Emilio Bueso no descansa. Potser és un dels escriptors més actius de quants he arribat a conèixer fins a la data. Després del seu pas per Valdemar ara «fitxa» per Gigamesh —editorial i també llibreria especialitzada en ciència ficció que ha publicat la saga de Juego de Tronos— per presentar un projecte d’envergadura, una trilogia èpica titulada Los ojos bizcos del sol i el primer llibre de la qual, Transcrepuscular, sortirà a la venda en molt poc temps. El castellonenc canvia de registre per tornar a sorprendre amb la seua prosa i nosaltres vam voler saber una mica més sobre aquesta nova aventura.

—Quin canvi, no?

—Més que res per no quedar-me a la meua zona de confort de la literatura de terror apalancat in saecula saeculorum.

—Ha estat una decisió teua la de submergir-te ara mateix de ple en aquest subgènere?

—En part sí, perquè crec que el sector de terror té els possibles que té i no veia forma ja d’arribar a més públic i de millorar les meves xifres, i tampoc d’augmentar el meu desenvolupament en qualitats i en efectes. Jo m’havia quedat una mica apalancat en Valdemar després de dos llibres allà. A més succeeix una cosa, com tot allà és clàssica i gòtica, el discurs es feia un tant alambinat, més dens. Jo volia fer un canvi també perquè, si ho penses bé, ara que acabo de fer els 42 com que no vull dedicar-me 30 anys més a espantar a la gent -es riu--.

D’altra banda, vaig veure possibilitats amb aquesta trilogia de ciència ficció el primer llibre de la qual vaig escriure d’una tirada pràcticament. Va quedar molt bé, el meu agent va moure la novel·la per diferents editorials que van fer ofertes tímides i al final em vaig decidir per Gigamesh perquè Alejo Cuervo, l’editor, es va bolcar per complet amb l’obra. He de dir que mai havia viscut una cosa semblant.

—De fet, estrenes la col·lecció Gigamesh NOVUM. Sembla que t’has acostumat a estrenar col·leccions a les editorials, no?

—És cert, sí. Estrene la col·lecció de narrativa contemporània en castellà de Gigamesh i en Valdemar vaig fer el mateix amb la de contemporània. La veritat és que he arribat a fer broma amb això perquè semblo un conillet d’índies.

—Encara que se sap molt poc d’aquest primer llibre gràcies a un secretisme que busca generar més expectació, què ens podem trobar?

—El llibre de per si cobreix un subgènere dins la literatura que jo faig que està desguarnit, el que es coneix com Sword and planet.

—Podries explicar-nos què és això de ‘Sword and planet’?

—Generalment, quan es parla de ciència ficció la gent sol pensar en Space opera, subgènere d’aventures amb naus espacials i altres. O pensa en històries com la que vaig recrear en Cenital, una mena de Mad Max. D’altra banda, si et fixes bé, hi ha un altre subgènere en la dècada dels 80 que va passar un tant desapercebut que és aquest Sword and planet en el qual es combinen les històries d’espasa i bruixeria amb ambients futuristes.

—Quin híbrid...

—Adona’t d’una cosa. Nosaltres estem aquí a Castelló, per exemple, i hi han aparells que poden enviar un coet a la lluna en capacitat computacional, tots tenim un Smartphone increïble... Però tu viatges a l’Amazones i trobes a gent que, dit de forma molt vasta, viu al Paleolític. És a dir, en una societat molt avançada i globalitzada hi han nínxols d’endarreriment o anacronismes, així com subcultures i col·lectius que d’alguna manera romanen ancorats a les tradicions més enllà del que és raonable.

—Encara que sigui difícil respondre, quin era o és el teu pretensió amb aquest llibre?

—Jo volia fer una història que es pogués llegir amb tota la violència i l’ambient que es dóna en les societats medievals, però d’alguna manera es veiés que la societat de la qual jo estava parlant no era més que la resultant d’un futur remot en el que es produeix una involució. La humanitat pot tornar a «encastellar-se» i, fins i tot, tornar a les cavernes. Einstein va dir que no sabia com seria la tercera guerra mundial, però que la quarta serà amb pals i pedres. Quan una societat es col·lapsa torna a estats involutius, i jo volia escriure alguna cosa que sense deixar de ser futurista i ombrívol ens mostrés com, d’alguna manera, la història es repeteix, tornem a repetir patrons, som llops, no som ni formigues ni abelles.

—I per què una trilogia?

—Si en part ho vaig projectar com una trilogia és perquè veia que els vímets eren per fer un desenvolupament molt llarg. La saga reflexiona molt sobre com seria el passar d’una mentalitat basada en l’individualisme en la competició a una basada en el col·lectiu, la cooperació. És a dir, veure com la nostra civilització acabaria progressant amb el pas dels segles cap a la mentalitat eixam, la ment rusc.

—La ciència ficció sempre s’ha caracteritzat per reflexionar i elucubrar sobre els nostres possibles futurs.

—Això és una cosa que vaig comentar a l’Eurocon. Algú va preguntar alguna cosa sobre el futur que podíem preveure com faulistes i narradors. La meua resposta va ser que potser nosaltres no tindríem cap futur com a espècie. A vegades penses que tot acabarà esclatant i com a resposta a això tornem a fer diversos passos cap a enrere per després donar un cap a endavant, pot ser que haguem de canviar com a espècie. Aquesta reflexió és la que realitze en el llibre d’alguna manera, ataque a la simbiosi com a paradigma de l’evolució de les espècies. Potser associant-nos amb altres mitjans remots podríem acabar sobrevivint a nosaltres mateixos.