Pep Domingo 'Nadar', dibuixant de còmic: quan llegir entre vinyetes també és llegir entre línies

El còmic com a llenguatge de la intimitat, com a artefacte narratiu capaç d’explorar els plecs menys visibles de la condició humana, ocupa ara un espai al Museu de Belles Arts de Castelló. No és una ocupació simbòlica ni una concessió anecdòtica, sinó una invitació a mirar de prop l’obra d’un autor que ha fet del factor humà el veritable motor del seu treball. Fins al 17 de maig, la Sala Vestíbul acull Nadar: les vinyetes i els mecanismes de la naturalesa humana, una exposició que recorre pàgines clau dels còmics de Pep Domingo, Nadar, i que funciona com una declaració de principis sobre la seua manera d’entendre la narració.

El castellonenc ha construït una trajectòria sòlida dins del còmic d’autor, sempre atent a allò que passa dins dels personatges més que no a l’espectacle exterior. Les seues històries no busquen l’estridència ni la pirueta formal gratuïta, sinó una tensió sostinguda entre el que es diu i el que es calla. «Una narració no deixa de ser un ball d’ombres», escriu en el text de sala, i en aquesta imatge hi ha ja una poètica completa: la idea que explicar és administrar informació, confiar en la intel·ligència del lector i establir amb ell un pacte tàcit.

Aquest pacte és, de fet, un dels eixos conceptuals de l’exposició. Per a Nadar, el com és inseparable del què. No hi ha tema sense forma, ni contingut sense decisions narratives. «Contar qualsevol cosa implica plantejar-se la forma de contar-la», afirma. El punt de vista, l’estructura, el ritme, els silencis: tot participa del sentit final de l’obra. En un context cultural que tendeix a reduir les històries a etiquetes o a temes fàcilment comercialitzables, el dibuixant reivindica la complexitat del procés narratiu com a espai on es construeix la veu de l’autor.

De les pàgines a la paret

La lectura de les seues pàgines, ara penjades a la paret del museu, obliga també a repensar la relació amb el lector. Domingo defuig qualsevol temptació de condescendència. «Pensar que s’ha d’explicar tot és arrogància», ens assegura durant la seua visita a Mediterráneo, recordant que llegir és, abans que res, un acte actiu. El lector de còmic, diu, no ha canviat tant com sovint es proclama: continua sent una persona capaç de llegir entre línies, d’interpretar, de completar els buits. El que ha canviat és el context, marcat per la velocitat, la sobreinformació i una atenció cada vegada més fragmentada.

«Per a mi la lectura és un acte sagrat, de connexió amb una altra veu, un ritual on trobe la introspecció necessària per a créixer i aprendre»

Davant d’aquest escenari, la lectura –siga d’un còmic o d’un llibre– esdevé un gest gairebé subversiu. «Asseure’s a llegir és un acte rupturista», afirma Nadar, que concep la lectura com un ritual de connexió amb una altra veu, un espai d’introspecció necessari per a créixer. Però també adverteix del perill de la morralla cultural, omnipresent en tots els àmbits editorials. No tots els continguts, sembla dir, conviden realment a pensar o a sentir.

Voluntat humanista

La seua obra sí que ho fa, perquè parteix d’una voluntat clarament humanista. Les relacions humanes, la intimitat, la quotidianitat i les emocions són les matèries primeres amb què treballa. Els personatges ocupen el centre absolut del relat: d’on venen, cap a on van, quines contradiccions els travessen, quines circumstàncies els condicionen. Aquest interès pel detall psicològic no implica, però, un exercici autobiogràfic directe. «Treballe amb el que conec, encara que després estiga distorsionat», ens explica, subratllant la importància de prendre distància per permetre que la història transcendisca l’experiència personal.

En aquest sentit, escriure –i dibuixar– és per a ell una manera de viure altres vides. Els personatges li serveixen per expressar inquietuds pròpies o alienes, però sempre amb la voluntat que tinguen veu pròpia. Aquesta tensió entre control autoral i autonomia del personatge és una de les claus que expliquen la densitat emocional de les seues històries, sovint contingudes, mai sentimentals, sempre atentes als matisos.

Presència institucional

L’exposició al Museu de Belles Arts introdueix una altra capa de lectura: què passa quan el còmic, pensat per a ser llegit en seqüència, s’extrau del llibre i es mostra com a objecte únic? Nadar ho té clar: l’essència del còmic no és la paret, sinó la pàgina llegida en context. És un mitjà narratiu, popular, múltiple i accessible. Tot i això, reconeix el plaer de veure originals exposats i defensa una major presència institucional del còmic als museus, sempre que no es perda de vista la seua naturalesa.

Aquesta presència, tanmateix, no implica necessàriament un reconeixement ple. El còmic continua arrossegant prejudicis, tant socials com culturals, alimentats pel desconeixement i per discursos que el menystenen. La precarietat dels autors tampoc ajuda a construir una imatge de prestigi. I malgrat tot, Pep Domingo és optimista en un punt essencial: qui entra al còmic, qui comença a llegir-lo de veritat, ja no en surt. L’estima del lector és, al capdavall, la base del respecte.

«L'última cosa que voldria és caure en la condescendència o fer les coses amb por que algú no les entendrà»

Pel que fa a les dinàmiques de treball, l’autor ha experimentat tant la creació en solitari com la col·laboració amb guionistes. Cada fórmula comporta aprenentatges diferents. Treballar amb algú obliga a negociar, a cedir, a acceptar allò inesperat. Treballar sol permet explorar els propis límits i exercir una llibertat absoluta. Diàleg i monòleg, convivència i solitud: dues maneres complementàries d’arribar a un mateix objectiu, que no és altre que comprendre millor els mecanismes que ens defineixen com a humans.

Una incertesa inherent

Mirant cap al futur del mitjà, Nadar no ofereix certeses. La incertesa, diu, és inherent al món creatiu. Hi ha més lectors que mai i un nivell creatiu altíssim, però també un sistema editorial voraç, orientat sovint a l’èxit fàcil, i unes condicions laborals injustes per a la majoria d’autors. Caldria més valentia, més rigor i més generositat per consolidar un ecosistema sostenible.

Potser per això aquesta exposició resulta especialment significativa. No només perquè situa el còmic en un museu, sinó perquè el presenta com el que realment és en mans de Pep: un espai de pensament, de sensibilitat i de resistència íntima. Un lloc des d’on mirar-nos sense presses, amb honestedat, i acceptar que entendre la naturalesa humana és un procés lent, ple d’ombres, però profundament necessari.

Aquest recorregut expositiu permet, a més, detectar una coherència visual que travessa tota la seua producció. El dibuix de Domingo, aparentment contingut, evita l’ornament superflu per concentrar-se en l’expressivitat justa, en el gest mínim que revela un estat d’ànim o una fractura interior. La posada en pàgina, el pes del silenci entre vinyetes, la relació entre text i imatge, formen part d’una gramàtica pròpia que no busca cridar l’atenció sobre si mateixa, sinó servir al relat. És en aquesta discreció formal on s’amaga bona part de la seua força.

Zones d’ambigüetat

Recórrer les obres exposades ara al Museu de BellesAarts és també una manera de cartografiar els límits del que entenem per còmic. Lluny de l’aventura convencional o del pur entreteniment, les seues històries dialoguen amb la literatura, amb el cinema i amb una tradició humanista que posa l’accent en el conflicte intern, en allò que no sempre sabem verbalitzar. El còmic, en aquest sentit, es revela com un mitjà especialment adequat per a explorar zones d’ambigüitat, per a suggerir més que afirmar, per a plantejar preguntes sense necessitat de respostes tancades.

Suscríbete para seguir leyendo