Sempre hem defensat el poder creatiu que brolla a Castelló. Aquesta creativitat, tard o d’hora, aflora, com ho demostra aquest binomi musical originari d’Almassora que es diu Étoimoi, un grup prou singular que han format Omar Ballester i Hèctor Mas. Tot i que no visquin aquí a la nostra provincia, encara que els seus camins els hagin portat a altres racons d’Europa, val la pena escoltar-los —ho podeu fer ací: etoimoi.bandcamp.com—. Fa molt poc han donat a conèixer el seu primer EP i després d’escoltar-ho i sentir-ho (perquè la seua música se sent, t’impregna de certa manera difícilment d’explicar), hem tingut la necessitat de parlar amb ells. Tenen les idees clares i molt a dir.

—Us definiu com un duo de músics tradicional (guitarra i bateria), quan crec que en realitat de tradicional teniu més aviat poc. Com es va originar aquest projecte?

—Allà per 2006 vam començar a tocar junts, amb un grup indie on Hèctor era guitarra i Omar bateria. Poc a poc, ja tocant rock, vam començar a incloure parts prou electròniques a les percussions, i ja fèiem alguns directes amb un ordinador al costat.

El tipus de sonoritat que busquem a Étoimoi el tenim en ment des de fa uns quants anys però han sigut precisament les limitacions d’haver de treballar sense local d’assaig les que ens han permés explorar noves formes de construir cançons.

—Sou originaris d’Almassora però en l’actualitat viviu fora d’aquí. On concretament? La vostra sortida ha estat fruit de la necessitat o perquè buscàveu una formació extra en la vostra carrera musical?

—Omar: jo vaig estar vivint a Anglaterra un temps per formació musical, però els dos vivim a l’estranger per temes laborals més enllà de la música. Els dos som físics, tot i que jo estic treballant en altre camp.

—Hèctor: jo estic a l’illa de Creta, però hi vaig vindre per la física. Els dos vam començar la nostra formació a l’escola de música d’Almassora. Jo amb Joan Herrero i Diego Barberà. Hi havia molt de nivell!

—El vostre primer EP ho heu gravat des de la distància. Expliqueu una mica això.

—Vam començar gravant algunes guitarres i intentant fer música entre els dos, utilitzant software estàndard però algunes ferramentes per a treball en cloud que ens han sigut molt útils. Poc a poc vam optimitzar i distribuir el treball de cadascú i ara mateix per a nosaltres és com treballar amb google docs.

La veritat és que no ens agradaria convertir-nos només en una curiositat més… esperem que no s’escolte la nostra música considerant com l’hem feta.

—Dieu que el vostre treball té un so d’electrònica-ambiental-experimental difícil d’explicar. En quin sentit? Quin és el vostre procés de creació?

—Igual no ens hem explicat massa bé quan diem que és difícil d’explicar —riuen—. Cada cançó la treballem durant almenys sis mesos en els que, escoltant cada detall cada setmana, el repte consisteix en que siga capaç de mantindre’s interessant. Les sotmetem a un test d’estrés, d’alguna manera, i per tant allò que al final comuniquen és un estat d’ànim compartit, si es vol, o una atmosfera en la que els dos estem a gust.

Darrerament hem estat treballant amb estructures un poc més properes al pop, però encara així hem intentat que la dinàmica fos la mateixa.

—Encara que sigui una mica difícil, aquells que es dediquen al món de l’art, de la música, busquen alguna cosa a dir. És per això que us pregunto, què voleu dir, què busqueu transmetre a través de la vostra música.

—Hi ha una frase de J. A. Valente (cite de memòria) que diu que no hi ha un ressentiment pitjor que el de qui mai podrà perdonar als demés la seua pròpia insignificança. I diria que nosaltres fem música per entendre la nostra pròpia insignificança. En unes altres paraules: el nostre gran problema, i el de la nostra generació, és que no tenim res important que contar, cap gran narrativa darrere de nosaltres que ens servisca com a justificació per a res. Pensem que són els actes de creació «artística» els que ens ajuden a explorar aquesta condició d’estar sempre per baix d’una sigma de les prediccions dels científics socials en tot el que fem.

—Per a aquest primer EP heu comptat amb algunes col·laboracions especials. De qui es tracta? Per què ells i no altres?

—En l’aspecte musical, ha col·laborat Víctor Ballester, cantant de deBigote, a qui sempre intentem embolicar perquè ens encanta la seua veu. A banda, intentem realitzar alguna mena d’acompanyament visual per a la música, i tot i viure cadascú en un lloc, tres creadors són també originaris de Castelló província: Genís Barberà, Claudio Marzà i Atom Samit. A més a més estem cuinant una nova col·laboració amb membres d’Skizophonic per a versionar una cançó de Fèlix Gimeno (Sánchez). Alguns són amics de sempre, altres els hem conegut pel camí, però els hem contactat a tots perquè sabíem que portarien la nostra música a un altre nivell.

—Fins a quin punt les xarxes socials i noves plataformes us ajuden a promocionar la vostra música? Diríeu que sense elles seria impossible dur a terme la vostra carrera?

—La veritat és que no ho tenim molt clar encara. Només hem tret un EP, de manera completament independent, i és veritat que sense les xarxes socials no ens haurien escoltat un 30 o 40% de la gent que ho ha fet. Però, per una altra banda, pensem que les audiències reals s’aconsegueixen només si els blogs de referència i les ràdios (en Espanya RNE3, fonamentalment) et fan cas. I això només passa si tens una música que els val la pena, cosa que nosaltres no podem jutjar objectivament. Per tant, podríem dir que sí són imprescindibles però que ho són perquè no tenim cap altra plataforma de difusió. Les noves plataformes de distribució (Spotify, iTunes) sí que són claus, ja que permeten l’autoedició i l’accessibilitat instantàniament, i això és essencial per a un indie.

—Quins projectes a curt-mig termini teniu en ment? Ja que la distància marca una mica el vostre ‘modus vivendi’, hi haurà possibilitat de veure-us en directe en alguna ocasió o preferiu el treball d’estudi únicament?

—Ara per ara estem treballant en el que serà el nostre segon EP. El tenim pràcticament enllestit per a enviar-lo a mesclar i masteritzar de la mà d’Alberto Lucendo (altre castellonenc emigrat a Berlin, Alemanya)... En aquest segon EP donem una volta al nostre so i tornem (un poc) al pop. També estem treballant en una sèrie de cançons per acompanyar un curtmetratge i un clip promocional. Tot això rodejats d’amics i col·laboradors. Ens agradaria treballar per a cine i tele, i comencem petits projectes per aprendre’n. El directe… vindrà, segur. A Castelló tenim cicles com el Cicle de Músiques Independents SONS i artistes com Raúl Pastor (Rauelsson) o Heezen que demostren que el que fem pot funcionar.