En el capítol primer de l’encíclica Lumen fidei el papa Francesc ens invita a centrar-nos en allò que és essencial a l’acte de fe. Per a entendre el que és la fe, el Papa no elabora una teoria, sinó que ens invita a contemplar el camí dels grans testimonis de la fe que apareixen en la Sagrada Escriptura. És eixe testimoni el que ens ajuda a comprendre el més important d’això que anomenem “creure”. Ja sabem que en la Sagrada Escriptura, el prototip de l’home creient, considerat tant pel poble de l’Antiga Aliança com pels creients en Crist el “pare en la fe”, és Abraham.
En el camí vital d’Abraham crida l’atenció que el primer i el més important de l’acte de fe no consisteix en acceptar unes veritats sobre Déu, sobre nosaltres mateixos o sobre el món que ens resulten impossibles de comprovar. A Abraham li ha succeït quelcom inesperat: Déu li ha dirigit una paraula. Ell no veu Déu, però sent la seua veu i es fia d’eixa paraula. El contingut de la paraula que Déu dirigeix a Abraham és sorprenent: el crida a deixar la seua terra i li promet quelcom molt més valuós del que abandonava. En el camí apareixen moments de dificultat i de foscor. En eixos moments, el verdader creient no desconfia de Déu.
També Israel, en el seu caminar pel desert, ha de fiar-se de Déu. Ell l’ha tret de l’esclavitud d’Egipte i li ha promès una terra que brolla llet i mel. Israel ha de deixar-se conduir per Déu i fiar-se de la paraula que Déu li dirigeix per mitjà de Moisés. La història de Déu amb el seu poble és una història plena de paciència i de misericòrdia. Estes reflexions sobre la fe dels pares de l’Antic Testament ens han de portar que ens preguntem sobre l’essencial en la nostra vida de fe. Esta no es limita a acceptar unes veritats o a configurar la nostra vida des d’una determinada ideologia, sinó a viure una relació amb Déu “de persona a persona”, oberts a la seua paraula i fiant-nos d’Ell. H
*Bisbe de Tortosa
