«La bona literatura ha de provocar emocions»

—Tenint en compte allò del «poder de la paraula», és la literatura, polèmica per definició?

—La bona és lliure i, per tant, aliena als convencionalismes ètics i morals de cada època, que és el que la fa polèmica, perquè qüestiona al poder, que és sempre qui imposa a cada moment la seua moral particular. Pío Baroja, per exemple, es va negar a prologar el Pascual Duarte de Cela perquè temia que Franco li fiqués en la presó i avui és un novel·la que s’estudia en Batxillerat.

—Segons el seu criteri, quins diria que són els llibres més polèmics de la història? I per què? Què els fa ser tan controvertits?

SEmDL’origen de les espècies, de Charles Darwin, en posar en dubte la concepció cristiana de la creació del món, enfrontant la ciència a la fe. El manifest del Partit Comunista, de Karl Marx i Friedrich Engels, en ser considerat com el tractat polític més influent de la història —va ser publicat en 1848 i vetat en països com els Estats Units—; Els 120 dies de Sodoma, del Marquès de Sade: la seua panòplia d’abusos i perversions sexuals ho va convertir en un dels llibres més censurats —escrit en 1785, a Anglaterra no es va poder imprimir fins a la dècada de 1950—; El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, pel retrat descarnat de la hipocresia de la societat victoriana que va aixecar butllofes en 1890, i per ser pionera a acceptar l’homosexualitat —avui és un clàssic—; L’amant de Lady Chatterley, de D. H. Lawrence, amb aquests amors explícits entre una dama i el seu jardiner que van provocar tal escàndol en 1928 que es va decidir prohibir la novel·la.

—Intueixo que hi ha més, no?

SEmDLolita, de Vladimir Nabokov, publicada en 1955, el culte pedòfil Humbert Humbert s’enamora de la seua descarada i un punt ordinària fillastra de 14 anys —va ser censurada a Europa encara que la crítica dels Estats Units la va salvar—; 1984, de George Orwell i Un món feliç, d’Aldous Huxley, perquè plantegen un futur on el poder que tot el veu, el Gran Germà, aliena a l’individu, l’enganya i el sotmet als seus interessos, distopies que encara avui aixequen butllofes; La Guerra dels Mons, d’H. G. Wells, perquè aquesta invasió dels marcians a la Terra va suposar un dels primers exemples de la teoria de vida extraterrestre —Orson Welles va provocar el caos a Nova York en radiar-la—; La cabanya de l’Oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe, i Matar un rossinyol, de Harper Lee. En 1852 la primera va plantejar la immoralitat maligna de l’esclavitud. El seu impacte va ser tal que es va convertir en el llibre més llegit del segle XIX al costat de la Bíblia. Més de cent anys després, en 1960, Matar un rossinyol es va convertir en un altre al·legat contra la desigualtat racial. I va guanyar el Pulitzer.

—Seguim?

—La Bíblia. Encara que ja s’hagi superat, la seua traducció li va costar a Luter en el segle XVI l’odi de l’Església Catòlica. Per la mateixa època, Fray Luis de León va ser a la presó per atrevir-se a traduir alguns passatges bíblics com El cantar de los cantares. Incloc també Els versos satànics, de Salman Rushdie, un dels llibres més odiats de l’Islam perquè qüestiona la figura de Mahoma, les seues esposes i de tot el que la religió oriental professa. Publicat en 1988, es van cremar llibres públicament i van intentar assassinar al seu autor.

—Des del seu punt de vista, deu la literatura incomodar, en el sentit de remoure alguna cosa en la societat?

—La bona literatura ha de provocar emocions. Incomoda quan s’avança a les convencions de la seua època, però que ho faci no garanteix la seua qualitat. El Petit Príncep és gran literatura i no incomoda a ningú, però sí que emociona.

—Després de participar una edició més en l’ENDEI, a l’hora de publicar un manuscrit, què és el que busca? En què es fixa en primer lloc?

—Principalment, que no m’avorreixi, que m’interessi i que estigui ben escrit.

—Quin diria que és el llibre del seu catàleg més impactant?

—El llibre més important que he publicat és El Quixot, il·lustrat a color en dos toms per Miguel Ángel Martín, en edició de Pollux Hernúñez i Emilio Pascual. Ningú va entendre en la seua època la gran obra de Cervantes fins que els anglesos van descobrir la seua importància en el segle XVIII. Fins al segle XIX Espanya no es va assabentar de la seua enorme qualitat i avui ja l’ha oblidat. La meua edició és per a mi tan important perquè va estar a punt d’arruïnar-me. Em va salvar una empresa de Castelló, Balearía, que em va comprar un lot com a regal de Nadal. Va ser l’any del 400 aniversari de la mort de Cervantes, que a Espanya a penes es va celebrar per falta de pressupost.

—El mercat editorial actual cerca únicament aquells llibres que suposin un ‘boom’ de vendes?

—El mercat no ho sé. Jo no. Cal compaginar les vendes i la qualitat per a crear lectors amb gust i bon paladar. Seria convenient que l’Administració posés en marxa un pla per a protegir al lector, similar al que ha aplicat al linx, que ha donat molt bons resultats. La desinversió en educació i cultura del 84 per cent en els últims anys ha propiciat un avanç radical del bestseller, que empobreix el mercat i, la qual cosa és pitjor, el país.

—Fent un cop d’ull enrere, i tenint en compte el vast coneixement que té del gremi, quin editor/a creu que ha arriscat més al nostre país?

—Actualment els que continuen publicant literatura escrita en espanyol, en un panorama on és més fàcil trobar un autor nòrdic que un clàssic contemporani nostre, la qual cosa demostra que els països nòrdics promocionen i subvencionen a Espanya la seva cultura més que nosaltres la nostra. És una cosa insòlita en la resta de l’Europa civilitzada. Anys enrere crec que va ser molt rellevant la labor d’editorials com a Anagrama, de Jorge Herralde, i Tusquets, de Beatriz de Moura.

—Per finalitzar, algun consell per a un autor novell? Què hauria de fer algú que vulgui publicar un llibre avui dia en aquest món editorial tan complicat a priori?

—Que llegeixi molt, que no pari de llegir mentre escriu. La resta ja vindrà per afegiment.