Xis-pum tracatrac

L’altre dia parlava amb un veí del poble i els dos estàvem d’acord en què possiblement la societat havia canviat més en els últims 50 anys que en els anteriors mil. Però no sempre per a bé.

De fet, en estos dies enrere en què s’ha tornat a parlar de les infrainversions que hem tingut --o millor dit, patit-- els valencians en general i els “castelloneros” en particular, s’ha posat en evidència eixa idea. I em referisc, en concret, al paper fonamental que va jugar la Panderola durant dècades.

Tot un símbol de la nostra comarca, ha pogut semblar de vegades un mitjà de transport essencialment romàntic. Però la realitat és que durant dècades va vertebrar la comunicació dels nostres pobles. Quan no tots ho tenien. Quan ben pocs ho tenien.

A hores d’ara, en el món de la globalització, a un anglés li resulta relativament senzill vindre quinze dies d’estiu a Castelló, a través de l’aeroport. I a un madrileny, ben fàcil anar a València en poc més d’una hora per a veure les falles.

Però què passa amb milers de joves de les comarques del nord que diàriament necessiten estudiar a la UJI? Què passa quan centenars de persones es volen desplaçar tots els dies desde Castelló a València amb tren? Què passa quan els nostres empresaris han de desplaçar-se a Catalunya per tancar negocis productius i crear llocs de treball? Passa que o prenen el seu vehicle particular i paguen peatges o s’aboquen a un transport públic deficient, antiquat i ineficient que ens en retorna un segle enrere. Als temps de la Panderola. H

*Portaveu de Compromís a la Diputació de Castelló