La Romeria, el Trasllat: El mite i la història d’una ciutat oberta i lluminosa…

En tots els moments de la cultura occidental, per acció o per reacció, d’una manera explícita o d’incògnit, el mite hi ha estat present. Gairebé es pot afirmar que no hi ha cap període de la nostra cultura en el qual, directament o indirectament, els universos mítics no hagen mostrat el significat equívoc que els caracteritza.

Narrar esdeveniments i formes de comportament que són importants per a la vida d’un grup humà, sobretot ara, en un món canviant en què la identitat del subjecte col·lectiu en moltes ocasions comença a desintegrar-se, que la societat recorde i commemore qui som i d’on venim, es presenta com una mena d’operació de salvament sobre la identitat d’individus i de col·lectivitats.

Participar d’una identitat col·lectiva comporta característiques de les quals, a la manera d’un programa genètic, els membres individuals són portadors hereditaris. Aquesta noció de Cultura com la substància que nodreix la personalitat d’un grup humà autodiferenciat s’ha d’associar amb una altra paraula-mite: genealogia.

La memòria mítica de Castelló, l’esperit de genealogia, uneix en un tot el present del grup humà amb un esdeveniment fundacional, conegut popularment com el Trasllat que assegura i legitima la situació present, remarcant com a fonamental la funció social vinculada a aquell aspecte antropològic especialment rellevant pel nostre poble i la nostra història.

Sabem d'un assentament primitiu dels castellonencs en un indret del terme que no és el de la ciutat actual. Sabem que en els primers anys després de la reconquesta, quan les tropes cristianes del rei Jaume arriben a aquestes llars i ocupen l'anomenat Castelló de Borriana, el Castelló ripa di mare anterior, o el Castelló del Palmerar de Borriana, amb l'autorització del rei inicien el trasllat establint-se al nou emplaçament. Coneixem el moment del fet històric, del qual commemorem aquest 2026 el 775é aniversari, el nou emplaçament i les conseqüències que va tenir el trasllat en els anys posteriors pel que respecta a l’abandonament progressiu del Castell Vell; però, com va dur-se a termini aquest trasllat? Això és tota una incògnita, convertida en mite, tota una llegenda que no guarda cap relació amb la realitat objectiva.

La llegenda, per tots coneguda, narra que, després de la reconquesta, com a conseqüència directa del Privilegi signat pel Rei Conqueridor a Lleida estant, el 8 de setembre de 1251, els habitants del Castell Vell es van traslladar de la muntanya a la Plana, en nit fosca i tenebrosa, portant fanals a les seues canyes per il·luminar el camí, un acte mític que avui es recorda a la Romeria de les Canyes i la posterior Desfilada de Gaiates. Els veïns, entenem la nostra identitat com a poble, amb aquesta llegenda del trasllat dels antics pobladors des del turó de la Magdalena fins a la Plana en aquella nit, en què els fundadors caminaven recolzant-se en canyes verdes, il·luminats amb fanalets que obrien el camí, i portant els nens subjectes amb unes cintes.

El mite de la Magdalena és la narració, no l’explicació històrica, de la fundació de Castelló, encapsulada en un lloc sagrat i unes festes que mantenen viva la seua història i tradició. La fórmula narrar en lloc d’explicar no s’ha de prendre en un sentit pejoratiu, encara que, en el transcurs de la història de la cultura occidental, la distància que ha pres la ciència respecte al mite s’haja basat sovint en una devaluació de la narració davant del concepte merament històric. Per tant, fa referència al temps axial constitutiu de la comunitat i en representar el mite bàsic fundacional, pren significat la pertinença a una entitat cívica que, per circumstàncies històriques, va fer del municipi la seua institució bàsica i de la fe religiosa el brancal d'aquesta comunitat.

Celebrem el 775é aniversari d’aquell moment històric, la signatura d’un document, lligat a aquest la Romeria, de la qual tenim la primera constància l’any 1375, com a desplaçament i retorn de manera individual i col·lectiva, al lloc primigeni sagrat, amb l'esperança d'aconseguir un bé, en aquest cas el cessament de l'epidèmia de pesta negra; una pregativa perquè cesse el contagi, en altres per demanar aigua, i que refermada amb el pas dels segles, creix implicant identitat i pertinença a un lloc determinat; de manera que entre els romeus anualment trobem un sentiment de germanor i vincle que representa un símbol immaterial que es crea en aquests contextos, convertint la Romeria a la vegada que en signe de religiositat, laïcisme manifest en el record del trasllat i sociabilitat festera.

La ciutat oberta i lluminosa sense tenir-la per patrona manté des del segle XIV una devoció ferma i popular envers Santa Maria Magdalena, acudint a l’ermita del Castell Vell; afegint-se, amb posterioritat, el record del trasllat, fet importantíssim que, en cas de no haver-se produït, amb tota seguretat no hauríem assolit mai el rang de ciutat i capital de província i, probablement avui seria Castelló un poblet més, proper a la costa que, potser, no tindria ni aquest nom.

Com a ritual d'afirmació col·lectiva de la pròpia identitat, la comunitat és la que confereix, amb el pas del temps a la Romeria el triple significat: religiós, fester i símbol de germanor, identitat i orgull de pertinença a Castelló, orgull de genealogia. Així, any rere any, i per més de set segles, rememora no només el viatge mític de la fundació, sinó també, i potser amb més propietat, els referents divins necessaris perquè les coses ens vagen bé, o per expulsar els fantasmes que poblen la nostra imaginació.

Marcada per la Quaresma

Siga com siga, atés el grau de benestar aconseguit per la nostra gent al llarg dels segles, és fàcil demostrar que el resultat ha estat positiu, evidència que ens permet, en l’actualitat, amb més força que mai, afirmar que arribat el tercer diumenge de Quaresma, a 20 dies per Pasqua, quan la lluna acabe de tancar el darrer cicle de l'hivern i s'afanye a obrir el de la primavera, una nova Romeria, cada vegada més participativa, i amb ella tota una setmana de festes tornaran a celebrar-se.

Cal pensar i mantenir el referent que les festes de la Magdalena, i la Romeria com a eix central, no són únicament i fonamentalment espectacle com altres. Aquí se'ns demana implicació, participació, ja que són celebracions fundades en simbolitzacions mítiques que cal assumir reflexivament i, també com no, amb caràcter lúdic.

Vivim permanentment assetjats per una vida material farcida d’ambivalències, absurds, paradoxes, contradiccions, fragmentacions, incoherències, indeterminacions, però, es pot estar tranquil: com abans, com sempre, els mites, amb tota la seua varietat i riquesa que els caracteritzen continuen vigilant el camí; també el nostre, el de la Romeria de les Canyes, el de Castelló ciutat oberta i lluminosa, integradora i moderna en tots els seus vessants i matisos, desitjosa de seguir, juntament amb tota la província un camí de progrés i fraternitat, aprofitant el nostre enorme potencial, recolzant-nos i agafant l’impuls en tot el que hem sigut i aconseguit en aquests 775 anys.

Membre del Consell Rector del Patronat de Festes de Castelló