Alexandra Knie: «Em fascina traslladar el científic a l’artístic»

—Com vas saber d’aquesta convocatòria de residència artística a Castelló?

—Visc a València fa gairebé dos anys. Freqüento molt el Centre del Carme i vaig saber de les convocatòries aquí. Em va semblar un bon moment per reprendre i aprofundir la investigació que ja havia iniciat a Alemanya quan treballava a la universitat com a professora. Tenia moltes ganes de dur a terme una investigació científica, molt més rigorosa que em permetés contrastar i donar suport el meu treball artístic.

—Entrar al teu taller al Museu de Belles Arts de Castelló és com endinsar-se en un laboratori, des de l’obra, el suport i la presentació, absolutament tot està estudiat i enfocat a l’àmbit científic: virus, plaques petri o de cultiu...

—Vaig començar amb el tema del laboratori ja a Alemanya. Em fascinava tot el procés científic així que vaig començar observant la societat fins que un dia em vaig adonar que alguns dels comportaments i maneres de vida que es donen en la naturalesa, com el dels organismes parasitaris també es podien adaptar i assimilar en la nostra pròpia societat. Ja que actualment són moltes les institucions i éssers que viuen a costa dels altres, debilitant i empobrint-los però sense arribar a matar-los perquè viuen d’ells.

—Sembla una mica complex.

—Per a mi funciona com una metàfora, ja que aquest estat parasitari es dóna també en la cultura, en la política..., pel que no és només un concepte biològic més. Per exemple, crec que va ser el president nord-americà George W. Bush qui va dir que els terroristes eren virus, perquè poden manipular les cèl·lules sanes i així infiltrar un programa perjudicial en el sistema. Aquesta idea em va agradar com a concepte artístic, i a partir de llavors vaig començar a pensar com i amb quina tècnica podia treballar aquest tema. I encara que jo em vaig especialitzar en pintura, em vaig passar al brodat.

—Per què el brodat?

—Perquè és com una pintura però amb fils, això sí, molt més lenta per a mi, però que em permetia solucionar els problemes que em donava sempre la pintura, i deixar de qüestionar-me constantment l’ús del color.

Jo sempre he cosit i brodat, i volia trencar amb la imatge dòcil i pacient de la dona dins de l’àmbit domèstic i s’em va ocòrrer traslladar-lo al científic, que encara que a priori no té molt sentit, és un joc de contraris que em permetia crear riques textures. Així que, vaig barrejar el lli en cru, sense tractar, en mat, amb el preciosisme i el luxe que m’ofereixen els colors brillants dels brodats.

I així va ser com vaig començar a crear el microcosmos, jugant una mica amb la imaginació i les metàfores.

—I d’aquest microcosmos has passat aquí a Castelló a...

—Per optar a aquesta convocatòria al Museu, com estava escrit que tenies que presentar un projecte específic a desenvolupar, vaig saber de seguida que havia de ampliar el meu treball, sense deixar de banda el microcosmos. I s’em va ocórrer indagar en el concepte de macrocosmos, el seu oposat i complementari. Si les peces del microcosmos són de format petit, per al macrocosmos he buscat un format més gran, on destaquen sobretot els tondos.

Així mateix, com cal realitzar una investigació, vaig voler buscar un equivalent del virus en el macrocosmos, per aquest motiu em vaig decidir pels asteroides i els planetes, que també m’interessaven molt, per les seues formes irregulars, com els virus, tal com es veu a les fotos microscòpiques. D’aquesta manera, el microcosmos estaria representat pels virus i el macrocosmos pels asteroides, ja que igual que un virus són perillós si deixen la seua òrbita espacial.

—Presentes el virus, un element perillós, com una cosa bella. A què es deu?

—Per a mi els que treballen en un laboratori són una mica com a artistes, ja que són ells els encarregats de posar el contrast per veure l’estructura dels virus, perquè normalment és transparent, i sense l’ajuda dels colors no es podria veure com són. D’altra banda, quan veia a la televisió als afectats a l’Àfrica per la febre de l’Ebola, no t’imagines que això tan petit pugui provocar tot aquest horror... Si no és amb ajuda d’un electromicroscopi és impossible veure com actuen. Per aquest motiu també volia fer servir i introduir el brodat, perquè normalment és un element decoratiu, en teles, estovalles... i la gent no pensa que pugui representar i simbolitzar una cosa dolenta. Tendeix a cridar l’atenció perquè el resultat és bonic però si et dones compte, el color fluorescent que faig servir sobre el fons de lli és el que fa referència allò verinós, i adverteix del perill.

—Resulta molt difícil barrejar el brodat a la pintura?

—En els últims anys, les tècniques tèxtils han evolucionat molt. Abans eren com més agressives però a poc a poc s’han anat transformant. Sempre m’ha agradat molt la moda, cosir... però com a pintora penso en imatges, quadres... Així, un dia vaig pensar en fusionar les dues tècniques. Per exemple, els detalls i les textures dels asteroides i planetes d’aparença erosionada, a causa no solament dels xocs o explosions, sinó també pel pas del temps, està perfectament reflectit en el brodat a mà. Un treball molt més ardu i lent al que s’aprecia en els virus brodats majoritàriament a màquina.

En algunes peces pinto i després brodo sobre la pintura. Això és una cosa nova que he començat a desenvolupar aquí a Espanya. A més, estic fent ús d’un acrílic més líquid i fluid, amb molta aigua, la qual cosa provoca que hi hagi una altra contraposició amb la textura que em proporciona el brodat, més concreta, no així la de la pintura.

—Des de la teua perspectiva, què podries dir-nos de Castelló com a ciutat artística?

—Em va sorprendre enormement que a Castelló hagin centres com el Museu de Belles Arts o l’EACC. No m’ho esperava. Són molt importants i grans, en el cas del Museu. En Paderborn, que és d’on vinc, no hi ha espais així. Ara que sóc aquí, he de dir que hi ha molt moviment.