No fa gaire llegia un article en el qual es deia que ningú aposta pels artistes joves (excepte ells mateixos). En aquest article es comenta la falta d’ajudes institucionals per una banda, la precària situació fruit de la crisi econòmica que encara no s’ha superat, la manca d’oportunitats en un circuit de per si hermètic i un tant endogàmic... No és fàcil ser artista avui dia. No és fàcil exercir una professió liberal avui dia. No és fàcil, però no per això un ha d’abandonar.

Hi ha una competitivitat ferotge en el món artístic actual. Hi ha més artistes que mai produint més art que mai i teòricament hi ha més espais que mai on mostrar les seues creacions, més museus, més tot. No obstant això, hi ha encara un gran descrèdit, un distanciament terrible entre l’artista o creador, els centres d’art i el gran públic. És inevitable preguntar-se per quina raó. Com és possible que no es reconegui el veritable talent. Difícil respondre-hi, molt difícil.

També cal tenir en compte un altre factor negatiu que afecta el món de l’art actual i que es genera per tota aquesta sobreproducció o saturació d’artistes. Recordo les paraules del sempre incisiu crític Adrian Searle quan va dir: «sense cap dubte, mai com avui hi ha hagut tanta mediocritat i tant art dolent, ni tant diàleg absurd entorn d’ell. Hi ha legions de pintors horripilants, d’escultors lamentables, d’espantosos creadors de vídeo i d’estomacants artistes conceptuals». I recordo també les paraules de Friedrich Nietzsche en la seua sempre inspiradora obra Humano, demasiado humano, quan adverteix que els mals escriptors són necessaris, i que sempre hi haurà mals escriptors, la qual cosa ens permet, com és lògic, identificar els que són francament bons. Sense aquesta confrontació, sense aquests mals escriptors, o dolents artistes en el cas que ens ocupa, no podríem reconèixer allò que sí que té un valor a tenir en compte, ja sigui pel seu missatge, la seua estètica o presentació.

Qui decideix quin artista és bo? Hi ha una dada que m’atreviria a dir és fonamental. Més que una dada, és un valor moral: l’honestedat. També el compromís, és clar, ja que hi ha artistes que veuen l’art com un mer joc, un divertiment o una afició per emprar les hores d’oci, la qual cosa podem respectar i respectem, però opinem que l’art, l’art d’avui, és aquell que emet un judici de valors, que planteja incògnites, suggereix debats i indueix a la reflexió social i política.

ART DE CONSCIÈNCIA // En altres paraules, l’art d’avui és un art que promou la consciència, tant individual com col·lectiva. És un art que explora, perquè constitueix una expressió cultural, artística, espiritual i essencial. Aquest art és el que molts joves d’aquí, de Castelló, creen a hores d’ara, tot i saber que la societat no sembla estar disposada a escoltar-los. Nosaltres, sí els escoltem, i valorem aquest ímpetu, aquest necessari exercici d’investigació antropològica i estètica.

Molts de vostés es preguntaran per què tanta llauna. A què es deu aquest reguitzell de pensaments i valoracions. Doncs bé, aquesta llarga, llarguíssima introducció, serveix per introduir a un artista que ha demostrat i demostra en cadascun dels seus projectes el seu compromís per l’art, la seua honestedat. Molts de vostés ja coneixeran a Alejandro Mañas, però mai està de més incidir en el seu potencial creatiu, així com en la seua incessant tasca de recerca acadèmica.

ALEJANDRO MAÑAS // Mañas és, sens dubte, un dels valors en alça de l’art castellonenc. Posseeix un discurs propi intel·ligent, sustentat en un laboriós procés de recerca. Potser sigui molt atrevit per la meua part aventurar-me a dir que és d’aquells artistes que poden arribar lluny, molt lluny, i exposar la seua obra en centres d’importància, però jo així ho crec, i vist el seu nou projecte artístic, no sóc l’únic que pensa d’aquesta manera. De fet, és gràcies a la Fundació Caixa Castelló, amb la col·laboració de la Diputació de Castelló i la participació també de la Generalitat Valenciana i la Universitat Politènica de València, que tenim oportunitat de veure la seua proposta La Antesala.

Per primera vegada, l’antiga sagristia i capella de la comunió de la sala Sant Miquel de Castelló s’obrirà al públic el pròxim 16 de febrer per acollir aquest site-specific art de Mañas. L’aposta és gran, ja que la Fundació Caixa Castelló reconvertirà per a l’ocasió aquest espai en un nou espai expositiu per a la capital de la Plana.

‘LA ANTESALA’ // Comissariat per Irene Gras, i en paraules de la pròpia Fundació Caixa Castelló, aquest projecte «ens permet aprofundir en un espai que avui torna a la seua magnitud espiritual per a la nostra ciutat. També ens permet constatar la coherència amb la qual l’artista ha anat desenvolupant la seua obra en aquests darrers anys i la seua projecció en l’àmbit de l’art contemporani».

Coherència i projecció. Dos aspectes que van íntimament lligats a la figura d’Alejandro Mañas i que torna a posar de manifest a La Antesala, on fa reflexionar a l’espectador sobre el cultiu de la interioritat, «una necessitat bàsica de l’ésser a la qual probablement no se li presta la deguda atenció en els nostres dies». Per a això generarà a la sala una relació íntima i única, convertint a l’antiga capella en un espai de reflexió que convida al recolliment i la contemplació. En paraules d’Irene Gras: «Mañas construeix una escenografia perfecta que convida a la retrospecció individual. Tota la instal·lació és com una gran metàfora de la contemplació».

LES PECES // Com recrea Mañas aquest moment tan íntim? Què l’ha servit d’inspiració? L’artista de Castelló part d’un gravat anònim del segle XVII dedicat a la Praxis Virtutum, i que forma part de la seua col·lecció privada. En aquest gravat es representen tres escales que simbolitzen cadascun dels passos i vies per assolir la perfecció, una pràctica que pas a pas ens eleva i ens apropa a l’àmbit celestial. Per aquest motiu, la mostra consta de tres peces, més el gravat en qüestió que, diguem, contextualitza el conjunt.

Així, l’espectador podrà observar La escalera, que de manera molt conceptual simbolitzaria l’esforç per escalar esglaons i arribar a ser part d’aquest halo de llum divina; La Nada, que representaria aquest món fosc, previ, sobre el qual cada un de nosaltres hem de treballar —es tracta de revelar i trobar la llum interior i, al mateix temps, construir coneixement de les nostres pròpies vivències—, i, finalment, Mano en pecho, una peça audiovisual que es projectarà al fons de la sala i en la qual es descriu un dels Exercicis espirituals més coneguts i representats d’Ignasi de Loiola: «la primera addició és que, cada vegada que l’home cau en aquell pecat o defecte particular, posi la mà al pit, dolent-se de haver caigut; el que es pot fer tot davant molts, sense que sentin el que fa».

MINIMALISME // Com comenta la comissària del projecte, «l’artista compon una escena mística creant una atmosfera perfecta gràcies a la música i al fum que acompanya al visitant durant tot el recorregut. Recrea un món interior basant-se en les premisses de l’erudit Pere Sainz Rodríguez», premisses en què adverteix que l’agudització de l’enteniment del místic permet veure coses que la majoria no veuen. Així, aquesta instal·lació «aguditza i ajuda a reflexionar i obtenir coneixement de qualsevol experiència», tal com adverteix Irene Gras, que afegeix que per aquesta raó «utilitza materials senzills i les seues obres s’engloben dins de l’estètica minimalista: fusta sense tractar i tubs de neó, al més pur estil de l’art conceptual».

A través d’aquest projecte de La Antesala, a més de reflexionar sobre l’espiritualitat de l’ésser humà, Alejandro Mañas aconsegueix també fer partícip a l’espectador «de la sensació, del sentiment produït, que a través dels mitjans plàstics l’artista és capaç de comunicar a l’espectador, proposant-li que senti, que es deixi portar per les emocions, que s’endinsi en el misteri a través de la contemplació, de l’estètica, que es faci partícip d’aquest tremendum mysterium», en les seues pròpies paraules.

En definitiva, estem davant d’una de les propostes artístiques més suggerents de les que s’han realitzat a Castelló en l’últim lustre, perquè Mañas és un artista que fidel a la seua línia d’investigació mai deixa de sorprendre’ns per la seua experimentació. Fins a l’abril.