Rodoreda torna a parlar-nos en una exposició d'art, i ho fa també des de Castelló

Hi ha autores que semblen quedar atrapades en la postal, fossilitzades en un imaginari que, més que llegir-les, les domestica. Mercè Rodoreda ha sigut durant dècades víctima d’eixa simplificació: flors, jardins, traços d’infància, un cert aire cursi atribuït injustament a una escriptora que va mirar la guerra, el desig i la mort amb una claredat que encara hui incomoda.

Rodoreda, un bosc, l’exposició del CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), desfà totes eixes capes i retorna la seua obra a la intempèrie: radical, ambivalent, plena d’ombres i llums. Potser per això resulta especialment significatiu que en aquest mapa simbòlic aparega una artista castellonenca com Mar Arza, la qual aporta una lectura que, des de les formes i els materials, dialoga amb la tensió interna de l’escriptura rodorediana.

Una autora actual

L’exposició parteix d’una idea fundamental: Rodoreda és contemporània perquè continua responent preguntes que encara ens fem. La seua literatura està feta de gestos que es reiteren com un eco —espiar, veure morir, transformar-se— i d’un món vegetal que no busca l’idil·li sinó el símptoma: les flors que escriu són belles, sí, però també venen amb espines. Són flors, com diu la comissària Neus Penalba, que respiren foscor. I és justament en aquest punt, entre la bellesa i la ferida, on l’obra d’Arza troba un fil que travessa dècades.

Més que llenguatge

L’artista de Castelló presenta L’ànima de l’escriptura (2025), una instal·lació de paper, ciment i ferro que converteix la prosa de La mort i la primavera en matèria viva. El seu gest consisteix a forçar el paper —a fer-lo badar, obrir la boca, acceptar el pes d’un ciment que cau com una colada interior. El resultat no és només escultòric: és una metàfora del que fa Rodoreda quan escriu des de les cicatrius. Arza investiga des de fa anys la idea d’una escriptura interna, d’un text que conté un altre text, d’un llenguatge que no és només significat sinó cos, pàtina, cicatriu. Per això, la seua presència al CCCB no és anecdòtica; és estructural per a entendre com la literatura dialoga amb la contemporaneïtat a través de les arts visuals.

Rodoreda va escriure sobre innocents i crueltats, sobre dones que estimen i que fugen, sobre vides atrapades entre la història i l’instint. La seua obra mai no descriu la guerra de manera explícita, però la guerra hi és sempre, filtrada com un fum persistent. I és aquest fum —a vegades blau, a vegades negre— el que recorre també les peces de nova creació que acompanyen l’exposició. La d’Arza és, potser, la que millor entén que la violència que travessa La mort i la primavera no és un crit sinó un sediment.

Exploració del llibre

Des de Castelló, la trajectòria d’Arza ha estat marcada per una constant exploració del llibre com a espai físic i mental. El seu treball dialoga amb el llenguatge, però no per il·lustrar-lo, sinó per tensionar-lo. Rodoreda feia el mateix des de la narrativa: cap dels seus símbols és estable, tot llisca entre pols oposats que es necessiten. Ambdues artistes comparteixen aquesta idea de fragilitat i resistència, de bellesa que només existeix si és capaç d’assumir el dolor.

La presència d’una creadora castellonenca en un projecte com aquest reforça també la idea que el nostre territori forma part d’una geografia cultural més àmplia, menys perifèrica del que de vegades se’ns fa creure. L’obra d’Arza, sovint exposada fora, es reconnecta ací amb una genealogia literària que no sols la precedeix, sinó que la projecta cap al futur. Perquè Rodoreda no és només un clàssic: és una veu que continua interrogant-nos. I artistes com Arza ens ajuden a escoltar-la des de nous angles, des de les esquerdes.

En temps d’incerteses, Rodoreda, un bosc recorda que la literatura és terra ferma. I el treball de Mar Arza confirma que, també des de Castelló, es pot contribuir a aquesta cartografia d’arrels, branques i ombres que encara creix. Una cartografia que, com els llibres de Rodoreda, continua transformant-se davant dels nostres ulls.

Suscríbete para seguir leyendo