Com a molts altres, a JC de la Torre no li agraden les etiquetes. Malgrat això, en preguntar-li si es considera artista, dissenyador o artesà contesta que els tres noms serien vàlids per a la seua persona. «A voltes em sento artesà o fuster, a voltes dissenyador i a voltes simplement creador», ens diu.

De formació autodidacta, el borrianenc, però, confessa que va ser durant la seua època d’skater quan va començar a albirar les seues inquietuds artístiques, que van créixer en conèixer a Ed Templeton a Barcelona. «Vaig estar quasi 15 anys sense parar lligat al monopatí, i això et relaciona moltissim amb la fotografia, la il·lustració, els gràfics i els vídeos. Però sobretot qui va activar la meua vena artistica a través de llargues temporades a Barcelona va ser Ed Templeton, un skater/fotògraf nord-americà dedicat totalment a la fotografia analògica i la pintura. D’ell vaig començar a prendre notes, veure exposicions, pintar i tornar a fer fotos en 35 mm com abans feia», assenyala, per afegir que, quan va tornar a Borriana, i va conèixer a Paula Dudelsea, Angie Vera i Julia Vera, «vam decidir que era l’hora de començar amb un projecte conjunt i vam buscar un espai, l’Isósteles Estudi».

A finals de 2013 van unir forces, «i es ahí —comenta De la Torre— quan comence a creure’m qui sóc ara, a aprendre d’elles tres. Sobre pintura i pintura mural, serigrafia, lettering... De com crear projectes i de com escriure’ls, a ser pacient i dinàmic. Tindre-les al meu costat tots aquests anys m’ha ajudat a ser qui sóc a hores d’ara. Ja després van arribar Antonio Chácon, Marcos Colejas, Juan Rubio i JJ Doc, d’ells he aprés moltíssim».

Tots aquests coneixements i experiències han desembocat, en part, en l’exposició Bagatge Emocional, que es pot visitar fins al 9 de novembre al Círculo Frutero de Borriana. Aquesta mostra és, segons De la Torre, un pas endavant perquè ha materialitzat un projecte que tenia en ment i que va néixer d’«un concepte de sentiments, pes i càrrega. De cites i reflexions a través de nits de llum d’aquest estiu, i de l’aprenentatge que he anat agafant durant aquests anys. Una declaració d’amor en tota regla mitjançant el meu treball», ens explica.

Aquesta exposició és, en certa manera, una mena de retrospectiva interior que, com bé afirma el borrianenc, «he construït a base d’emocions, cites i influències d’artistes que últimament són referents per a mi, com ara Margaret Killgallen, Robert Fillou, Gonzalo Borondo, Allan Kaprow, Marcel Duchamp o Louise Bourgeois». La influència d’aquestes persones, el seu treball, l’han permès créixer com a artista i com a persona.

LA FUSTA, MEDI I FINALITAT

Certament, el seu treball amb la fusta —ens recorda que va ser fuster durant sis anys—, sorprèn. L’ús que fa d’ella d’una forma artística resulta atractiu i amb sentit, amb una clara intencionalitat. «Per a mi treballar amb la fusta de manera artística és com trobar el sant greal i poder beure’n un glop. La fusta pertany a la meua formació personal com a professional d’aquesta matèria», assenyala.

Des de fa vuit anys, sota el pseudònim d’artinwreck, aquest borrianenc transmet un missatge a través del seu treball amb la fusta, una fusta reciclada, «la que està en desús, la que ja no tenia vida i la vaig fer reviure. Sóc un amant de la nostàlgia i sembla que les coses obsoletes tenen una sensació diferent per a mi. A més, amb la fusta em sent molt lliure i cada vegada tinc idees més esbojarrades, plenes de motivació i de creativitat».