Xavier Arenós: «Els fantasmes del nostre passat segueixen molt presents»

—Com es va originar aquest projecte, quina és la llavor que germina?

—L’exposició s’ha realitzat expressament per a la Galeria 6 de l’IVAM. El marc de la mostra se centra en aquesta etapa en què València va ser capital de la Segona República a la guerra civil, de novembre de 1936 a octubre de 1937. En aquest any es van viure certs esdeveniments, certes fites, que són van ser, a més d’importants, un laboratori social, polític i cultural de primer ordre. Tot el que es va gestar en aquest període des de València era fruit de l’efervescència del moment.

—A què dues fites et refereixes exactament?

—El primer d’aquests esdeveniments una mica utòpics va ser el Pavelló Espanyol de la República per a l’Exposició Internacional de París de 1937, i el segon va ser un experiment pedagògic que es va cridar l’Institut per a Obrers.

—Sobre ells treballes en aquesta exposició, no?

—El meu treball ha versat sobre aquests dos espais, sí, de tal manera que la primera planta de la Galeria 6 de l’IVAM acull les obres corresponents al Pavelló de la República, i en la segona les relatives a l’Institut. En total, són set les obres que presento i reconec que és una exposició dura.

—En quin sentit dura?

—Necessita un full de sala per a ser compresa.

—Vols dir que és massa conceptual?

—Jo treballe d’una manera en què combino diverses tècniques. Així que la imatge o escultura necessita també d’un text. Sense un d’aquests elements no arribes a aprofundir en les capes que el meu treball necessita. Dit d’una altra manera, és un treball de correspondència entre el text i la imatge.

La mostra reflexiona sobre la capitalitat de València en la II República

—Ofereixes, també, una mirada personal sobre altres obres, una reinterpretació.

—Així és. La primera peça fa referència a una escultura d’Alberto Sánchez El Pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella que va ser una de les obres emblemàtiques del Pavelló de la República. Jo el que he fet ha estat, com bé dius, una reinterpretació d’aquesta espècie de tòtem que mesura uns dotze metres i mig a través d’una maqueta de la peça que se suposa era del mateix Alberto Sánchez i l’he transformat, tombant-la, a més d’embolicar-la com si fos un sudari. En aquesta peça en concret parlo una mica de la idea del fracàs, doncs Sánchez veia en aquest estel al comunisme, era una idea socialitzant, i que això va acabar en un estat mortuori.

—En dir-me això, no puc evitar preguntar-te quina importància té per a tu el passat. Dic això perquè tinc la sensació que, a partir d’aquesta exposició, pretens reivindicar la importància que va tenir València en aquell moment concret de la nostra història.

—A més de ser una exposició que coincideix (no de forma casual com podria semblar, o sí, no sé) amb la commemoració dels 80 anys de la capitalitat de València, m’interessa molt saber quina és la relació que tenim nosaltres amb el passat i amb els fantasmes que estan en el passat. El meu treball sempre s’ha caracteritzat per servir-me d’experiències utòpiques concretes i revisar-les; o bé les reactive, o faig una reflexió crítica sobre elles. M’interessa molt la importància que té el passat en el nostre present. Sóc dels que opinen que el present és fruit del passat i que aquest passat ens pot ajudar a dilucidar o comprendre el futur.

—I d’aquest període de què parlem, en què t’has fixat?

—A la República es donen moltíssimes llums i ombres també, perquè en la mateixa exposició de París el 37 hi ha una reflexió crítica sobre la pròpia República. En cap moment m’ha interessat una imatge edulcorada de la República, una imatge idealitzada d’ella. M’interessa una imatge contradictòria en ocasions, una imatge fins i tot tensionada, perquè, és clar, a la República van passar moltes coses, fins a cert caïnisme en les mateixes forces d’esquerra, a més del feixisme.

—Òbviament, no tot era or el que rellueix.

—Jo crec que les coses no són blanc o negre, la vida està plena de matisos. L’exposició evidentment té coses que a la gent d’un pensament d’esquerres pot estranyar, però penso que nosaltres hauríem de tenir una mirada crítica sobre aspectes que donem per descomptat.

—Què vols dir amb això exactament?

—La Segona República va portar llum sobre aquesta foscor que després es va personificar en el franquisme. Es van aprovar lleis que van ser molt més avançades i modernes de les que s’aproven ara, però també hi ha coses que hem de qüestionar. En tot cas, aquesta exposició no és una mirada nostàlgica, tampoc és una exposició crítica amb la República, simplement exposa alguns matisos que crec s’han de posar sobre la taula.

—Com va sorgir la possibilitat de realitzar aquesta exposició a l’IVAM?

—Em van convidar a participar perquè estaven molt interessats en què es fes una intervenció específica a la Galeria 6 i que a més tingués alguna relació amb la pròpia ciutat de València. Em van donar total llibertat per desenvolupar la meua proposta que, com hem vist, està relacionada amb el que jo anomeno «Memòria política» (en lloc de «Memòria històrica»), que és un tema que sempre està sobrevolant en la mua obra.

—Diguem que encaixaves a la perfecció en aquest perfil, no?

—Per a aquesta classe d’intervencions, l’IVAM sol buscar a artistes que construeixin una mena de relat, és a dir, artistes que treballen totes les variants i possibilitats que té l’art contemporani.

—En el teu cas, el fet d’exposar a l’IVAM, què suposa? Més tenint en compte que des que José Miguel Cortés prengués les regnes s’ha revitalitzat enormement aquest espai.

—Exposar a l’IVAM marca, d’una manera o altra, un abans i un després. Això és inqüestionable. A més, he de confessar que tinc un vincle emocional molt especial amb aquest centre perquè els seus inicis coincideixen amb la meua estada a València quan estudiava Belles Arts. Així que, d’alguna manera, puc dir que sóc fill de l’IVAM. Jo em «vaig criar» veient les exposicions en aquests anys gloriosos en els quals estava Vicente Todolí. Ara José Miguel Cortés crec que està reflotant el centre després d’un període de molta crisi.

—No sé què opinarás, però durant un temps el marc museogràfic a la Comunitat Valenciana va caure en cert desprestigi. Ara el Consorci de Museus busca dinamitzar els diferents centres museístics de les tres províncies, a més de crear sinergies entre ells i dur a terme altres activitats didàctiques i de promoció, etc. És com si visquéssim una nova etapa una mica més esperançadora.

—Afortunadament hem deixat de banda una època bastant desgraciada, molt fosca per causes alienes al món de l’art i de la cultura. Reconec que amb la nova directiva s’està donant una nova dimensió i centres com l’IVAM apareixen novament com museus de primera categoria. Jo diria que després del Reina Sofia de Madrid i el MACBA de Barcelona, se situa l’IVAM.

—Aquí podríem parlar també d’aquest etern debat del centre i la perifèria.

—Sempre tenim la sensació que des de la perifèria tot costa més, que els creadors d’aquestes zones tenen menys visibilitat o gaudeixen de menor importància. Però penso que depèn de les exposicions que facis i de com et posicionis es pot cridar l’atenció d’aquest centre.

—Vols dir que si es duen a terme propostes de qualitat pots gaudir d’aquesta visibilitat?

—Recordo una època de l’Espai d’Art Contemporani (EACC) que tenia una visibilitat tremenda, sent un centre de Castelló. Amb això vull dir que l’important és la programació que ofereixes. Si fas una programació potent, en què planteges uns temes interessants i cridaners, automàticament, en un lloc o un altre, l’atenció es focalitza. En el cas de l’EACC, he conegut de primera mà propostes increïbles i que des de Madrid o Barcelona no s’esperaven.

—Encara que soni a tòpic, tot depèn, és clar.

—Hi ha idees, sí. A vegades ens queixem de la poca visibilitat pel fet de queixar-nos. I crec que seria positiu en aquests casos veure què està passant. Tot és un estira i arronsa, no hi ha bons i dolents per se. Aquesta dicotomia centre-perifèria és polièdrica, no hi ha un sol punt de vista. Si et sóc sincer, no sé què és l’art valencià, com tampoc sé què és l’art madrileny o l’art català.

—Per acabar, a què fa referència exactament el títol de l’exposició.

—La presència i l’absència fa referència a allò que va estar i que avui no hi és, però que en el fons sí que està. M’explico. El Pavelló de la República a l’Exposició de París ja no hi és, però la seua presència existeix, com si fossin uns fantasmes que deambulen fins i tot en el nostre present. Crec que l’aportació del Pavelló, que podríem exemplificar amb el Guernica de Picasso, està més viu que mai. Hi ha la figura de Josep Renau, o de Max Aub també, que van ser claus, a més de la presència de José Gaos... Amb això el que pretenc reflectir és que el que més m’interessa és el pòsit que queda de tot això, el residu, i vincular-lo amb el present, i en aquest procés veig un edifici que reunia una sèrie de qualitats, a nivell arquitectònic i polític, en el qual estava resumit tots els preceptes de la República. El seu exterior i interior eren una crida antifeixista, i en el qual es parlava de tot el concernent a la política, a la cultura, al social... Que un Pavelló sigui una obra total, que sigui un altaveu antifeixista europeu, jo veig que té una potència enorme. Per a mi aquí està aquesta presència i aquesta absència. Tot això és motiu de reflexió per parlar de totes aquestes ombres del passat, aquestes empremtes i aquests fantasmes que segueixen sortint a causa dels traumes que encara existeixen.