Paco Cerdà o l'art d’escriure contra l'oblit arriba a Morella

Paco Cerdà (El Genovés, 1985) no apareix en la literatura espanyola com una revelació sobtada, sinó com una conseqüència natural del periodisme exercit amb temps, mirada i obstinació. Abans dels premis, abans de les traduccions i abans del reconeixement institucional, hi havia un reporter caminant pobles, escoltant històries i aprenent que la realitat només es deixa entendre quan s’observa de prop.

Durant una dècada va treballar com a periodista a Levante-EMV, del mateix grup editorial que Mediterráneo, una etapa decisiva per entendre l’arrel del seu projecte literari: la convicció que la història gran només s’explica bé des dels marges. Posteriorment arribaren les col·laboracions amb altres mitjans de comunicació, espais on la seua escriptura va consolidar una veu híbrida entre crònica, assaig i literatura.

No és casualitat que la seua trajectòria literària avance en paral·lel a una pregunta constant: qui queda fora del relat oficial?

Paco Cerdà i la literatura de la realitat

Si cal resumir el projecte narratiu de Cerdà, podria fer-se amb una idea recurrent en tota la seua obra: convertir episodis històrics en experiències humanes recognoscibles.

Els seus llibres funcionen com dispositius d’observació.

• Los últimos (Pepitas de Calabaza, 2017) explora la despoblació des de les veus que resisteixen en territoris oblidats.
• El peón (Pepitas de Calabaza, 2020) utilitza una partida d’escacs com a metàfora política del segle XX.
• 14 de abril (Libros del Asteroide, 2022) reconstrueix la proclamació de la II República a través d’una narració coral.
• Presentes (Alfaguara, 2024) revisa el trasllat del fèretre de José Antonio Primo de Rivera i el revers repressiu del franquisme.

El fil conductor no és ideològic sinó narratiu: rescatar les biografies invisibles que sostenen els grans esdeveniments.

Una escriptura amb regles

Un dels trets més singulars del seu treball és l’ús de constriccions formals. Cada llibre imposa una arquitectura precisa:

• un dia sencer en 14 de abril,
• una partida d’escacs en El peón,
• onze dies i deu nits en Presentes.

Aquestes limitacions no restringeixen el relat; el fan possible. Funcionen com un marc que permet ordenar una polifonia de personatges i històries sense perdre tensió narrativa.

La documentació és exhaustiva —hemeroteca, arxius, testimonis— però el resultat busca fluïdesa lectora. El mateix autor ha definit irònicament la seua pràctica com una «no fricció»: textos densos en investigació però lleugers en lectura.

Memòria contra nostàlgia

En el centre de l’obra de Paco Cerdà hi ha una idea política del temps. No una militància explícita, sinó una pregunta moral: què recordem i per què.

Els seus llibres confronten relat oficial i revers silenciat. No per reescriure la història des de la tesi, sinó per ampliar-la des de les persones anònimes: camperols, víctimes, figurants involuntaris del poder o simples testimonis atrapats per les circumstàncies.

Aquesta mirada explica que la seua recepció crítica s’intensifique especialment a partir de 2020, culminant amb el Premio Nacional de Narrativa 2025 per Presentes, després d’un recorregut de reconeixements que consoliden el seu lloc dins la no-ficció literària contemporània.

Una veu valenciana amb vocació europea

Tot i l’arrel valenciana —visible en els seus primers treballs—, l’obra de Cerdà ha evolucionat cap a una escala més ampla. La seua narrativa dialoga amb tradicions internacionals del periodisme literari i la no-ficció contemporània, combinant investigació rigorosa i sensibilitat literària.

El seu mèrit principal potser siga aquest: haver convertit el periodisme local en una forma d’alta literatura sense perdre la proximitat. No escriu sobre herois, sinó sobre presències. Sobre aquells que hi eren encara que la història preferira no mirar-los.

I potser per això la seua obra funciona com un recordatori incòmode però necessari: la memòria no serveix per idealitzar el passat, sinó per entendre’l.

Suscríbete para seguir leyendo