Els kintos entren al museu: la Sala Sant Miquel es transforma en revetla per a clausurar l’exposició de Fermín Sales

La clausura d’una exposició sol associar-se a un acte institucional, silenciós i protocol·lari. Però aquesta vegada passa just el contrari: els kintos arriben als espais expositius. La Sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló abandona la quietud museística per convertir-se en una revetla contemporània amb motiu del tancament de l’exposició de Fermín Sales Creuar el llindar: memòries i (des)activacions de l’imaginari rural, aquest 28 de març.

La proposta planteja una jornada d’art d’acció que reactiva el projecte Kintos Sant Miquel, una intervenció que travessa literalment l’exposició i altera el seu ordre habitual. Durant unes hores, pantalles i parets mutaran: seran preses, intervingudes i grafitejades per la petjada simbòlica dels kintos, figures vinculades a l’imaginari festiu i comunitari dels pobles.

Quan l’exposició es deixa desbordar

La intervenció proposada per Fermín Sales no funciona com un epíleg, sinó com una expansió del projecte expositiu. L’espai deixa de comportar-se com un contenidor neutral per a convertir-se en un territori viu, ocupat temporalment per formes populars, efímeres i col·lectives.

Durant l’activació, la sala es transforma en una festa inesperada, un espai de desordre controlat on el discurs artístic és desbordat pel mateix imaginari rural que investiga. La proposta planteja així una pregunta de fons: què ocorre quan la cultura popular entra al museu sense domesticar-se?

La resposta adopta forma de revetla contemporània, on tradició i experimentació conviuen sense jerarquies.

'Digerir la tradició': participar per comprendre

Després de l’activació tindrà lloc la instal·lació participativa Digerir la tradició, projecte artístic de María Vidagañ i Natàlia Lobato. La proposta parteix d’una idea senzilla però contundent: la tradició existeix gràcies a la repetició —de gestos, rituals, frases o aliments— sovint sense qüestionament.

Les artistes plantegen una acció col·lectiva basada en la gastronomia festiva dels pobles de l’interior de Castelló. El públic serà convidat a participar en un acte simbòlic de digestió mentre es recita un receptari entés com a memòria compartida i reverberació cultural.

Vidagañ, artista visual interdisciplinària formada en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València i doctora en Didàctica de les Arts Visuals per la Universitat de València, investiga la relació entre materials físics i simbòlics com a dispositius d’experiència. Ha exposat en espais com Atelier LUMA, el Centre del Carme, l’IVAM o la Fundació Miró Mallorca, i actualment combina la pràctica artística amb la docència a la Universitat Jaume I.

Per la seua banda, Natàlia Lobato, especialitzada en ceràmica contemporània, treballa la relació entre tècnica, cos social i experimentació material. Reconeguda amb el Premi Nacional de Ceràmica en la categoria d’artista emergent (2023), entén la ceràmica com una tecnologia social i eina crítica, línia visible en projectes participatius com Mugró.

De la revetla popular al HardDance

La jornada culminarà amb una sessió DJ a càrrec de Kanno, titulada Secret Location, concebuda com una reinterpretació contemporània del dispositiu festiu tradicional.

La proposta no busca recuperar la revetla des de la nostàlgia, sinó tensionar-la. Sons provinents del HardDance o el FreeTekno es fusionen amb l’imaginari festiu castellonenc, desplaçant els codis de la festa popular cap a la cultura electrònica.

DJ Kanno, productora i artista transdisciplinària nascuda a Barcelona i establida a València, construeix un so que combina HardHouse, HardTrance, Makina i Hardcore, connectant la pista de ball amb el potencial contracultural de la música electrònica. La cabina esdevé així un espai d’orquestració col·lectiva i experimentació social.

En aquest context, la pista de ball deixa de ser només celebració per convertir-se en un lloc de negociació cultural: allò popular ja no apareix com una identitat fixa, sinó com un camp en transformació constant.

Una clausura que prolonga l’exposició

Com a conseqüència d’aquesta adaptació performativa, totes les peces instal·lades a la sala s’ajustaran al projecte Kintos, fet que permetrà visitar la nova configuració expositiva fins a l’11 d’abril.

La clausura, per tant, no tanca l’exposició: la reactiva.

Suscríbete para seguir leyendo