Javier Cercas tanca, amb la publicació d’El monarca de las sombras (Literatura Random House), un ampli cicle sobre la memòria històrica que va començar amb Soldados de Salamina i va prosseguir amb Anatomía de un instante i El impostor. Un llibre que ha definit com «bel·licosament antibel·licista». Cercas s’atreveix finalment en aquest llibre a enfrontar-se al passat franquista de la seua família, amb la figura central, que no única, de Manuel Mena, un oncle de la seua mare que es va allistar en una bandera de Falange, va combatre com a alferes provisional amb els tiradors d’Ifni i va morir durant la batalla de l’Ebre.

De nou a El monarca de las sombras inclou dos elements, la pròpia història familiar i el procés d’investigació, en el qual participen la seua dona, els seus fills, la seua mare («és la veritable protagonista del llibre») i el cineasta David Trueba, amb algunes escenes en què parla obertament de la seua ruptura matrimonial (fins que en un clímax hilarant la tensió es trenca quan exclama «què tinc jo que no tingui Viggo Mortensen!»). «Escric novel·les d’aventures sobre escriure novel·les», ha dit.

MANUEL MENA

El seu oncle Manuel Mena té carrer dedicat al poble del que Cercas es va anar als 4 anys amb destinació a Girona, Ibarhernando (Càceres). «És una història que tinc al cap des que tinc pràcticament ús de raó, una història fundacional; tinc la sensació d’haver-me estat preparant des de sempre per escriure-la i vaig creure que no podria perquè havia d’abordar el passat més desagradable, per a mi més vergonyós, de la meua família, i el poble del que he descobert que mai vaig marxar. Però per fi —explica— he aconseguit parlar dels meus orígens, que no volia explicar perquè equivocadament vaig pensar durant molt de temps que explicar-ho era justificar-ho, fins que vaig entendre que explicar aquesta història era assumir-la».

Igual que a El impostor, Cercas creu que s’ha enfrontat «al que fem els espanyols quan es tracta del nostre passat més conflictiu i més dur, en lloc d’afrontar-lo amb tota la seua complexitat i duresa, amagar-ho, edulcorar-ho, falsejar-ho per no haver de mirar-lo de front». En aquest procés, l’escriptor ha descobert que el seu avi va ser el primer alcalde franquista d’Ibarhernando i que va tenir un paper no del tot innocent en alguna condemna a mort, però al mateix temps que quan va acabar la guerra va tallar en sec amb la Falange.

EL SILENCI FAMILIAR

De fet, només la seua mare insistia en recordar la figura d’aquest jove falangista. No la mare del mort, que va rebre el seu cos amb el braç en alt i un arriba España però va acabar cremant tots els seus records. «La família queda oblidar-se, acabar amb el dolor que va suposar la mort d’un xaval de 19 anys. Era una mena d’ombra que hi era i jo volia aclarir; amb aquestes ombres carreguem gairebé tots, és sorprenent el desconeixement que tenim tots del nostre passat familiar».

Una de les lliçons de la novel·la és que el passat forma part de nosaltres mateixos, i segueix viu. «Durant molt de temps em feia vergonya que aquest fos l’heroi de la família, m’avergonyia que la meua família fos franquista, i jo no sabia fins a quin punt. Però véns d’on véns i això no pots evitar-ho. Has de fer-te càrrec d’això perquè això viu dins teu». «El passat —afegeix— no és només l’arrel del present, és part del present, sense aquest passat el present no existeix, el passat no és mort, ni tan sols és passat, és present».

Creu Cercas que en el fons la seua mare en recordar aquesta figura no glorificava al combatent sinó que lamentava el jove que hauria d’haver viscut. En aquest sentit, diu, la seva novel·la és «bel·licosament antibel·licista».

En cap cas creu Cercas que acabi justificant la causa per la qual va lluitar el seu jove besoncle, encara que sí el valor moral d’aquest. «Penso que no va morir per la pàtria, va morir per culpa d’una colla de fills de puta que enverinaven el cervell dels nens i els van enviar a l’escorxador. Un d’aquests fills de puta era Rafael Sánchez Mazas. Darrere de tot genocidi hi ha un poeta; els nens van a la guerra per paraules, per poesia, per ideals. Per això el destí d’aquest xaval és particularment trist, perquè va lluitar en el bàndol equivocat».