Disculpin que em repeteixi de tant en tant, però hi ha sensacions que difícilment canvien amb el pas del temps. És per això que reitero la meua opinió sobre com de difícil em resulta parlar de Rossana Zaera i el seu art pel respecte que sento cap a ella i el seu treball. No és senzill analitzar a una de les artistes més profundes i significatives del nostre panorama. La seua aparent delicadesa en la materialització de les seues peces amaga en realitat un missatge potent, de vegades desolador, i gairebé sempre revelador. Zaera parla de la mort, del dolor, de l’angoixa, i ho fa a través de les emocions, els records, les pèrdues o la culpa. I encara que aquest teòric desassossec ens envaeixi en contemplar la seua obra, sempre hi ha en ella una bellesa commovedora, una bellesa que cala en el més profund del nostre ésser.

Mitjançant el retrat d’aquests fantasmes que assolen les nostres vides, Zaera ha aconseguit en gran mesura exorcitzar aquestes pors i penes creant una cosa molt més poderosa, creant màgia. Aquesta màgia de la que parlo no és la pròpia dels prestidigitadors, si no, més aviat, la màgia oculta en l’art que es tradueix en una estètica de l’esperit. Rossana Zaera sempre ha mostrat que el llenguatge artístic pot transformar la (nostra) natura. Existeix, per tant, una mena d’alquímia redemptora. Si a tot això li afegim la subtilesa en la seua factura, l’equilibri, la quietud, i el silenci que moltes de les seues obres desprenen, ens trobem davant d’un treball de gran bellesa, delicat que no fràgil.

Dissabte que ve, 4 de març, tornem a tenir oportunitat de contemplar aquest univers poètic-artístic de Zaera a través d’una sèrie de dibuixos realitzada entre els anys 2006 i 2016, i serà en un escenari sorprenent tant per la seua història com pel seu significat, com és el Palau del Batlle de Vilafamés, seu del Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni (MACVAC).

EXPOSICIÓ // Sota el títol Lágrimas en los ojos de los peces observem una obra «íntimament lligada a la cultura japonesa», com afirma la comissària de la mostra, Irene Gras, que destaca «l’exotisme i la sensualitat» implícita en aquesta sèrie de dibuixos a través dels quals veiem «la seua particular forma de concebre l’existència humana, així com la importància que tenen els sentits i les emocions en la seua obra».

L’espectador, contínua Gras, «és testimoni de la narració d’una faula, que sorgeix arran d’un dels haikus que va escriure el poeta japonès Matsuo Bashõ (1644-1694) en els seus viatges». Aquest haiku diu així: «Es va la primavera, / queixes d’ocells, llàgrimes / als ulls dels peixos».

Així, Zaera part d’aquesta primavera que es va per incidir novament en aquesta sensació de neguit, tristesa i dolor. «Peixos que ploren llàgrimes invisibles i aus que es queixen per parlar de repressió, de frustració i el patiment que això comporta», assenyala Irene Gras. I això és així perquè l’artista castellonenca reflexiona sobre com d'efímera és la vida i per fer-nos veure d’alguna manera que «el patiment ens afecta a tots d’imprevist, no discrimina i no s’anuncia».

Aquestes «recances, adversitats i dolors», diu Gras, «produeixen un alfabet de ferides propi que acompanya les imatges, emulant la cal·ligrafia oriental sobre paper de cotó o seda pintats amb tinta xinesa, guaix i pastel». Influenciada per l’art oriental, «l’artista deixa lliure el camí a la imaginació amb les siluetes o ombres de cicatrius humanes que es transmuten en espines de peix —marques de la vida i la mort, del cicle de la vida, de la fugacitat del temps i del malestar—», explica la comissària de l’exposició.

Dolor, sang i cicatrius que a priori no ho semblen, o si ho semblen però que es mostren davant nostre d’una manera suau, intel·ligent, onírica. Són imatges, les que es podran veure a la sala 9 del MACVAC a partir del dia 4, que afecten d’alguna manera la nostra psique, la sacseja, però en què hi ha un alguna cosa captivadora que resulta indescriptible de definir.

En definitiva, Rossana Zaera torna a enlluernar amb aquesta capacitat d’introspecció, aquesta capacitat d’examinar i descompondre aquest complex procés fruit del desconsol i la pèrdua, del dolor, per convertir-lo en alguna cosa bonic. La present exposició, que romandrà fins al 14 de maig, és una experiència sensorial en tota regla que recomanem encaridament.