Diuen que era inevitable el fet que Daniel Hope fes del violí la seua vida. Tot just comptava amb quatre anys quan va començar a estudiar-lo. Aquestes primeres lliçons van ser l’inici d’un viatge que han conformat tota la seua història, una història que podria ser objecte de novel·la o de la gran pantalla.

Hope va néixer a Durban, Sud-àfrica, el 1973. Quan tenia sis mesos, el seu pare, el distingit novel·lista, poeta i activista anti-apartheid Christopher Hope, va rebre finalment un visat de sortida a condició que mai tornés al seu país d’origen. És així com Daniel es va convertir, d’alguna manera, en un exiliat, un apàtrida, un ciutadà del món. De la seua llar natalícia van anar a París, i més tard a Londres, on la seua mare, Eleanor, va ser contractada pel cèlebre violinista i director Yehudi Menuhin perquè exercís de secretària.

La presència de Menuhin va ser fonamental en el desenvolupament del propi Hope, qui solia jugar amb els néts del mestre. Una cosa devia inquietar el jove perquè al poc temps comencés a prendre classes de violí amb la seua veïna, Sheila Nelson, una reconeguda mestra que tenia, segons diuen, un do especial per ensenyar als nens. Sis anys més tard, Daniel va entrar al Royal College of Music de Londres, on va ser tutoritzat pels mestres russos Itzhak Rashkovsky, Felix Andrievsky i Grigory Zhislin. Va acabar els seus estudis a la Royal Academy of Music, on va treballar amb Zakhar Bron (1992-1998).

Amb tals fonaments, Hope va començar a construir-se una carrera que a dia d’avui podem definir ja com impressionant. Ha actuat per tot el món i al costat de les millors orquestres i directors més famosos, un d’ells, el mateix Menuhin, que el va convidar a unir-se a ell en un programa de duets de Bartók per a la televisió alemanya en 1985. Aquest va ser l’inici d’una associació llarga entre tots dos violinistes que eclosionaría en el ja mític concert de Schnittke a Düsseldorf de 1999, que fet i fet va ser el concert final de Menuhin.

«Yehudi Menuhin és la raó per la qual em vaig convertir en violinista. Com solia dir, vaig caure a la seua falda com un nadó de dos anys», afirma Daniel Hope, que recorda amb nostàlgia que «Yehudi es deia a si mateix el meu avi musical».

CONCERT A CASTELLÓ // Aclamat per la crítica, aplaudit per centenars, milers d’espectadors, Daniel Hope és una d’aquelles «estrelles» musicals que tots hauríem de poder veure en directe com a mínim un cop a la vida. Potser per això el concert que l’Orquestra de Cadaqués oferirà el proper dijous, 9 de febrer, a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló, sigui tan important com advertim no fa gaire en aquestes mateixes pàgines.

El conjunt català, dirigit per Jaime Martín, ens (re) descobrirà a un d’aquests compositors nostres que, en certa manera, van passar desapercebuts. Es tracta de Ferran Sor, a qui el musicòleg francès Fétis va anomenar el «Beethoven de la guitarra». Autor d’òperes, ballets, peces de música orquestral i música de cambra... Sor va ser conegut sobretot com a guitarrista i compositor de peces per a aquest instrument de corda, d’aquí l’apel·latiu de Fétis. No obstant això, l’Orquestra de Cadaqués interpretarà l’obertura de l’òpera Telemaco nell’isola di Calipso i també l’obertura de la Cantata alla Duchessa d’Albufera per obrir el concert del dia 9.

Hope és undels violinistesmés afamats enl’actualitat, totauna icona musical

Les peces de Sor seran el preludi ideal per a l’aparició posterior de Daniel Hope, qui serà l’amo i senyor de l’escenari moments després quan doni pas al seu art en el Concert per a violí i orquestra núm.1 en sol menor, op. 26, de Max Bruch, obra que es considera una de les més populars dins del repertori romàntic alemany (al costat dels concerts per al mateix instrument de Johannes Brahms i Ludwig van Beethoven). No cal dir que la seua popularitat ha eclipsat altres obres del compositor, els seus altres concerts per a violí i, sobretot, la seua Fantasia escocesa.

Hope no és aliè a l’obra de Bruch. De fet, el 2011, va gravar per al prestigiós segell Deutsche Grammophon el disc The Romantic violinist. A celebration of Joseph Joachim amb obres de Joachim, Brahms, Clara Schumman i el propi Bruch, qui com sabem va demanar ajuda a Joachim durant la composició de l’obra que escoltarem a Castelló el dia 9 i que, com sabem, li va dedicar la partitura.

Finalment, encara que no aparegui a la programació oficial de CulturArts, l’Orquestra de Cadaqués sí que ha anunciat a la seua pàgina web que interpretarà la Simfonia núm.7 en la Major, Op.92, de Beethoven. Haurem de romandre expectants per si ens delecten amb aquesta obra o ens deixen amb la mel a la boca. La sorpresa està assegurada en tot cas. No s’ho vagin a perdre. Sens dubte, un altre al·licient més per acudir a aquesta cita ineludible amb la música clàssica.