Narrador, poeta i assagista, catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Rafael Argullol porta més de 30 anys apropant la seua visió del món a través dels seus llibres i articles d’opinió, sent respectat i reconegut amb alguns dels premis més distingits del nostre país. Aquesta setmana va visitar Castelló per impartir la conferència La literatura i el viatge de la memòria gràcies al cicle de xerrades organitzat per Amics de la Natura.

--En el títol de la ponència apareixen dos dels tres grans plaers de la seua vida: els viatges i els llibres. El tercer són les dones, però d’això ja parlarem un altre dia...

-Sí, de les dones millor un altre dia --riu--. Fonamentalment, el que pretenc és vincular la literatura, almenys la literatura com jo la concebo, amb la pròpia idea del viatge, tant el viatge exterior, físic, com el viatge interior. En aquest sentit, explico que la meua visió de la literatura no parteix de la retòrica literària, si no que parteix més aviat de dos instruments: el telescopi i el microscopi.

--Aquests dos instruments, què li permeten?

-El primer permet indagar els espais exteriors de la condició humana i una vegada aquesta indagació es fa massa abstracta, si li dónes la volta a la lent, vas cap a l’interior, que seria el microscopi; i una vegada això es fa massa obscè tornes a girar la lent. La meua literatura és el continu gir de les dues lents.

--Per tant...

-En aquest sentit, l’experiència del viatge és una experiència molt important, perquè desplaça a l’home de si mateix i li fa mirar des d’un altre costat, un altre territori. Però també vull posar l’accent en què consisteix actualment l’experiència de viatge, perquè no sempre va vinculada amb la quantitat.

--El fet de viatjar suposa per a la persona el despullar-se de qualsevol rol propi de la seua vida diària, diguem que viatjar ens ajuda a ser més nosaltres mateixos, lliures de qualsevol lligam.

-T’obligues a desplaçar-te, així és. I això és precisament el que intento explicar. Com, en certa manera, la literatura és una contínua predisposició cap al fill pròdig.

--I per a això disposem del llenguatge, peça fonamental. Un llenguatge que, com escrivís Myriam Moscona en ‘Tela de sevoya’ (Acantilado), és “l’única forma de traducció que té la memòria”.

-Un llenguatge molt plural, perquè, per exemple, alguna cosa que em sembla rellevant és el llenguatge dels somnis, i fins i tot, el que podríem cridar el llenguatge estàtic, el llenguatge de la ment en blanc. Per tant, és veritat l’afirmació de Moscona, sempre que acceptem que per llenguatge hem d’entendre molts plànols, dels quals, potser, la literatura és com la punta de l’iceberg. La literatura intenta recollir el que són totes aquestes experiències lingüístiques de l’ésser humà, encara que hem de reconèixer modestament que solament les recull d’una manera molt parcial, molt petita.

--D’una manera molt parcial, més tenint en compte que la memòria de cadascun pot ser ficcionada, no?

-Sempre és ficcionada. De la mateixa manera que les comunitats, els pobles o les nacions tenen mites. O sigui, la memòria dels pobles acostuma a ser els mites dels pobles. En el nostre cas personal, la nostra memòria és també el nostre mite.

--Vostè també qualifica la memòria d’història secreta.

-Sí clar, perquè la memòria no és solament allò que exterioritzem a través dels records, si no, moltes vegades, la matèria negra --per parlar en termes astronòmics-- que hi ha entre dos estels. Els records són estels. Però el que potser facilita la memòria literària és viatjar per la matèria negra que hi ha entre els estels. En aquest sentit, indaguem en la nostra memòria secreta, en els pous secrets de la nostra memòria.

--Des del seu punt de vista, quins llibres ens ajudarien a realitzar aquest viatge per la memòria amb major o menor fortuna.

-Sóc radical. Quins llibres en general? Diria que tots. Per a mi, l’experiència de la lectura en si mateixa és l’experiència de la memòria. El lector, d’alguna manera, es veu obligat a fer un viatge paral·lel al viatge que ha fet o que li proposa l’autor. Per aquest motiu en aquests temps nostres es dóna la paradoxa que, d’una banda, viatgen més milions de turistes que mai, però en haver disminuït tan dràsticament la lectura, no es produeix aquest altre viatge que és més de fons.

--Aquesta sensació paradoxal es podria enllaçar també amb el tema de les xarxes socials i Internet. Es podria dir que avui dia estem més comunicats que mai i, no obstant això, existeix major incomunicació entre nosaltres mateixos.

-Heràclit ja va dir fa 2.500 anys que molta informació no produeix la comprensió.

--Parla de la lectura com un viatge cap a la memòria però, al mateix temps, llegir pot ser un exercici brutal de desmemòria, ja que després de llegir una frase i passar a una altra posterior, solem “oblidar-la”.

-Llegir és introduir-se en la possibilitat que el teu ‘jo’ no és únicament el ‘jo’ que tu creus, sinó un altre, que la teua història no és únicament la que tu creus, sinó una altra, que la teua memòria no és la que tu creus, sinó una altra. Aquí també podem fer un paral·lelisme amb els pobles i comunitats. La història que recullen els historiadors sol ser la història que tu creus, però hi ha unes altres. D’aquí la dita que la història l’escriuen els vencedors, però la reescriuen els vençuts. Això és aplicable al que estem comentant. La lectura facilita el dir-te: tu et creus molt segur, molt sòlid en el teu ‘jo’, en la teua memòria, etcètera, però fixa’t que això no era veritat, que ens movem sobre sorres movedisses.

--Tot això ens condueix irremeiablement a pensar en la importància de la reflexió, en aquest detenir-se un moment per prendre consciència, cosa que cada vegada es dóna menys, perquè vivim en l’era de la immediatesa.

-Fa anys ja vaig escriure sobre una espècie d’estètica del deteniment, o dit amb altres paraules, el ser capaç de viure l’huracà des de l’estatisme de l’ull de l’huracà. Sóc partidari de participar plenament de la nostra època i de l’actualitat, però tenint la capacitat de posar-nos també en l’estatisme del centre; és a dir, tenir un ull actiu i un altre contemplatiu. M’interessa tenir una doble mirada. En la nostra època moltes vegades es confon l’acció amb la pseudoacció i al mateix temps ningú té temps, o millor dit, la valentia, d’obrir el seu ull contemplatiu, un ull que ens permet a més mirar cap a nosaltres mateixos, el nostre interior.

--Creu llavors que la societat ha perdut el do de la curiositat?

-Tampoc sóc ni optimista ni pessimista. En el moment en que tu llegeixes, t’adones que els fragments que cridem present, moltes vegades ja estaven perfectament esbossats en el passat. Moltes de les coses que a dia d’avui són objecte de queixa, si llegeixes a Sèneca o a Ciceró, trobes passatges que podries confondre fàcilment com a actuals. Per tant, ja hi ha hagut moltes èpoques en les quals es tenia la percepció que la humanitat anava com en un abocament immòbil, com si fos molt accelerada, però accelerada cap a no se sap què.

--Encara que ha dit que tots els llibres són bons per realitzar aquest viatge interior, digui un solament.

-Una obra molt recomanable són els Assajos de Montaigne, perquè tenen aquest esperit lliure que ara és tan transcendent. Hi ha altres llibres meravellosos, com els de Plató, però en ells ja existeix un intent de construir un ideal, la qual cosa està molt bé. Però Montaigne pertany a una època relativament semblant a la nostra, una època en la qual cal pensar-ho tot de nou.