Com en tot en aquesta vida, arribat el moment, un ha d’arriscar en certes ocasions. Una cosa així va passar quan el jazz va fer acte de presència en l’escena musical mundial. El jazz era arriscat, segueix sent-ho, i això és així perquè una de les seues bases és la improvisació.

Més d’un afirma que el jazz, ahir i sempre, és la música dels músics perquè requereix un coneixement musical profund que es demostra, precisament, en aquestes improvisacions que han embogit i embogeixen a milers i milers de melòmans. Hi ha, en aquest exercici, una decisió profunda per la llibertat interpretativa. El músic decideix crear una sonoritat que no necessita de forma concreta, no vol lligams, simplement es deixa portar, viatja fins a un estat primigeni a la recerca de ritmes i melodies que potser arribin a ser arrítimiques, però que poc importen. L’important és l’atreviment, el saber-se un capaç d’expressar-se a través de la música i del seu instrument.

Jesús Gallardo em va dir una vegada que per a ell, el jazz, és ritme, improvisació i interacció. Jo diria que a tot això cal sumar-li també la gosadia per emprendre aquest camí de llibertat total, la franquesa amb què un afronta aquest repte i la sinceritat envers un mateix. Quan esmento la sinceritat ho faig expressament, ja que crec que tot músic ha de mantenir un diàleg interior sincer per conèixer quins són els seus límits o on vol posar-los. En aquest sentit, Gallardo deixa ben clar en el que és el seu primer àlbum en solitari, que de límits millor parlar un altre dia.

DISC I PRESENTACIÓ

El 31 d’octubre, a les 22.30 hores, al Teatre del Raval, el bateria castellonenc presentarà Imatges (ImatgesLiquen Records), un treball que podríem afirmar ha brollat des de les entranyes del seu autor, ja que en ell ha abocat tota la seua experiència i les seues inquietuds.

Em deia a manera de broma Gallardo que en aquest àlbum «he fet el que m’ha donat la gana». Certament, així ha estat. El que tenim davant nostre, el que escoltem, són dotze peces o més aviat 12 reptes —dotze treballs d’Hèrcules?— en què el músic experimenta a través de la percussió.

Gravat en els estudis Rockaway i amb un grafisme de Lorena Rius, Gallardo se serveix de la seua bateria, els seus platerets i altres elements per a crear diferents atmosferes, algunes d’elles molt estranyes —tot cal dir-ho—, però molt personals. Estem davant d’un món sonor únic, el imaginat o somiat per aquest músic que anhela la llibertat creativa, que aspira a crear alguna cosa pura i que (es) planteja també certs interrogants, per què no.

Aquest àlbum requereix la complicitat de l’oient, és clar. Un ha d’estar disposat a submergir-se en aquest microunivers creat en l’imaginari de Gallardo, en aquesta ment que a través del ritme, del polirritme o de l’arítmia, genera múltiples sensacions.

Cançons que desfilen per la prima línia del minimalisme, Gallardo busca nous timbres i sonoritats amb la seua bateria, i ho aconsegueix. Complex, però amb musicalitat.