses, però molt il·lusionades de tocar al Trovam.

Suscríbete para seguir leyendo