“El jazz és ritme, improvisació i interacció”

Al costat de José Muñoz i Joan de Ribera conforma el grup Yei Yi & Co, un conjunt singular que sempre proposa viatges sonors pel jazz. Aquest any participaran en el Festival Internacional de Jazz de Peníscola dins el cicle complementari ‘Jazz a la Serena’, on també presentaran el que fins a la data és el seu últim àlbum, Mull.

--Què suposa per a un grup com Yei Yi & Co formar part del cartell d’una cita com la de Peníscola?

-Aparèixer en un cartell d’aquestes característiques permet tenir major visibilitat, que la gent després et relacioni. Hi ha moltes més possibilitats d’arribar a un públic més ampli.

--¿Aquesta actuació es podria considerar un abans i un després?

-Sempre he considerat el Festival de Jazz de Peníscola com un gran festival. Hi ha hagut sempre artistes molt bons. Aquest any la simple presència de Kenny Barron o John Abercrombie així ho demostra. Són dos grans en això, igual que els músics que els acompanyen. Nosaltres estem una mica en un segon pla, com si fóssim de Segona Divisió.

--Però no cal restar-vos mèrit per actuar al ‘Jazz a la Serena’.

-I tant que no! Jo donaria el que fos per estar a la Segona Divisió de tots els festivals de jazz d’Espanya --es riu--.

--Temps al temps, no?

--Qui sap... Si ja és molt difícil actuar en la teua pròpia terra imagina’t fora.

--A Peníscola presenteu el vostre últim treball, que porta per títol ‘Mull’. La majoria dels temes els has compost tu, no és així? Com va sorgir el projecte?

-Sí, a excepció d’una de les cançons que està co-escrita amb Josep Muñoz, el saxofonista del grup. Els temes que formen part de l’àlbum feia temps que els tenia en un calaix i vaig pensar que ja era hora de treure’ls i gravar-los, cosa que finalment vam fer a través d’un crowdfunding i en directe, d’aquí la seua singularitat. És un disc fet amb molt d’afecte, entre amics, molt artesanal.

--Imagino que el procés de veure com aquestes cançons que imaginaves en la teua ment es vegin plasmades en un disc ha de ser una experiència total.

-És el més gratificant que hi ha. Jo sempre tinc la mateixa sensació. Al principi sembla que aquestes cançons no siguin res i de sobte cobren vida, es converteixen en un tot. És una cosa sorprenent, i això que aquest és el nostre quart disc ja.

--Què significa aquest disc en concret?

-Crec que és el final d’una etapa, d’una manera de compondre, de veure la música, de pensar la música. Avui en dia tinc la sensació que no pots tancar-te a altres ambients musicals. Hem de veure les coses des de diferents punts de vista, encara que siguis fidel a una idea. Un ha de alimentar-se de tot el que passa al seu voltant.

--El jazz és, precisament, un dels gèneres que millor sap adoptar o enriquir-se de altres estils.

-El que un ha de tenir clar en el jazz és ritme, improvisació i interacció.

--Com es gesten les teues cançons?

-Hi ha una frase que m’agrada molt que diu així: “Un compositor és un improvisador lent, i un improvisador és un compositor ràpid”. En el meu cas diré que sóc incapaç d’improvisar al piano de forma ràpida, per aquest motiu sembla que cada nota està molt pensada. Allò meu sempre part d’una melodia o un ritme que tens al cap. Tot seguit vaig al piano i aquí comença una anàlisi fins que construeixes a partir d’aquesta línia. Aquesta és la meua fórmula.

--En el pla formatiu, hi ha joves interessats en tocar jazz a Castelló?

-La veritat, no molts. No hi ha gent que estigui interessada. En Mondo Rítmic, l’acadèmia de música que dirigeixo, tenim una assignatura específica preparatòria per accedir al cicle superior de jazz, però hi ha uns quatre o cinc alumnes només. El jazz és una música molt exigent, no és fàcil arribar a tocar qualsevol coseta.

--No hi ha un compromís clar?

-Actualment vivim en l’època de no comprometre amb res, i clar, tot resulta molt més difícil.

--En Castelló creus que es podria ampliar més l’oferta de jazz i, sobretot, apostar pel “gènere local” existent?

-Caldria intentar “lluitar” per aconseguir una programació més completa en llocs estratègics i en què actuaran músics d’aquí i músics de fora. Si no confiem en la gent d’aquí mai seran importants. A més, no sé per què, però de vegades un té la sensació que si no pertanys a un cercle en concret resulta més difícil actuar en segons quins llocs.