Sitja presenta el seu tercer disc, Good Laboratory Practice, un recull de temes on es dissecciona la música tradicional, per a tornar a bastir-la des d’un altre punt de vista. El grup de la Plana Baixa, realitza una pràctica de laboratori, per tal de sintetitzar un nou folk. Este nou folk no és un pas endavant amb la intenció de avançar cap a un futur, buscar la modernitat, concepte efímer, sinó que és una mirada al passat, per tal d’interpretar-ho, de tal manera que s’aconsegueix ampliar la visió i extraure de l’hermetisme a la música tradicional sempre abocada al costumisme que finalment l’única cosa que transmet és immobilisme i dogmatisme.
Elena Mezquita, Jordi Montesó, Núria Gil, Marta Llopis, Joan Gil i Victor Pesudo fan un folk basat en la cultura valenciana on els instruments tradicionals es barregen amb instruments electrònics per a portarlos a sons del indiepop, esdevenint així un folk d’avantguarda, més que digne dels escenaris mundials de la música contemporània.
NOU DISCURS
El disc ens relata tot el treball de Sitja al seu Taller d’Interpretacions Intempestives. Aquest taller, segons el grup, és un espai on es duu a terme cert tipus d’artesania, la interpretació s’entén com a discurs que hom genera sobre cert tema, i intempestives, fora de temps, extemporani, també inoportú.
Com la memòria d’un projecte científic, cada cançó narra un dels processos de de-construcció i construcció de la seua música. Inspirats amb grans pensadors i científics, concretament: Heisenberg, Rusell, Ørsted, Kepler, Lippersey, Laussedat, Itard i Cooper, tots dins de l’òrbita kantiana i relativista, Sitja agafa la música tradicional mediterrània, la valenciana més concretament, i la sotmet a estudi. La redueixen per extraure els ritmes, que formaran la base, i la tornen a acoblar amb elements propis de Sitja. Fandangos, seguidilles, malagenyes, jotes, havaneres, etc., sepultades baix melodies tendres de piano, flauta, llaüt, veu, que torna quasi irrecognoscibles estos estils, però inconscientment es transmeten de tal manera que l’oient pot sentir com aflora una música autòctona, pròpia, de sempre i alhora nova. Eixes melodies que podrien encaixar fàcilment en l’indiepop, masteritzat per Carl Saff (Balmorhea, Cocorosie) són creades com una revisió o interpretació pròpia del folk autòcton.
De la mateixa manera que el pensament porta a Sitja i a l’oient a redescobrir la música tradicional, la lletra de cada cançó ens convida a conèixer el pensament filosòfic de cadascun dels pensadors esmentats, produint una inquietud que insta a ser crítics i no acceptar la realitat donada. És una requeriment a l’esperit crític, a l’acció personal, a la interpretació individual, a la llibertat, al canvi, per tant a la vida. Aquest fet fa que es puga situar l’obra de Sitja en el moment actual, on la falta de crítica amb els estaments dirigents, i l’immobilisme ens ha portat a la crisi actual. D’altra banda, la tendresa de la veu d’Elena Mezquita junt a les dolces melodies, relaxa la urgència d’esta crida i el desfici inherent al dubte és distés, com si tota la tradició mediterrània ja entén que eixe neguit forma part del ésser humà i de la vida, per tant és com un joc que mai troba solució final i que alhora és necessari per a expandir-nos. El pas enrere de Sitja per tal de revisar el folk, no és només un exercici útil per a redimensionar la música sinó que al mateix temps ens ensenya a tornar a nosaltres mateix per a “revisitar-nos”, extraure el que realment som o havíem sigut i reconstruir-nos amb les nostres experiències, amb una altra visió, que no variarà el que érem, més be al contrari ho reforçarà.
