Trenta anys de recerca, de risc, de crisi, de passió i incessant lluita, de reconeixement. Trenta anys de teatre, però no un teatre qualsevol, més aviat un teatre canviant, sempre inquiet, compromès. Visitants complirà el 12 de maig trenta anys. Ni un més, ni un menys. Tres dècades dedicades a la renovació d’un llenguatge artístic, a la seua exploració. No han estat anys fàcils, sobretot aquests últims, però segueixen aquí, amb força, reinventant-se constantment.

Tomás Ibáñez i Sònia Alejo, dos dels representants de la companyia, van visitar la redacció de Mediterráneo per a fer un repàs d’aquest període fructífer encara que no exempt de petites vicissituds que els van sumir en certs dubtes sobre la continuïtat d’un projecte que, davant la seua sorpresa, ha aconseguit una xifra de la qual pocs poden presumir. «Quan vam començar amb la companyia, haig de ser sincer i dir que no esperàvem estar aquí 30 anys després», confessa Tomás Ibáñez, per a afegir que «tampoc t’ho planteges, quan estàs en l’inici, la teua energia i il·lusió es basa en la construcció d’un text, de començar la producció, de constituir l’empresa, i després de trobar el lloc de presentació del teu primer espectacle. No penses quant temps pot durar això».

En preguntar-los sobre Visitants, sobre en què podria convertir-se aquest projecte que van crear al 1989, tots dos coincideixen en definir-lo com «un projecte que va creixent, modificant-se, transformant-se a través del temps», encara que, prossegueixen, «l’essència es manté, l’essència de treballar per les arts de carrer, de fer treballs de recerca, de treballar al límit, de buscar nous llenguatges, de no conformar-te amb el que has fet per a buscar altres formes d’arribar al públic».

Tant Ibáñez com Alejo són conscients que el context varia sempre, i que això pot fer que el treball sigui més fàcil o molt més complex. «En tots aquests anys entren en joc moltes variables sobre com presentar el que estàs fent, com viure d’això, haver de buscar altres treballs per a poder sobreviure... Hi ha moments en què arribes a replantejar-te la teua pròpia existència», adverteix Ibáñez, i continua dient: «Un treball com el nostre, de creació, d’estar tot el temps enfront del públic i buscant noves maneres d’enfrontar-te a ell t’exigeix molt i sempre no estàs al mateix nivell». En aquest sentit, Alejo comenta que són precisament aquests moments en els quals es van replantejar com prosseguir. Aquestes petites «crisis» les van veure com a autèntiques oportunitats, i «han coincidit normalment amb els canvis que s’han dut a terme en la companyia, variant la forma de funcionament, el tipus de creació que anàvem a fer… La nostra línia artística ha anat canviant en relació a aquests moments d’inflexió», explica la també dramaturga, guanyadora del premi Escalante i del Premi de la Crítica Valenciana 2018 en la categoria de Literatura Dramàtica per la seua obra La vida inventada de Godofredo Vila.

Sobre quins moments han estat claus en aquests trenta anys, els dos coincideixen: «Sabent que tots els nostres espectacles són imprescindibles, evidentment hi ha moments que destaquen El primer coincidiria amb la nostra primera peça teatral, Hugostein. Un altre moment seria La família Vamp, que avui dia està considerat un clàssic de les arts de carrer per tot el que va aportarLa família Vamp: les coreografies en xanques, la dramatúrgia itinerant, el concepte d’un escenari sota els teus peus, el teatre físic combinat amb una dramatúrgia assequible…». També destaquen l’evolució de Famdefoc o la peça Escultures humanes, en la qual van apostar per un teatre «molt més reflexiu, de contenció de moviment, de donar prioritat a la imatge, més que al moviment i a la festa», assenyalen. Després van venir els espectacles de gran format, com a Confluències, un encàrrec per a la celebració de la capitalitat cultural de Salamanca 2002, i en contraposició a això va aparèixer Viatgers, i més espectacles que han fet de Visitants tot un referent a nivell europeu del teatre de carrer, fent d’ambaixadors de la Plana allí on han actuat. Visitants ja són part de la història cultural de la nostra província, d’Espanya, i això hem de reconèixer-ho, hem de valorar-ho com cal. Des d’ací, els desitgem molts anys més, pel bé de la cultura, de tothom.