La castellonenca Laura Palau porta la saviesa del camp valencià al Centre del Carme

El Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) obri una finestra a la memòria agrícola amb Mal hora, bon hora, el projecte amb què la creadora castellonenca Laura Palau (Benlloch, 1993) —Premi Alfons Roig 2024— revisita la saviesa que durant generacions ha connectat el camp valencià amb el ritme del cel. Una exposició que respira paisatge, territori i una sensibilitat contemporània que conjuga art, ecologia i identitat a través d’un llenguatge visual tan sobri com poètic.

La mostra, que romandrà a la sala Zero fins al 18 de gener de 2026, recupera la pràctica ancestral de les Tretzenades, un sistema popular de predicció meteorològica que guiava la sembra, la poda o la collita. Palau transforma aquest ritual en una experiència immersiva: més de vint fotografies de núvols, retrats d’arbres morts, escultures de cristall i un audiovisual que rescata la memòria dels llauradors. Amb aquesta combinació de documents, testimoniatges i gestos plàstics, l’artista ens recorda que mirar el cel és una forma d’escoltar la terra.

Solidesa artística

Durant la inauguració, el director-gerent del Consorci de Museus, Nicolás Bugeda, va destacar la solidesa d’una artista que «malgrat la seua jove trajectòria forma ja part de l’escena valenciana». El diputat de Cultura de València, Francisco Teruel, ha subratllat el valor d’uns premis «pensats per estimular la creació i reconéixer projectes d’interés». La comissària, Jana J. Haeckel, remarca que l’exposició recupera «un coneixement silenciós que pot ajudar-nos a reconnectar amb la natura en temps de canvi climàtic».

Memòria física d'un territori

Una de les parts més colpidores és el conjunt de peces elaborades amb serradures d’arbres morts en incendis o afectats per sequeres recents. Materials que, en mans de Palau, es converteixen en memòria física d’un territori que canvia a una velocitat alarmant. L’artista, també reconeguda en Abierto València 2025, proposa un diàleg entre art i agricultura que desborda museus i retorna al camp d’on naix.

En un moment de fractura ecològica, Mal hora, bon hora esdevé un arxiu poètic del cel valencià i una invitació a mirar-lo amb la mateixa atenció amb què ho feien els nostres avantpassats: amb respecte, consciència i una intuïció que encara pot ensenyar-nos a habitar millor el món.

Suscríbete para seguir leyendo