Antonio Serrano i l'Orquestra Simfònica de Castelló reinventen Falla amb un instrument fora de lloc

La música de Manuel de Falla continua interpel·lant el present més enllà de les efemèrides. Cent cinquanta anys després del seu naixement, la seua obra genera preguntes sobre la vigència de la tradició i la possibilitat d’innovació dins d’un mateix llenguatge. El concert que el 27 de febrer oferiran Antonio Serrano i l’Orquestra Simfònica de Castelló a l'Auditori i Palau de Congressos de la capital és un viatge sonor que activa l’estructura falliana, reivindicant la rellevància del compositor i la sorpresa que pot aportar un instrument fora de context: la harmònica cromàtica.

Contextualitzar Falla

La primera part del programa dibuixa el paisatge que va fer possible Falla. Albéniz, Granados, Turina i Guridi no són només antecedents, sinó nodes d’una xarxa creativa que defineix la modernitat espanyola. Les seues melodies i matisos harmonics dialoguen amb l’impressionisme europeu i amb les formes populars sense jerarquies rígides.

A aquest mapa sonor s’hi afegeixen fragments de sarsuela de Giménez, Soutullo, Vert i Chapí. Les fronteres entre música culta i popular eren més permeables del que sovint es pressuposa, i l’escolta d’aquestes obres permet comprendre el context que va configurar Falla com a compositor i innovador.

Un relat argumental

El programa funciona com un relat estructurat, no com una simple compilació. Escoltar Albéniz i Granados prepara l’oïdor per Turina i Guridi, mentre que les sarsueles subratllen la vitalitat i el color del panorama musical espanyol. Aquesta narrativa condueix cap a l’obra central: El sombrero de tres picos, creant un fil conductor que mostra Falla com a producte d’un ecosistema musical viu i complex.

L’harmònica com a protagonista

La segona part concentra l’atenció en El sombrero de tres picos. La novetat: versió per a harmònica i orquestra simfònica interpretada per Antonio Serrano. L’harmònica, sovint vinculada al jazz, flamenc o música popular, esdevé veu solista capaç de dialogar amb l’orquestra amb naturalitat i autoritat.

El timbre flexible i la respiració orgànica de la harmònica aporten una nova dimensió a la música de Falla. Serrano no adapta l’obra a l’instrument; és l’instrument el que s’integra a l’estructura orquestral, revelant matisos que d’altra manera passarien desapercebuts. El resultat: rigor i llibertat combinats en una interpretació que sorprèn i convenç.

Risc i rigor

Esta adaptació és fruit d’un treball profund i sostingut. Serrano, guardonat amb el Premi Nacional de les Músiques Actuals 2025, ha expandit constantment els límits de l’harmònica. La seua aportació al flamenc, especialment amb Paco de Lucía, conviu amb una sòlida formació clàssica i amb incursions en jazz, música barroca i pop. L’artista entén la música com espai de trànsit i fricció productiva, capaç de renovar la tradició sense trair-la.

Diàleg orquestral

La complicitat amb l’Orquestra Simfònica de Castelló és clau. L’orquestra no acompanya passivament; dialoga amb l’harmònica i la integra al teixit sonor amb precisió. La direcció de Daniel Abad i Casanova garanteix un diàleg equilibrat, on solista i conjunt creen una experiència sonora rica i captivadora.

El concert no és un exercici de memòria, sinó una afirmació de present. La música de Falla suporta el risc i la reinterpretació, demostrant que continua generant tensió i significat. L’obra adquireix nova dimensió quan s’exposa a instruments inesperats i a solistes capaços de reinventar-la amb respecte i comprensió profunda.

El programa mostra com la música pot ser simultàniament patrimoni i experiència viva. La tradició deixa de ser un pes per convertir-se en impuls, i l’harmònica, amb tot el seu risc i expressivitat, esdevé mediadora entre passat i present.

Un viatge sonor que travessa el temps

El concert d’Antonio Serrano amb l’Orquestra Simfònica de Castelló és un viatge sonor que travessa temps, gèneres i convencions. La combinació de context històric, virtuosisme instrumental i innovació interpretativa ofereix una mirada múltiple sobre Falla i el seu entorn. L’oïdor és convidat a escoltar, reconèixer i sorprendre’s, participant d’un diàleg entre tradició i risc que transcendeix anniversaris.

Amb cada nota, cada respiració i cada interacció entre solista i orquestra, el concert celebra la possibilitat de la música de renovar-se constantment. L’harmònica entra al temple sense desentonar; al contrari, amplifica els horitzons de Falla, recordant que la gran música mai és tancada, sinó sempre oberta a la interpretació i al descobriment.

Suscríbete para seguir leyendo