Qui va ser Francesc Almela i Vives, l’humanista valencià que l’AVL rescata com a Escriptor de l’Any 2026

Francesc Almela i Vives (Vinaròs, 1901 – València, 1967) no va ser només un escriptor prolífic. Va ser, sobretot, una manera d’estar al món a través de la cultura. Un intel·lectual que va travessar el convuls segle XX valencià amb una brúixola feta de llibres, llengua, història i una fe obstinada en la necessitat de construir un espai cultural propi. Ara, quan l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) l’ha declarat Escriptor de l’Any 2026, el seu nom torna al centre del debat literari i cívic.

No és una elecció casual. El programa, que arriba a la seua vintena edició, reivindica figures clau de la literatura valenciana, i Almela i Vives ho és per acumulació, per complexitat i també per contradicció.

Un humanista en l’edat de plata valenciana

L’AVL ha situat l’homenatge sota un lema revelador: Francesc Almela i Vives, humanista de l’edat de plata. No és només una etiqueta historiogràfica. És una manera d’entendre’l com a intel·lectual total, format en la universitat, actiu en el periodisme, present en tots els gèneres literaris i compromés amb el procés de normalització cultural i lingüística del valencià durant les dècades prèvies a la Guerra Civil.

Com recorda el president de la Comissió de l’Escriptor de l’Any, Àngel Calpe, Almela «exemplifica com poques figures el trànsit d’un intel·lectual valencianista a través del convuls segle XX». La seua obra supera els 150 títols entre llibres i opuscles, sense comptar articles, col·laboracions i textos dispersos. Una producció que abraça poesia, narrativa, teatre, assaig, divulgació, periodisme i activisme cultural.

Del valencianisme militant a la institucionalització

Nascut a Vinaròs però format intel·lectualment a València, Almela i Vives va créixer en un context de mobilitat geogràfica que va marcar la seua mirada: arrelament local i curiositat universal. En la seua joventut va participar activament en el moviment valencianista i va ser signant de les Normes de Castelló de 1932, l’acord ortogràfic que va assentar les bases de l’estàndard modern del valencià.

Este compromís amb la llengua no va ser només teòric. Almela va escriure, va publicar i va fer periodisme en valencià quan fer-ho era encara un acte de militància cultural. La seua presència en l’anomenada «generació de 1930» el situa al costat d’altres noms clau del moment de modernització literària valenciana.

La poesia: ironia contra el sentimentalisme

Tot i la seua polifonia creativa, la poesia és el nucli dur del seu prestigi literari. Amb llibres com L’espill a trossos (1928) i Joujou (1933), Almela es va desmarcar del lirisme romàntic hereu de Teodor Llorente per apostar per una veu irònica, depurada i intel·lectualment exigent.

La crítica ha destacat la seua connexió amb la tradició satírica valenciana medieval, filtrada per una sensibilitat moderna. Després de la guerra, la seua poesia va evolucionar cap a una serenitat clàssica, amb obres com La llum tremolosa (1948) o La columna i les roses (1950), sense perdre mai el rigor formal.

No és casual que guanyara la Flor Natural dels Jocs Florals de València en dues ocasions, el 1950 i el 1962.

Teatre, narrativa i una voluntat de modernitzar l’escena

En el teatre, Almela va buscar fugir del costumisme fàcil. L’Antigor (1931), estrenada al teatre Alkázar, va ser un èxit de públic i crítica, i fins i tot va arribar als escenaris de Madrid en versió castellana. L’obra plantejava el xoc entre tradició i modernitat en el món rural valencià, un tema central en el seu imaginari.

En narrativa, va experimentar amb formes avançades, com demostra Novel·la d’una novel·la (1930), un exercici primerenc de metaficció, o La dama i el paladí (1935), publicada a Buenos Aires, que li va donar projecció internacional.

El periodista i l’erudit: escriure per entendre el país

El periodisme va ser el seu ofici quotidià. A La Correspondencia de Valencia, Almela va desplegar una escriptura elegant i precisa, sovint sota diversos pseudònims, que li permetien abordar crítica teatral, crònica urbana o comentari cultural. Després de la Guerra Civil, la depuració professional el va apartar del periodisme actiu, però no de l’escriptura.

Va ser aleshores quan es va centrar en la investigació històrica i l’erudició, amb obres fonamentals com El Llibre del Mustaçaf y la vida en la Ciudad de Valencia a mediados del siglo XV (1948) o Las riadas del Turia (1957). En 1941 va obrir la Librería Valenciana, un espai clau per a la bibliofília i la resistència cultural en la postguerra.

Una figura incòmoda, també, per a la posteritat

La trajectòria d’Almela i Vives no està exempta de friccions. En la seua maduresa, com a cronista oficial de València i membre de diverses acadèmies, va evolucionar cap a un regionalisme crític que el va portar a discrepar obertament de les tesis de Joan Fuster després de la publicació d’El País Valenciano (1962). Un gir ideològic que forma part del seu llegat i que l’AVL convida ara a revisar sense simplificacions.

Per què ara, Almela i Vives?

El Any Almela i Vives 2026 arriba amb exposicions itinerants, reedicions, un còmic divulgatiu, materials didàctics, la publicació d’una miscel·lània d’estudis i una selecció del seu extens epistolari, amb més de 1.400 cartes conservades. Una aposta clara per reactivar la seua lectura i situar-lo en el lloc que li correspon dins la història cultural valenciana.

Recuperar Almela i Vives no és només rescatar un nom. És tornar a pensar la cultura valenciana com un espai de tensió, treball i ambició intel·lectual. Un recordatori que la modernitat no sempre és còmoda, però sí necessària. I que, com ell mateix va demostrar, les paraules —quan són preses seriosament— poden obrir finestres al món.

Suscríbete para seguir leyendo