La primera vegada que vaig veure en directe a Matt Elliott alguna cosa en mi es va trencar, es va produir un esquinç, fruit d’aquesta barreja compassada de ràbia, dolor i nostàlgia, de fortunes i gràcies, de passats apassionats però oblidats que nodreixen les seues cançons. Un mai està preparat per a tal intensitat emocional. Jo, almenys, no ho estava.

La imatge d’Elliott aferrat a la seua guitarra, capcot, gairebé en penombra sobre l’escenari del Teatre Principal de Castelló, roman en els meus records. Tot semblava calmat en aquell instant, però era, ara ho sé, la calma prèvia a la tempesta. Feliç i paradisíac Tanned Tin, quant et trobem a faltar!

L’últim treball d’Elliott es titula The Calm Before, la calma abans... No podria ser més encertat el títol perquè d’alguna manera la música del músic originari de Bristol sempre ha fet referència a aquestes tempestes que arriben a les nostres vides en algun moment. «Pot ser qualsevol cosa, una persona o una situació, i llavors pot ser que es facin malbé les coses una mica. Però al mateix temps és molt agradable que succeeixi perquè és una forma de tirar els daus altra vegada», explica el mateix Elliott en preguntar-li sobre el significat d’aquest àlbum que anava a cridar-se en un principi Coping Strategies.

Resulta molt complicat intentar definir o analitzar l’estil de música o la manera d’entendre i de fer música de Matt Elliott. Jo diria, de forma molt modesta, que tot es mou per un impuls, tot i que mai deixa res al mer atzar. De fet, The Allegory of the Cave, una de les cançons d’aquest treball, va ser reescrita fins a vint vegades. «Va ser un sagnant malson», explica. Això ve a significar el compromís que el músic té amb el seu treball, un treball en el qual bolca el seu esperit, que després veiem reflectit sobre l’escenari —d’aquí l’impacte—.

Són molts els que opinen que Elliott té una capacitat extraordinària de descobrir el món a través de les seues cançons. Un món cruel i injust, un món en el qual per desgràcia si hi ha pau per als malvats, en el qual els innocents estan cada vegada més desemparats. I per això el plor, per això la ràbia, per això la tensió que impregnen les seues cançons. Aquesta atmosfera espectral, aquesta aparent calma que es torna en tempestes emocionals, còsmiques fins i tot, torna a estar present a The Calm Before, si bé, d’una forma més pausada —si això és possible—.

Les melodies que protagonitzen cada tema del disc, procedents d’una simple idea que dóna peu a la improvisació i posterior concreció, sonaran aquest proper dijous, 27 d’abril, en el nou espai cultural de la plaça Hort dels Corders, el Menador, amb motiu de la nova cita que ofereix el cicle Encontres i que promouen Born! Music i la Universitat Jaume I de Castelló. No cal dir que aquesta serà una d’aquelles cites que marquen l’espectador, l’oient, perquè commouen i remouen alguna cosa en el nostre interior, com bé sap Alberto Lucendo, qui presentarà també el seu projecte personal sota el sobrenom de Sacromonte.

SACROMONTE

El músic, compositor, tècnic de so i productor castellonenc, encara que resident a Berlín, torna a la seua terra natal, i ho fa per acompanyar Elliott durant el seu nou periple per Espanya i Portugal. Què dir d’Alberto i el seu primer disc en solitari Rime? És un disc que penetra molt profund, que embriaga, i la consumació del qual resulta del tot fascinant; un treball que aspira a anar més enllà per emprendre la recerca del sorprenent. En altres paraules, Rime neix de la necessitat d’albirar l’essencial. En totes i cadascuna de les sets cançons que conformen el seu àlbum, Alberto Lucendo, o Sacromonte, mostra qui és com a artista, aprofundint en el so i les seues possibilitats. Després de presentar en societat aquest treball el passat mes de febrer, realitzar tot just dos mesos després una gira braç a braç amb Matt Elliott crec que diu molt d’aquest artista que, estic segur, seguirà enlluernant-nos.