Hi ha un escriptor a Espanya que viu actualment un moment de gràcia. El seu nom és Santiago Lorenzo i amb la seua última novel·la Los asquerosos (Blackie Books), està rebent multitud d’elogis. Al Premi Cálamo, afegeix el guardó Los Libreros Recomiendan 2019, certamen que organitza CEGAL (Confederació Espanyola de Gremis i Associacions de Llibreters), i que rebrà durant la celebració de la Fira del Llibre de València aquest pròxim 27 d’abril. No podíem deixar passar l’oportunitat de conversar amb ell aprofitant la seua visita a terres llevantines.

—No sé quina serà la teua opinió, però quan un llegeix en diferents mitjans que Los asquerosos és una de les millors novel·les de l’any, i observa els diferents premis que ha collit… Aclapara o espanta? Creus que tals reconeixements poden afectar els teus pròxims treballs?

—Mai sabrem quina és la novel·la de cap any. Uns pocs estan dient que aquesta. Només se m’ocorre dir-los que mil gràcies. Intento convèncer-me que hauria d’estar aclaparat i espantat, tot al mateix temps. Però no ho aconsegueixo, possiblement perquè estic molt poc convençut que sigui veritat.

—Diversos crítics han remarcat aquest estil «antic» però que resulta «modern», la qual cosa em porta a preguntar-me si has trobat l’equilibri perfecte per a engendrar la novel·la perfecta, encara que no sé si existeix una novel·la perfecta ni si és necessari que existeixi.

—Jo és que parlo així. Amb una cosa pedantesca que va de chufla. En tot cas, una novel·la perfecta mai vindria a compte de la semàntica. El que sí que passa és que amb un mecanisme tan perfecte com aquest castellà nostre, l’antic es renova cada dia, i el modern es queda antiquat a cada moment.

—Molt s’ha parlat del llenguatge, de la pobresa del llenguatge en algunes novel·les espanyoles actuals. En el teu cas, fas ús d’un llenguatge ric, que no complex (o no és la seua totalitat), assilvestrat i lliure també, amb multitud de neologismes divertits. Encara que la història és fonamental, li concedeixes gran importància al llenguatge. O m’equivoco?

—A mi el castellà em recorda a una gran botiga de joguines en la qual pots agafar qualsevol cachivache, portar-te’l a casa, jugar amb ell i fins i tot trencar-lo per a veure què porta dins. I tornar l’endemà a la botiga per a fer el propi una altra vegada, i una altra i una altra… Una ganga.

—Aquesta espècie de Robinson Crusoe contemporani, que és el protagonista d’aquesta història, ens fa reflexionar ineludiblement sobre l’exacerbat consumisme d’avui. Duus a terme una fèrria crítica cap a la societat ampul·losa i opulenta. Som nàufrags? Hem fracassat en aquest intent per viure de forma harmoniosa en comunitat?

—Hi ha molta gent que viu instal·lada en el consumisme bobaina. Ha de ser un gran aclaparament. Em cansa molt només pensar en aquesta forma d’estar, que sempre és una forma de vida que gira entorn de comparar els béns propis amb els béns dels altres. Alguna cosa que ha de ser esgotador, una fatiga, una llauna. Una equivocació reiterada, actualitzada dia a dia. Ho deixaré perquè m’estic estressant.

—És necessari arribar a l’extrem d’apunyalar a un antidisturbis per a canviar de mentalitat, per a adonar-nos de la incongruència regnant avui? O simplement embogir a la manera quixotesca per a sentir-nos lliures?

—Qualsevol cosa xunga que ens passi és (a part d’una cabronada) una gran ocasió per enganxar cops de volant. De vegades, per a bé. Per agitar el pot de pintura que s’estava quedant endurida. Para’t a pensar-ho: la de successos gloriosos que han sorgit a partir d’episodis luctuosos. Parlo de qüestions purament personals. Ni t’explico si ens anem a la Història de la Humanitat.

—De Los asquerosos han arribat a afirmar també que és un Walden modern. En cert sentit, és una crida a valorar de nou l’essencial, la nostra relació amb la naturalesa i amb un mateix, no?

—El primer seria salvar les distàncies (que a mi em deixen bastant mal si se’m compara amb un tipus com Thoreau). A partir d’aquí, sí que cal dir que Los asquerosos riu dels subjectes que s’encomanen desbocadament a les màquines, als bancs, als cotxes-tanc, a la profilaxi i a l’anestèsia. Això de treure a relluir això de la qualitat de vida em sembla una formulació perillosa esgrimida per gent que vol vendre coses que no valen per a res.

—Qui són (som) els perdedors/fastigosos avui dia? Ho pregunto tenint en compte el que va dir Kiko Amat: «Los asquerosos està replet d’ira justiciera».

—No em canso de repetir que tots som candidats a fastigosos. El nostre nivell d’acte-vigilància juga gran paper, en canvi. Que acabar caient en la brutícia només ens portarà problemes. No juguem contra nosaltres mateixos, no tirem pedres contra les nostres pròpies teulades.

—L’humor és fonamental en aquesta obra i intueixo que ocupa un lloc privilegiat en el teu dia a dia. Creus que hem perdut el costum de riure’ns, encara que sigui de nosaltres mateixos?

—Mai hem tingut més motius per a riure’ns que ara. Aprofitem-nos.

—En la teua opinió, i vist el vist, la literatura és compromís o pur divertiment?

—És tot això, i per això és tan al·lucinant usar-la. Ficar-se en ella, mare generosa. Una divertida manera de compromís, si més no amb un mateix i amb la seua obligació de passar-li-ho bé.

—El protagonista llegeix, en la seua solitud, llibres de la col·lecció Austral. Em pregunto quins llibres llegiries tu si estiguessis en la seua mateixa situació. Podries donar-me quatre o cinc títols dels teus «imprescindibles»?

Luces de bohemia, Werther, algun de Noël Burch, els poemaris d’Eduardo Fraile Vallés. Però els llibres són per a llegir-los una vegada, dues com a màxim. Si em veiés sol, com el protagonista de Los asquerosos, no em portaria cap dels citats. Els agafaria nous, a veure de què anaven.