Diu Vicent Carda que en els últims anys la seua obra s’ha centrat en construir una línia imaginària que separa el cel i la terra. Aquesta línia horitzontal imaginària és la que li permet reflexionar aspectes tan diversos de la vida com el silenci, la nostàlgia, el dol, el no res....

La construcció d’aquesta línia és la que l’ha portat a aprofundir en una altra imatge o metàfora més profunda del que molts poguessin imaginar. Ens referim a aquest acte, potser simple però sempre enigmàtic, de mirar per una finestra, un treball que presenta a la galeria espacioBRUT, a Madrid i, precisament, amb el títol Tras la ventana.

A l’artista borrianenc li ha suscitat un gran interès aprofundir en aquest espai o paisatge «vetllat», i per això s’ha servit de paper vegetal que superposa en el paper dibuixat. Prenent prestades les seues pròpies paraules, «tot això és un joc o una il·lusió òptica, una mirada a través de la finestra, una transformació de la pintura i el dibuix, una mirada que el travessa i el dilueix, produint una singular paradoxa entre l’aparença i la realitat». Així, assegura Carda, «les obres resultants plantegen una visió de l’imaginari, ens acosta aquest horitzó però al mateix temps ens allunya». Com veuran, tornem a estar davant d’una d’aquelles eternes paradoxes que han marcat i marquen la vida contemporània.

Després d’El silenci de l’horitzó, Vicent Carda ha virat el seu rumb per a interposar aquest filtre (el vidre) que, com bé assegura Braulio Rodríguez, d’espacioBRUT, «vetlla els pensaments», i «fa difícil discernir el que es veu del que es pensa en mirar per la finestra». És aquí quan el mateix Carda es pregunta i ens pregunta: «Quantes vegades hem mirat per la finestra com a acte reflexiu, sense buscar res, veure res». Aquestes finestres ens serveixen, per exemple, com obertures o simples possibilitats d’alguna cosa que no sabem del cert què significa, és un somiar desperts o un simple record.

PENSAR I MIRAR

A la dotzena d’obres, acrílic i guaix sobre paper canson i paper vegetal, que presenta Carda en aquest espai expositiu madrileny, «es veuen camps infinits, que mostren una visió imperfecta i subtil del que s’ha après, del que s’ha caminat, del que s’ha viscut o del que s’ha somiat», tal com explica Braulio Rodríguez. Raó no li falta, ja que podem veure, i sobretot sentir, que en aquestes peces de colors negre, blanc i tons de gris, però també blau, groc, vermell o verd —de nou, una altra contraposició—, hi ha un diàleg molt personal i íntim. Precisament, Vicent Carda reconeix que «aquests dibuixos han estat concebuts com un diàleg amb mi mateix. Constel·laciones de línies, taques que dibuixen espais per a crear horitzons, aquest horitzó que és la suma de moltes coses que es mantenen unides i que és vist aquí des de la finestra».

En les seues reflexions, el de Borriana arriba a nomenar al poeta nord-americà Wallace Stevens, que va dir: «No sempre és fàcil notar la diferència entre pensar i mirar per la finestra». Amb això, Carda pretén visibilitzar la importància de la memòria, aquesta memòria en la qual estan presents la innocència de la infància i el desenvolupament del nostre intel·lecte, així com aquesta maduresa gradual en la qual establim la nostra particular relació amb el món.

Fins al 14 de novembre es pot visitar aquesta exposició a espacioBRUT, a la capital madrilenya. Una oportunitat més per delectar-se amb la serenitat d’una obra d’absències i presències.