Guillem López, autor de 'Challenger': «La fantasia i la màgia ens fan sentir que vivim en un món complex»

Deu anys després de la seua irrupció com una de les novel·les més radicals i incòmodes de la narrativa fantàstica contemporània, Challenger torna a les llibreries en una nova versió en català editada per Chronos que permet rellegir-la des del present, però també mesurar-ne la capacitat d’anticipació. Quan Guillem López la va publicar per primera vegada en castellà al segell Aristas Martínez, el llibre va suposar una sacsejada tant en la seua trajectòria personal —fins aleshores vinculada a la fantasia èpica— com en el panorama del gènere a l’Estat. Fragmentària, coral, deliberadament opaca, Challenger proposava una altra manera d’explicar el món: a partir del fracàs, de l’atzar i de la suma d’existències anònimes travessades per un mateix instant històric, l’explosió del transbordador espacial el 1986.

Avui, rellegida amb la perspectiva del temps, la novel·la no només no ha perdut força, sinó que sembla dialogar amb una lucidesa inquietant amb un present marcat per la precarietat, la deshumanització i la sensació col·lectiva de final d’etapa. En aquesta entrevista, l’autor de Castelló revisita el procés d’escriptura del llibre, reflexiona sobre com ha evolucionat el seu estil i defensa una literatura que no busca tranquil·litzar, sinó generar preguntes, incomoditat i dubte.

—Deu anys després de la seua publicació original, Challenger torna a les llibreries en una nova versió en català. Què sent Guillem López quan revisita una obra que va marcar un punt d’inflexió tan clar en la seua trajectòria literària?

Doncs ha estat una mica estrany perquè jo no llegisc mai els meus llibres una vegada publicats i, en fer-me càrrec de la traducció i correcció d’estil he patit una sensació de viatge al passat, al que era jo i com escrivia aleshores. És un llibre que vaig escriure el 2012 en unes condicions molt concretes i en acostar-m’hi de nou m’ha fet visible com ha canviat el meu estil literari, però també que Challenger ha envellit molt bé. De fet, l’he trobada molt actual, perquè, a les acaballes, és una novel·la que parla d’un fracàs col·lectiu i la fi d’una era, d’una societat que toca a la fi i encara no ho sap.

—Challenger va suposar una ruptura amb la fantasia èpica dels seus inicis i una immersió plena en una narrativa fragmentada, incòmoda i experimental. Era una decisió conscient de dinamitar expectatives —pròpies i alienes— o una necessitat vital del moment?

Més que una necessitat, una obligació de les circumstàncies. Després de tot, som víctimes del nostre temps. Jo venia de publicar dues novel·les de fantasia, però el mercat editorial va implosionar el 2010 a conseqüència de la crisi i em vaig veure obligat a canviar de registre. Però Challenger ja feia temps que era al meu cap. Diguem que tot va jugar perquè jo acabés escrivint aquest llibre. I a la vista dels resultats, va ser una bona decisió.

—La novel·la es construeix a partir de 73 peces breus que funcionen com una constel·lació de realitats. Què et permet esta estructura que no et permetria una narració lineal clàssica a l’hora de parlar del món contemporani?

Hi ha una relació decisiva entre la història que contem i la manera en què ho fem. Challenger és un fix up, el que coneguem com un vides creuades amb més de cent personatges que giren al voltant d’un moment concret: el matí de l’accident del transbordador espacial el 28 de gener de 1986. Aquesta decisió no és casual. El transbordador va esclatar als 73 segons de vol perquè unes petites partícules d’alumini van blocar la fuita de combustible. I això és, tot just, el que representen aquestes 73 escenes de vides que només comparteixen l’atzar de ser-hi al mateix moment i espai: la realitat és l’existència anònima i col·lectiva dels altres.

«Tota creació artística està políticament dirigida, de forma intencionada o no»

—Sovint has dit que no t’interessa tranquil·litzar el lector, sinó incomodar-lo. Quina funció creus que té la incomoditat en la literatura, especialment en un context cultural que tendeix a buscar evasió i consum ràpid?

Buscar l’evasió hui dia és un sentiment totalment vàlid, fins i tot necessari et diria vist el que hi ha allà fora. Però als meus llibres prove sempre de crear una relació amb el lector per la qual, compartim una ficció, un joc, i veiem on ens porta. Sempre he pensat que les bones novel·les són les que plantegen més preguntes que respostes ofereixen. Challenger deixa moltes preguntes enrere i això fa que continue al cap dels lectors després de tancar el llibre. Un efecte totalment intencionat. La negació de respostes és frustrant de vegades, però activa la necessitat de saber i així perpetua la narració més enllà de les pàgines. És una cosa que es nota més en altres treballs meus com Arañas de Marte (Valdemar, 2017) o Arxipèlag (Mai Més Llibres, 2022) on el lector es troba que no hi han respostes clares, només un erm emocional, i aquest és un dels objectius de la narrativa estranya: provocar un sentiment incòmode que ens enfronta als nostres propis dubtes. No podem entendre-ho. La vida és caos i atzar incontrolable, bonica però també aterridora.

—Llegida hui, Challenger continua dialogant amb temes com la precarietat, la deshumanització, la violència estructural o la manipulació del llenguatge. Et sorprén la vigència del llibre o confirma una certa sensació que «el pitjor encara havia d’arribar»?

La veritat és que al principi sí que em va sorprendre la seua vigència, però no per una sensació de derrotisme o nostàlgia per un passat que de cap manera va ser millor, sinó perquè em demostra que encara som al mateix lloc, fent voltes a les mateixes coses. Com he dit abans, Challenger és una novel·la que parla del fracàs i del final d’un somni. Cal posar en context tot el que significava el programa espacial de l’administració Reagan, el famós «there is no alternative» de la Margaret Thatcher, semblava que no hi havia fre. I de sobte, l’eufòria capitalista dels anys huitanta va esclatar amb el transbordador al cel i nosaltres, quaranta anys després, també hi vivim amb aquest sentiment d’anar fent, de promesa que mai no es farà realitat. El capitalisme només ens posa miratges a l’horitzó perquè continuem endavant, però quan arribem no hi ha res. Et mors i tot continua igual.

'Challenger'

Autor: Guillem López

Editorial: Chronos

448 pàgines; 23 euros

—La teua obra està poblada de personatges marginats, perdedors, cossos i vides fora del relat oficial. Què t’interessa literàriament d’eixes perifèries i per què creus que continuen sent un angle tan potent per llegir la realitat?

A Challenger, com que hi ha més de cent personatges es nota més. Molts d’ells són persones normals, que viuen tragèdies quotidianes, patètics, tendres, que no troben el seu lloc i que només van endavant com poden. Que prenen decisions desastroses o somien en una vida que és a un altre lloc. Tots ens podem reconéixer en ells, en les seues penes i somnis. Resulta que, si prens perspectiva, en apreciar el fet col·lectiu que compartim, no som tan diferents. Aquesta empatia que desperten l’un o l’altre s’accentua quan apareix la màgia o allò fantàstic i inexplicable que trenca la normalitat i de sobte tot és excepcional. La fantasia i la màgia ens fan sentir que vivim en un món complex i ple de possibilitats.

—Has defensat en diverses ocasions que escriure només per a un mateix és un acte estèril, quasi narcisista. Quina responsabilitat social creus que ha d’assumir un escriptor hui, si és que n’ha d’assumir alguna?

Tota creació artística està políticament dirigida, de forma intencionada o no. És a dir, els creadors i consumidors de contingut cultural som permeables al discurs hegemònic en el que ho fem. I aquest, a hores d’ara, és el del capitalisme financer i el patriarcat. Si una obra literària o cinematogràfica sembla que no té discurs polític, és perquè està en la línia del discurs dominant. Res més. Com a escriptors, podem ser-ne conscients des del lloc on escrivim o fer com que no, però ningú no és una illa.

—En les teues novel·les, el poder polític i econòmic sol aparéixer com una força opaca, despersonalitzada, gairebé monstruosa. La literatura pot servir com a altaveu per denunciar estes injustícies o la seua funció és més subtil, més subterrània?

La literatura no té una funció utilitària. L’art en general no ha de ser útil més enllà de ser producte de les inquietuds humanes. Una altra cosa és que algú vulga fer-lo servir com eina per provocar la reflexió o contribuir al debat social, posar el focus en els temes que ens remouen més enllà dels drames individuals. Però cal ser molt subtil amb com tractem aquests temes perquè és fàcil caure en la propaganda. Per exemple, de la ciència-ficció s’espera que pronostique o avance el futur, els escenaris probables cap on ens dirigim, quan en realitat no fa més que projectar el present i els conflictes que hem d’enfrontar ara: la intel·ligència artificial, el control de les grans corporacions sobre els estats, la desaparició de la democràcia, els efectes del canvi climàtic… així doncs la ciència-ficció ens enfronta a allò que ens fa por mirar perquè està per fer: el futur.

—Challenger va rebre premis clau com l’Ignotus o el Kelvin 505, però també va consolidar una manera d’escriure al marge del mercat més convencional. Fins a quin punt el reconeixement pot conviure amb una escriptura radicalment lliure?

Molt bona pregunta. Els premis literaris condicionen la llibertat creativa depenent de qui els atorgue. No és igual el guardó literari d’un festival o associació o una entitat pública que rebre un premi editorial. Els premis editorials, especialment aquells que comporten una important recompensa econòmica són molt més que un reconeixement i entren en el territori del màrqueting editorial i les baralles per ocupar mercat i titulars de premsa. Condiciona? És molt probable. Ningú no paga cent mil euros a un escriptor a canvi de res.

«La literatura no té una funció utilitària. L’art en general no ha de ser útil més enllà de ser producte de les inquietuds humanes»

—Al llarg de la teua trajectòria has creat etiquetes pròpies -weird-boiled, fantasia industrial- per escapar de compartiments tancats. És una manera de protegir la literatura de la domesticació comercial?

És una exploració. La literatura és una conseqüència de la curiositat. L’escriptor és, en primer lloc, curiós. Vol saber. Vol entendre que és tot això que hi ha allà fora. I aleshores especula al seu cap amb personatges més o menys ficticis en situacions inventades o no, sentiments que porta dintre i que poden provocar l’empatia dels lectors. Jo vaig explorant. Sempre hi ha temes, pors, anhels que hi són: la família, l’atzar, el dol, la frustració i el fracàs… però la forma canvia i, de vegades, per dir que som esclaus d’una economia que ens separa i allunya d’aquells que estimem, doncs escrivim sobre una ciutat fictícia on no arriba la llum del sol i la gent viu sempre de nit i ningú no té nom ni recorda res del que ha fet ni d’on ve, i així entrem en contacte amb la imaginació del lector, que sent que aquella història fantàstica li parla d’alguna altra cosa, potser d’ell mateix i aquesta és la màgia de la literatura: fer-nos sentir que podem entendre la nostra existència.

—En obres més recents, com el cicle de les llacunes, el territori valencià es converteix en espai de terror i memòria. Què t’aporta treballar amb una geografia pròxima i reconeixible a l’hora de construir el malson?

Hi ha una norma a l’escriptura de ficció: escriu sobre allò que coneixes. Molts escriptors han localitzat les seues novel·les a escenaris ficticis propers al seu domicili. Lovecraft i Stephen King, per exemple. Jo, ja de fa temps, vaig decidir fer igual. Ambientar les meues històries a territori valencià fa que desconfiem d’allò que pensem conéixer i donem per fet. Potser no coneixem la realitat tan bé com pensem. El dubte, la inseguretat, ens posa al lloc i ens dimensiona davant d’un món que no arribem a comprendre del tot. La ficció estranya i l’horror són un recordatori que només som humans i vulnerables.

—En un món travessat per crisis climàtiques, socials i simbòliques, continues confiant en la literatura com una forma de resistència, com una eina capaç de crear comunitat i imaginar alternatives, encara que siguen incòmodes o fràgils?

I tant. Resistir és l’únic que ens queda. Imaginar futurs possibles més enllà de l’escenari capitalista, retratar els problemes i reptes als quals ens enfrontem com a societat i imaginar que és possible un món diferent. Mostrar els horrors, però també les meravelles i la fantasia, és atiar el foc que ens il·luminarà el camí, amb totes les dificultats i revolts, però un camí que hi ha que recórrer junts. La literatura, en totes les seues formes: llibres, pel·lícules, videojocs… són necessaris per imaginar no només allò que volem evitar, sinó cap a on volem anar.

Suscríbete para seguir leyendo