Sophia, l’arquitecta del caos: Sanspok i el viatge sonor cap a 'Alícia al país de les meravelles'

Hi ha artistes que escriuen cançons i hi ha artistes que construeixen universos. Sophia Bodí pertany clarament a la segona espècie. Des de la gènesi de Sanspok —eixe organisme mutant que respira funk, punk, psicodèlia i deliri narratiu— la música va deixar de ser per a ella un format i es va convertir en un laboratori emocional on explorar identitats, fractures internes i relats impossibles. Ara, eixe laboratori s’enfronta a un dels seus reptes més suggeridors: reinterpretar en directe la pel·lícula d’animació Alícia al país de les meravelles (1951) dins del cicle Cinemascore 2026 al Paranimf de la Universitat Jaume I (aquest 5 de febrer, a les 19.30 hores).

L’elecció no sembla casual. Ni per a Sophia ni per a Sanspok existeixen les casualitats quan es tracta d’imaginar mons alternatius.

L’origen d’una criatura musical

Sanspok va nàixer el 2018 quasi com un gest trivial —un nom inventat per registrar-se en Pokémon Go—, però va acabar convertint-se en la identitat d’un projecte que es consolidaria dos anys després. No obstant això, fins i tot abans de ser un projecte real, Sanspok ja era un territori mental.

Sophia el concep com una extensió de la seua necessitat creativa multidisciplinària. No es tracta només de fer música sinó d’utilitzar-la com a vehicle per explorar «dimensions que veiem i altres que no». Sota aquesta premissa, Sanspok funciona com un espai on el so es mescla amb allò performatiu, literari i simbòlic, articulant relats que naixen de vivències personals però que travessen filtres surrealistes i onírics.

En les seues cançons, l’experiència íntima sol aparéixer deformada per capes d’al·lucinació, dissociació i joc simbòlic. Eixe desplaçament deliberat converteix les seues composicions en una mena de viatge conscient cap a l’interior del cervell, un espai on allò autobiogràfic es dilueix en una narrativa col·lectiva i psicodèlica.

La música com a desobediència

Si alguna cosa defineix l’ADN artístic de Sophia és el seu rebuig frontal a les etiquetes. Sanspok ha sigut descrit com a funky punk, post rock, psicodèlia o fins i tot com una mescla improbable entre progressiu i música tradicional africana o hindú. Totes aquestes definicions són, en realitat, aproximacions incompletes.

Ella mateixa parla del seu propi llenguatge com una forma de disrupció. I és que Sophia entén la música com un territori on qüestionar normes estètiques, socials i emocionals. En aquest sentit, Sanspok se situa en una tradició experimental que connecta tant amb el rock psicodèlic de finals dels seixanta com amb certes corrents literàries surrealistes o kafkianes.

El seu primer àlbum, Odissea Funkypunk (2023), funciona quasi com un manifest creatiu. Cançons com Jezabel o Flowers in My Cheeks tracen un mapa on la ironia, el caos emocional i la introspecció conviuen amb estructures sonores que fugen de la linealitat. Els senzills posteriors, entre ells Arlequí, continuen ampliant eixe imaginari, explorant noves textures i formats, fins i tot des de versions acústiques que revelen l’esquelet emocional de la seua música.

Alícia com a espill creatiu

La reinterpretació d’Alícia al país de les meravelles —que Sophia ha treballat amb els músics Marc Pitarch, Andreu Pesudo i Guillem Jovaní— suposa per a Sanspok un punt de trobada natural entre cinema, literatura i música. L’obra de Lewis Carroll sempre ha sigut llegida com un relat sobre la ruptura de la lògica adulta, el joc amb la identitat i l’exploració de l’absurd com a eina crítica. Són temes que connecten directament amb la cosmovisió artística de Sophia.

La pel·lícula animada de 1951 reforça, a més, eixa dimensió visual i sensorial que Sanspok persegueix en els seus directes. Per a la banda, musicalitzar la cinta implica construir un nou paisatge emocional que dialogue amb les imatges sense sotmetre’s a elles.

L’univers d’Alícia —habitat per personatges imprevisibles, metamorfosis constants i narratives fragmentades— permet a Sophia desplegar la seua fascinació pel caos com a espai creatiu. En eixe territori, la protagonista de Carroll i la música de Sanspok comparteixen un mateix impuls: qüestionar l’estabilitat del món adult i reivindicar la imaginació com a forma de resistència.

El directe com a experiència transformadora

Encara que Sanspok manté una producció discogràfica més o menys constant, Sophia concep l’escenari com el seu vertader hàbitat natural. Allí, les seues cançons deixen de ser peces tancades i es converteixen en experiències immersives que muten en cada interpretació.

Bodí entén el concert com un ritual col·lectiu on la música pot generar estats emocionals compartits. Aquesta visió explica el seu interés en projectes com Cinemascore, on la música ha de dialogar amb un altre llenguatge artístic i reconstruir una narrativa audiovisual des del so.

La proposta per a Alícia al país de les meravelles no busca il·lustrar la pel·lícula, sinó expandir-la. Sanspok planteja una lectura sonora que habita el caos visual del film, generant una llar musical per a eixe univers imprevisible que Carroll va imaginar com una rebel·lió contra la racionalitat rígida.

Música, política i comunitat

Més enllà de l’estètica, Sophia concep la creació artística com una eina política. Projectes paral·lels reflecteixen el seu interés per generar espais accessibles de creació, especialment per a dones joves dins d’una indústria que encara percep com hostil i jeràrquica.

En aquest sentit, Sanspok funciona també com un dispositiu social. Sophia defensa la música com un lloc on construir noves narratives col·lectives, fomentar la diversitat creativa i replantejar la relació entre art, comunitat i sostenibilitat emocional.

Un viatge sense destí tancat

En l’escena musical castellonenca, Sanspok s’ha consolidat com una de les propostes més singulars de la seua generació. La seua trajectòria en festivals, el seu creixement en directe i la seua capacitat per moure’s entre gèneres i formats apunten cap a un projecte en permanent mutació.

La reinterpretació d’Alícia al país de les meravelles representa un nou capítol en eixe procés. Per a Sophia, el viatge creatiu mai respon a una meta concreta sinó a la necessitat de travessar territoris desconeguts. Igual que Alícia caient per la madriguera, Sanspok s’endinsa en cada projecte sense garanties, però amb la certesa que el caos també pot ser una llar.

Aquest 5 de febrer, quan les llums del Paranimf s’apaguen i les primeres notes comencen a dialogar amb la pantalla, Sophia tornarà a demostrar que la seua música no pretén acompanyar històries alienes, sinó transformar-les. Perquè en l’univers Sanspok, la imaginació no és una escapada: és una forma d’existir.

Suscríbete para seguir leyendo