Maria Medina-Vicent, professora de Filosofia a l'UJI: «La fotografia és l’únic espai de la meua vida on no em plantege massa les coses»

Aturar-se. Mirar. Acceptar el que apareix sense jutjar-ho massa. Dos anys d’Instants, l’exposició que Maria Medina-Vicent inaugura aquest 25 de febrer a L’Espai Cultural, no és només una selecció d’imatges: és la traça visible d’un procés sostingut, íntim i deliberadament imperfecte. Vint-i-quatre fotografies —una per cada número del seu fotozine mensual— que funcionen com a punts de parada en un camí que no buscava arribar enlloc concret.

Un exercici que esdevé projecte

«Realment, el projecte és un fotozine mensual. Publique un número al mes des de fa dos anys. I la raó de l’exposició és precisament eixa: fer una mena de retrospectiva dels 24 números publicats», explica Medina-Vicent. Instants Fotozine va nàixer com un exercici aparentment menor, proposat per Julián Barón en un curs a la Universitat Jaume I: 24 hores, 24 fotos i un fanzine xicotet per portar a classe. «Jo ho vaig entendre com una cosa sense pretensions. El primer número és exactament aquella pràctica».

El que va vindre després no estava previst. La fluïdesa del procés i la necessitat vital de trobar un espai propi van fer la resta. «En aquell moment necessitava un lloc més terapèutic, per dir-ho d’alguna manera, i vaig pensar: per què no fer-ne un cada mes?». Dos anys després, el gest continua intacte: un tema mensual, fotografies pròpies i una confiança absoluta en el procés.

Un espai on no importa fallar

Eixa confiança és clau per entendre tant el projecte com l’exposició. «La fotografia és l’únic espai de la meua vida on realment no em plantege massa les coses. M’és igual si agrada o no, si el fanzine està ben acabat, si una foto està tallada…». Per a Medina-Vicent, trobar un lloc on no tinga importància «cagar-la» ha sigut una forma d’alliberament: «Això et fa ser més atrevida».

Potser per això aquesta exposició és també un acte de valentia. «És un atreviment, perquè jo no pertany a aquest món de l’art. És la primera vegada que expose». I, tanmateix, tot en Dos anys d’Instants fuig del gest solemne: les imatges estan impreses en el mateix paper que els fanzines, un material que ella mateixa defineix com a «trash». «Fer-ho d’una altra manera seria fals. No és això el que jo soc. Vull transmetre la idea que qualsevol pot fer això».

La fotografia com a teràpia

La dimensió introspectiva del projecte no s’amaga, al contrari. Medina-Vicent parla obertament del moment vital en què la fotografia va aparéixer amb força. «Vaig començar a fer fotos en una època molt complicada de la meua vida. Estava molt malament, i la fotografia em va servir per llevar pes a les emocions i trobar un espai on respirar». Per això, fer ara aquesta exposició és també un gest d’agraïment: «A la fotografia, per haver-me oferit eixe lloc, i a la gent que m’ha acompanyat: Julián, els companys del curs, la meua família, els meus amics».

Un projecte radicalment introspectiu

Els fanzines ho reflecteixen sense filtres. «Són molt introspectius. Sempre dic que tinc molt d’ego, que només pense en mi, i no em sap greu dir-ho», afirma amb una honestedat desarmant. «El fanzine soc jo pensant sobre les meues emocions, sobre com veig el món, sobre què signifiquen les coses per a mi». Ha intentat, de tant en tant, eixir d’eixe marc —com en un número dedicat a festes d'aniversari infantils— però reconeix que és el que menys la representa. «És un repte futur: eixir un poc més de mi».

El fanzine com a espai de llibertat

El format del fanzine ha sigut fonamental en aquest aprenentatge. «És molt lliure. Cada mes pots provar una cosa diferent, equivocar-te i no passa res. Aquest és el d’aquest mes, i el següent ja serà un altre». A més, els publica en obert perquè qualsevol els puga descarregar, imprimir i fer-los seus. «M’agradaria que la gent, si li agrada algun, el descarregue i faça el que vulga amb ell». L’única concessió a la seua vessant acadèmica és l’ISSN: «No puc renunciar del tot a eixa part de mi».

Una exposició sense impostura

A l’exposició es poden veure 24 imatges i consultar tots els fanzines publicats fins ara. El número 24, a més, funciona com a catàleg. Tot és modest, coherent i fidel a l’esperit del projecte. «Instants Fotozine és el que és. No pretén ser res més», diu. I potser és precisament ací on resideix la seua força: en la capacitat de mirar sense impostura, de sostenir una pràctica en el temps i d’acceptar que, de vegades, això és suficient.

Suscríbete para seguir leyendo