Paz Castelló escriu des de petita. Així ho ha confessat en més d’una entrevista. També ha declarat que la carrera literària no és fàcil, que en més d’una ocasió es pot veure un sumit en una travessia pel desert, intentant sobreviure per arribar a aquesta tranquil·litat i orgull d’haver realitzat un treball ben fet i que aquest es vegi reconegut. Pel que sembla, tot aquest esforç s’ha vist finalment recompensat amb un dels guardons més singulars de quants se celebren a la geografia espanyola, com és el premi Letras del Mediterráneo que lliura la Diputació Provincial de Castelló.
L’escriptora alacantina ha estat, al costat d’Espido Freire, Pere Cervantes i Lola P. Nieva, una de les que han estat reconegudes el present any amb aquest premi que, cal no oblidar-ho, està al servei de la promoció turística de la província de Castelló. Com ja va dir al seu dia el president del govern provincial, Javier Moliner, «hem apostat per promocionar-nos a través d’un aparador únic: el de la bona literatura. I la bona literatura està en totes les llibreries del país i es llegeix en tots els racons. Aquest destí, el que uneix cultura i turisme a través de les millors plomes espanyoles, és Castelló».
Una d’aquestes «plomes» és Paz Castelló, que precisament va presentar aquest passat divendres, a l’Espai Cultural Obert Les Aules de la Diputació la novel·la reconeguda amb aquest mèrit en la categoria de narrativa contemporània. La que és la seua tercera novel·la pren com a punt de partida la violència de gènere, «un fracàs absolut que com a societat hem d’afrontar», tal com assegura la pròpia autora, que afegeix: «aquesta història és una reflexió de com l’efecte metralla de la violència té una ona expansiva profundament destructiva sobre l’entorn de la víctima».
EL LLIBRE
Sabina Lamer és la protagonista de Dieciocho meses y un día (Umbriel). Aquest període de temps és, precisament, el que aquesta famosa pintora establerta a Peníscola porta tancada a l’àtic on viu, ja que pateix d’una greu agorafòbia, fruit de l’estrès posttraumàtic que va desenvolupar després de ser l’única testimoni de l’assassinat de la seua millor amiga, en mig del carrer, a mans del seu exmarit.
Des d’aquell moment, Sabina és incapaç de creuar el llindar de la porta de casa, que també és el seu estudi, des d’on contempla el mar i els carrers del nucli antic de Peníscola, ciutat que va triar per desenvolupar la seua carrera professional i que s’erigeix com a gran protagonista d’aquesta obra en la qual Castelló reflexiona sobre la justícia, sobre el desemparada que pot arribar a sentir-se una persona que pateix violència de gènere, sobre el sistema judicial, sobre la venjança i la justícia moral...
Des del punt de vista creatiu, l’escriptora ha confessat que ha estat «un treball molt dur. He patit tant com la protagonista per poder plasmar tota la seua angoixa, la seua sensació de desemparament, el seu sofriment punyent, però al mateix temps també tot el seu amor incondicional, el seu sentit de la lleialtat i l’amistat per sobre de qualsevol cosa, fins i tot d’ella mateixa». Paz Castelló qüestiona en Dieciocho meses y un día.
