En la tardor de 1962, al llarg d’una nit electoral, Françoise Hardy apareix a la televisió francesa interpretant la seua primera cançó, Tous les garçons et les filles. Hi va haver un abans i un després en la vida professional i personal d’Hardy a partir d’aquest precís instant. Va passar de ser una noia parisenca de família humil que componia cançons sense la més mínima expectativa a ser una icona planetària, la imatge de tota una generació —recomanem la lectura de La desesperación de los simios... y otras bagatelas (Expediciones Polares), el seu llibre de memòries—.

L’aparició de Françoiz Breut en l’escena francesa a la dècada dels 90 no va ser tan espectacular —o dramàtica, segons es miri—, tot i que l’han comparat en més d’una ocasió amb la cantant de Ma jeunesse fout le camp o Des ronds dans l’eau et Comment te dire adieu. I encara que les comparacions poden arribar a ser odioses, aquestes ens permeten, de tant en tant, situar-nos dins d’un context. De fet, en escoltar a Breut, les seues lletres introspectives tenyides de malenconia, trobem certes reminiscències amb la ja esmentada Hardy, però també amb la cantant alemanya Nico o Marianne Faithfull. Alguns diuen, fins i tot, que recorda a Suzanne Vega o, si ens centrem en aquesta atmosfera fumada que arriba a crear a través de les seues cançons, als mateixos Tom Waits o Nick Cave. Tots ells, com veuran, noms il·lustres de la música, cantautors amb unes singulars veus que han protagonitzat carreres sinceres, de pur art i, també, per què no, literatura.

El que sí està clar és que la cançó francesa dels últims vint anys no es podria entendre sense la figura de Françoiz Breut, o la d’altres autors com Dominique A —nom artístic de Dominique Ané, i del que podem llegir la seua autobiografia sota el títol Regresar (Alpha Decay)— o Yann Tiersen —qui va aconseguir la fama mundial gràcies a la seua banda sonora per al film Amelie—. Tots ells, com afirmen des de l’organització del SONS Castelló (Cicle de músiques independents), «van irrompre amb una força inimaginable i van revolucionar, no només, el seu país, sinó altres països europeus. Sense lligams i amb molta frescor van saber canalitzar els sentiments d’aquesta generació».

CONCERT A CASTELLÓ

Després de romandre en silenci durant els tres últims anys, Breut torna als escenaris amb un nou treball, Zoo, en què torna a deixar clar que aquesta frescor segueix indemne, que el seu talent és immens —aquest que diuen va descobrir i va afermar Dominique A—, cosa que podrem comprovar demà dilluns, 24 d’abril, en l’actuació que oferirà al Teatre del Raval, ja que ella serà la que protagonitzi el concert inaugural de la temporada primaveral del SONS Castelló.

Zoo és un disc «ple d’instrumen-tacions exuberants» que el converteixen, «en un àlbum alegre i estimulant», diuen. Assistirem, doncs, a una mena de zoològic musical «habitat per una eufòria contagiosa on la música és un camp de jocs, de vegades imprudent però innocent». Dues dècades han passat des del seu debut discogràfic, dues dècades en què la cantant de Cherbourg ha conquistat a propis i estranys amb aquesta veu atípica i sempre atraient fins convertir-la en una peça bàsica de la música francesa. Caldrà anar. Cal anar.