Recordo les paraules d’Antonio Alcaraz, arran d’una entrevista que li vaig fer amb motiu de la seua exposició Espais Industrials. Patrimoni de futur, sobre el valor estètic i patrimonial de l’arquitectura industrial, sobre l’interès cultural i significat social d’aquest tipus d’edificacions que avui dia semblen abocades a l’oblit. Recordo que el seu objectiu, com em va dir, era reinterpretar i conferir certa plasticitat a la duresa d’aquests elements industrials, aconseguint així una mena de «resurrecció» conceptual.

D’aquesta idea de revaloritzar espais, han existit i existeixen iniciatives que s’han encarregat de restaurar immobles fabrils per convertir-se en centres culturals contemporanis, produint-se així una mena de trobada entre una arquitectura i una indústria, que semblaven haver perdut la seua funció pràctica, i l’art, com a catalitzador d’aquest procés vital energètic de l’enteniment, generador d’emocions, reflexions i accions.

Aquí a Espanya s’han materialitzat alguns d’aquests projectes que fusionen la part estructural de l’arquitectura, amb la singularitat del propi espai, i l’art. Parlem de casos com Matadero de Madrid, Tabakalera de Sant Sebastià o recentment el Bombas Gens de València, un nou centre dedicat a l’art que exemplifica com pocs el bon fer (de vegades) de la gestió privada.

La Fundació Per Amor a l’Art és la que es troba darrere d’aquest magnífic —per la faraònica restauració de l’antiga fàbrica situada a l’avinguda Burjassot de la capital del Túria, i pel seu contingut— projecte en forma d’habitacle per i per a l’art i que té a Núria Enguita, editora de la revista i editorial Concreta al costat de la castellonenca Laura Vallès, a més de comissària d’exposicions, la seua actual directora. És la pròpia Enguita qui en una entrevista recent ha confessat que la col·lecció és la base de tot aquest projecte, una col·lecció que s’ha anat gestant des de fa uns deu anys i que ha estat assessorada pel gran Vicente Todolí, que va ser director de la Tate Modern de Londres fins a 2010.

Amb les seues 1.800 peces de 140 artistes i la presència de professionals com Enguita o Todolí —encara que aquest romangui a l’«ombra»—, així com la resta de personal, el Bombas Gens és una veritable «bomba» cultural que està cridat a ser un els centres més interessants del panorama artístic nacional. Si a tot això li afegim que han programat una exposició de Bleda y Rosa per iniciar el seu camí, l’èxit està assegurat.

BLEDA Y ROSA

Geografía del tiempo és el títol de la mostra que es pot visitar en una de les cinc naus d’aquest espai rescatat fins al 19 de novembre.

El binomi format per la castellonenca María Bleda i José María Rosa, que recordem va ser mereixedor del Premi Nacional de Fotografia el 2008, és l’encarregat d’inaugurar aquesta proposta cultural en què també hi haurà conferències, grups de lectura, visites guiades, performances... Potser per a molts no tingui la menor importància, però el fet que existeixi eixa presència «castellonenca» en els inicis d’una «criatura» com el Bombas Gens resulta significativa.

Bleda y Rosa són una de les referències més destacades de la fotografia espanyola contemporània, i en la present mostra reuneixen 25 anys del seu treball fotogràfic, articulat al voltant de la sèrie Campos de batalla (un projecte iniciat el 1994 i finalitzat recentment i que es mostra al complet per primera vegada); Campos de futbol (1992-1995) (el primer projecte que va obtenir reconeixement públic i sèrie que va anunciar els eixos conceptuals al voltant dels que posteriorment girarà el seu treball); Origen (iniciada en 2003 i encara en procés), i Prontuario. Notas en torno a la Guerra y la Revolución (que va començar el 2011 i també roman obert).

Com definir el treball d’aquests dos autors que semblen ser un de sol? Quins aspectes hem de tenir en compte? Quines són les seues inquietuds? Com bé afirma Liz Wells, «María Bleda i José María Rosa busquen indicis de l’activitat humana en llocs públics. La motivació que tenen és próxima a una antropología visual, intenten revelar el que d’una altra manera podría no ser observat i cridar l’atenció sobre això».

Per aquest dos artistes, «els paisatges expliquen històries amagades que ells intenten desvelar mitjançant la investigación fotogràfica i contextual», en paraules de Wells. Per la seua banda, Nacho París és de l’opinió que tots dos «posen en qüestió, simultàniament, les possibilitats del fet fotogràfic i el problema de la Història com a construcció d’un passat unitari, però ho fan des de dins, des de la precisió técnica i formal en l’ús de la fotografia i des del rigor en la recerca histórica, usant de manera ortodoxa els processos d’investigació i les eines narratives que la fotografia i la història posen a la nostra disposició». En altres paraules, «Bleda y Rosa es converteixen (i ens converteixen) en arqueòlegs de la contemporaneïtat, imaginada com a passat ficcional», com bé escriu Paola Cortés-Rocca, qui afegeix: «L’obra dels fotògrafs està composta d’estampes que tenen una mica de descripció i de microrelat: coagulen un flux temporal que es deté momentàniament en cada imatge i que bomba cap a la següent».

ARQUEOLOGIA VISUAL

El fet de definir a Bleda y Rosa com arqueòlegs de la contemporaneïtat i dels espais no és intranscendent. Les seues preocupacions els han portat a reflexionar sobre el paisatge, la seua història i els seus mites, la seua relació amb el planeta i amb nosaltres mateixos. D’alguna manera, documenten el paisatge que perceben a través de les seues lents fotogràfiques per investigar sobre aquestes històries invisibles que van transcórrer en ells.

Resulta curiós que hi hagi aquí a Castelló altres artistes que també entenen el seu treball com una anàlisi dels espais o llocs, o els no-llocs, retratistes d’un paisatge que, com Bleda y Rosa demostren, amaga un gran significat a vegades imperceptible, o més bé suggerent. Parlo, per exemple, de Vicente Tirado del Olmo, Geles Mit, Agustín Serisuelo, Carlos Bravo, la pròpia Laura Vallès o alguns dels treballs de Pilar Beltrán i Pascual Arnal. Tots ells, ofereixen una dialéctica entre lloc, temps i memoria…, si bé en el cas de Bleda y Rosa resulta fonamental el fet que recorren «curiosament al que no es veu, al que no mostren», segons explica Nacho París.

En definitiva, si tenen oportunitat, no dubtin a visitar aquest espai únic i sorprenent que posa en valor l’arquitectura d’una època passada gràcies a la revitalització de l’art contemporani. Bombas Gens obre les portes a una altra forma de gestionar i promoure projectes culturals de primer ordre, i com diuen, el bo, si és bo, cal copiar-lo.