Joan Villalonga: «He obert la porta a un període d’evolució»

—En primer lloc m’agradaria saber o aprofundir una mica en els teus orígens. Qui és Joan Villalonga?

—Doncs sóc un apassionat de la música des que vaig escoltar una vella cinta de rock & roll clàssic i vaig trobar una guitarra espanyola a l’armari de casa meua quan tenia uns 14 anys. Avui en dia, puc dir orgullós que visc de fer música i d’ensenyar-la als altres, que és una altra de les meues passions.

—Quina formació reps o quines són les teues influències?

—La meua formació va començar sent autodidacta però després la vaig formalitzar al Taller 3 de Castelló amb professors com Ricardo Belda, Fernando Marco o Diego Clanchet. Des de llavors no he parat d’estudiar i no crec que pari mai. Quant a les meues influències primerenques... Van ser el rock dels anys 50 i, sobretot, els Beatles, però m’agrada pràcticament tot si està fet amb gust i creativitat. Puc escoltar un dia a Tom Waits, un altre a Silvio Rodriguez, un altre a Radiohead i un altre a Miles Davis. Ara, el que més m’interessa és la gent que intenta o ha intentat fer coses diferents.

—‘Un día en Aberdeen’ és el teu primer treball en solitari. Voldria saber per què, és a dir, com o quan vas saber que volies tirar endavant el teu projecte més personal i íntim, més teu.

—És un disc en el qual tenia clar que volia buscar un so nou, sortir-me del que havia fet i fer alguna cosa diferent, i no volia que res ni ningú em tallés les ales, tot i que, per a mi, treure un disc en solitari no significa treballar sol. Tots els músics han aportat idees i Alberto Lucendo, com a productor, ha sabut traslladar els sons del meu cap a la gravació i ha aportat nous. Ha estat genial.

—Per donar-li vida a aquest disc t’has envoltat de «vells» coneguts o companys de fatigues, com Tico Porcar i Diego Barberà, companys teus en TanStuPids, i també d’altres músics de l’escena castellonenca. Per què els vas triar?

—Tico i Diego són de les millors bases rítmiques que tinc el plaer de conèixer, són creatius i amb un nivell tècnic molt alt, a més de ser amics i companys, era un elecció segura. Als altres col·laboradors no els coneixia personalment però si els seus projectes amb altres grups i creia que encaixarien molt bé en el so que buscava i no em vaig equivocar. Bandes com DeBigote, Montefuji i Sánchez són d’allò més interessant de l’escena provincial dels últims anys i per això vaig pensar en Victor, Gavin, Alberto, Félix i Lluís. Per completar el cercle, Pau i Xavi van ser els elegits amb molt d’encert.

—Com va ser aquest procés de col·laboració?

—Cada un va col·laborar amb el seu instrument / veu i idees en el concepte general del disc acoblant perfectament a la direcció que li estàvem donant tant Alberto, com a productor, com jo mateix. Hi va haver un gran clima en els estudis Rockaway que espero repetir aviat.

—Entre aquestes col·laboracions impossible no destacar les de Víctor Ballester, Alberto Lucendo o Xavi Muñoz, probablement alguns dels músics castellonencs més reconeguts a nivell nacional i internacional avui dia.

—Sí, com he dit abans, els projectes en què estan ficats actualment són del mes original de l’escena i per això és tot un luxe tenir-los al disc. No va ser una elecció a l’atzar, volia que fossin ells.

—És una pregunta que normalment faig perquè m’interessa saber o conèixer els diferents punts de vista o perspectives. Com veus tu l’escena musical i cultural de Castelló? Hi ha lloc per a l’esperança, suficients suports i reconeixements?

—Jo crec que l’escena és la mateixa que hi pot haver en altres ciutats com la nostra, ni mes ni menys. Ara a tot arreu hi ha més bandes perquè també és més fàcil gravar un disc, comprar un instrument o fins i tot donar un concert. Els suports i reconeixements depenen molt de la feina que facis com a banda. Som els primers que hem d’oferir un bon producte per exigir suport. No tot s’hi val.

—Encara que ja has realitzat centenars d’actuacions, imagino que la del 4 de març tindrà un significat especial, no és així?

—Sí, serà al Four Seasons i m’acompanyaran Gavin, de Montefuji, Sergio i Juan, de DeBigote i Carlos, de Dry River, més alguns dels músics col·laboradors del disc que faran algun tema.

Pel que fa al significat, en tots els projectes en què he participat ha estat molt especial. No crec que aquesta situació ho sigui més, encara que una mica més de responsabilitat si que tinc, no vaig a negar-ho.

—Què persegueixes com a artista, com a músic?

—Fer i seguir fent música, evolucionar, canviar, cercar, investigar i que arribi al major nombre de gent però fent el que a mi m’agradi, sense vendre ni una nota per agradar més.

—Per acabar, i encara que sigui una mica rara la pregunta, per què recomanaries el teu disc? Què creus que la gent de Castelló pot trobar en ell o valorar?

—És un disc amb lletres molt intimes però que, crec, cadascú pot fer-les seues.

Pel que fa a la música crec que ha quedat un disc molt rodó i amb un punt d’originalitat, per ser escoltat de dalt a baix sense parar i ha obert la porta a un període d’evolució, canvi i recerca de noves formules que feia temps desitjava.