Molècules per millorar o reduir la inflamació de l’ecosistema tumoral

En el desenvolupament d’un procés tumoral, les cèl·lules canceroses no estan soles, sinó que es troben rodejades de components, tant cel·lulars com no cel·lulars, amb els quals interactuen, la qual cosa deriva en la formació d’un ecosistema singular anomenat microambient tumoral (MT). Es tracta d’un entorn complex on les cèl·lules canceroses troben les condicions ideals per a créixer i desenvolupar-se i que exerceix un paper crucial en la progressió i resposta del càncer. El reconeixement de la seua importància com a diana biològica i de la seua implicació en l’aparició de resistències per part del tumor, l’ha convertit, en els últims anys, en objectiu de recerca per a nous tractaments contra aquesta malaltia.

Un equip de l’UJI, liderat per la investigadora Eva Falomir Ventura, coordinadora del grup Química per a la Medicina (JMC), ha provat, amb resultats prometedors, l’eficàcia de molècules prèviament dissenyades i sintetitzades pel mateix grup, que serien capaces de bloquejar el creixement de cèl·lules canceroses gràcies a la seua capacitat d’alteració d’algunes propietats del microambient, com la immunitat, la inflamació o la creació de nous vasos sanguinis.

Projecte

En els diferents estudis que estan realitzant en el projecte Desenvolupament de nous agents anticàncermultidiana amb potencial efecte disruptiu en el microambient tumoral, finançat per l’Agència Estatal d’Investigació del Pla Estatal d’Investigació Científica, Tècnica i d’Innovació 2021-2023, que finalitza en setembre de 2025, l’equip investigador ha sintetitzat i avaluat biològicament més d’un centenar de xicotetes molècules orgàniques de tipus ariltriazols i tetrazols, de tipus estirè i derivats estirilurea o estirilcarbamats.

Els resultats preliminars han mostrat que els compostos amb plantilla tetrazòlica o triazòlica no són gens tòxics per si mateixos, però tenen capacitat per a bloquejar el creixement de cèl·lules canceroses quan aquestes estan en presència de cèl·lules defensives, com ara les cèl·lules T o els monòcits. S’ha comprovat que, in vitro, alguns d’aquests compostos són capaços de modular la inflamació, reduint la presència de citocines proinflamatòries en MT i d’estimular la capacitat immunològica, activant les cèl·lules defensives contra les tumorals. A més, alguns d’ells s’han mostrat selectius per a diferenciar les cèl•lules canceroses de les sanes i propiciar l’apoptosi (mort programada) de cèl·lules roïnes.

Experimentació

En alguns d’aquests compostos dissenyats pel grup Química per a la Medicina, l’experimentació in vitro suggereix que són molècules amb capacitats inhibidores en dues de les proteïnes que tenen un paper crucial en l’extensió del càncer (la VEGFR-2, responsable de la creació de nous vasos sanguinis i la propagació de les cèl·lules canceroses, i la PD-L1, que ajuda el càncer a evadir el sistema immunitari). Algunes d’aquestes molècules han manifestat que poden augmentar l’activitat de les cèl·lules immunitàries T CD8+, decisives per a lluitar contra aquesta malaltia.

Aquestes troballes suggereixen el potencial d’aquests nous compostos, encara que és necessària una major investigació per a explorar els mecanismes d’acció detallats, optimitzar la seua potència i selectivitat i avaluar la seua eficàcia en models preclínics i clínics fins que puguen convertir-se en agents terapèutics per al tractament del càncer.