La vigència de ‘El Quixot’ demostra per si sola la seua condició d’obra mestra de la literatura. La novel·la de Miguel de Cervantes continua inspirant a mil i un autors que la reinterpreten, l’esmenten, acudeixen a ella a la recerca de consol o centellejos de genialitat... ‘El Quixot’ és immortal, una meravella de la història universal que continua sorprenent lectors de tot el globus terraqüi, com a l’argentí Juan Simeran, autor d’una nova versió, si és que això és possible, del clàssic cervantí.
El chévere venturante mr. Quetzotl de Arisona podria ser considerada pels més puristes una gosadia. Certament, el seu plantejament és atrevit, molt, però no per això hem de restar-li cap mèrit a aquesta espècie d’actualització del Quixot que ha dut a terme l’escriptor porteny i que aquí a Espanya ha decidit publicar l’editorial castellonenca La Máquina que hace Ping, al capdavant de la qual es troba Cristian Arenós. Tots dos van visitar la redacció de Mediterráneo per a parlar-nos d’aquesta singular obra que en breu es presentarà, després de fer-ho en la llibreria Argot, a Madrid i Barcelona.
En iniciar la nostra conversa, Cristian Arenós ja ens assenyalava una dada a tenir en compte abans d’endinsar-se en la lectura d’aquest llibre: «Estem davant una història molt divertida, molt graciosa, tremendament graciosa, però no és un acudit ni un joc. Aquesta és una història molt potent i que està molt documentada», per a afegir després que, «transcriu realment totes les essències del ‘Quixot’». Lògic, per tant, que li preguntés a Simeran què li va induir a reinterpretar el ‘Quixot’ i com ho va fer, en què es va basar. Poc va trigar l’autor argentí a dir-me que, en realitat, la pregunta que un hauria de fer-se abans de res és: per què el ‘Quixot’ és graciós? Quin és l’humor del ‘Quixot’? Què és el que passa? Sobre aquest tema, ell mateix contesta: «Tots donem per descomptat que el ‘Quixot’ és graciós, que passen coses absurdes en aquesta història, però què és l’absurd?». Després d’intercanviar alguna que una altra impressió, arribem a la conclussió que aquesta no és una pregunta tan fàcil de contestar perquè, en realitat, «l’absurd o el graciós del ‘Quixot’, el que li passa al ‘Quixot’, és que en un lapse molt curt de temps tota la biblioteca que ell té esdevé obsoleta, o sigui, no correspon i no reflecteix la realitat que ho circumda». A què es refereix exactament Juan Simeran?
CANVI DE PARADIGMA
L’escriptor de Buenos Aires ens assegurava durant la xerrada que existeixen al llarg de la història moments clau en què tot canvia. A vegades, aquesta transformació és gradual i es desenvolupa en un ampli període de temps. Unes altres, per contra, apareixen de forma abrupta, gairebé sense que ens adonem. I això què té a veure amb el ‘Quixot’ i amb Cervantes? Per a Juan Simeran, la novel·la cervantina «és un portent perquè en aquest espai tan curt de temps que es va produir entre les novel·les de cavalleria i la publicació del ‘Quixot’, un període de tot just 20 anys, es produeix un canvi de paradigma molt radical, un canvi que també veig en aquest impás del segle XX al XXI».
En certa manera, Simeran va trobar un paral·lelisme entre aquestes dues èpoques, la del Quixot i la nostra, i gràcies a aquest paral·lelisme va poder treballar en una història que, «encara que pugui sonar bàrbar, vaig escriure amb facilitat». La senzillesa amb la qual ordia la història de mr. Quetzotl ve donada pel sistema que va utilitzar, prenent «els capítols del ‘Quixot’, d’un en un, transcrivint el corpus del qual ell abeura, és a dir, la literatura medieval la transcrivia a la literatura de ciència-ficció del segle XX». Com bé assenyalava Cristian Arenós, en aquesta història, «el protagonista no s’ha tornat boig per llegir novel·les de cavalleries sinó per haver llegit novel·les de ciència-ficció del segle XX».
La història d’El chévere venturante mr. Quetzotl de Arisona es desenvolupa a mediats i finals d’aquest segle XXI, de manera que estem davant una novel·la que podria considerar-se dins del gènere de ciència-ficció, encara que una novel·la de «ciència-ficció 2.0», en paraules de l’editor de La Máquina que hace Ping.
Les situacions còmiques es produeixen, per exemple, en veure com nomenen cavaller a mr. Quetzotl en un motel de carretera de la interestatal 8 en Arisona, o en comprovar que la seua armadura és una samarreta del Barça amb el dorsal 10 i el cognom Messi, figura, per cert, convertida en una espècie de mite o símbol del qual se sap més aviat poc, o gairebé res, però que idolatren com si d’un déu es tractés. Així, aquesta samarreta/armadura es converteix en un element màgic.
UNA ALTRA SIMBOLOGIA
A través d’aquestes pàgines, Simeran s’endinsa en terrenys que sempre li han estat propicis o, més aviat, del seu gust, com el parlar i criticar l’actitud paranoica d’algunes societats com l’estatunidenca, que exemplifica clarament un totalitarisme que a Sud-amèrica continua vigent d’alguna manera. En aquest sentit, l’autor argentí se’n riu de tot això, i va més enllà.
Un dels aspectes més destacables d’aquesta novel·la —potser el més destacable— és el seu llenguatge. «És molt potent en aquest nivell perquè fa un exercici de prospecció lingüística», indica Cristian Arenós. A què es refereix? Senzillament al fet que està escrita «en un espanglish prospectiu». Simeran ha fusionat diferents accents, vocables i formes del llenguatge de diferents racons del continent americà —de Miami, Mèxic, Colòmbia, Cuba, Perú...—, creant per tant un nou llenguatge que, sent espanyol, en realitat és una altra cosa, la qual cosa ofereix, al seu torn, una altra reflexió sobre el possible futur de la parla hispana. Qui sap si en 50 anys tots parlarem un idioma semblant! Això sí, una recomanació: «Per a una primera lectura, millor en veu alta, així un aprecia els matisos de cada frase», expliquen tant Simeran com Arenós.
Sectes, cartells publicitaris que fan de molins, vehicles tot terreny en lloc de cavalls, samarretes de futbol en comptes d’armadures... La ciència-ficció, ens diu Simeran, hauria de generar un «sentit de meravella» i la realitat que planteja en aquesta novel·la es fixa en això, en meravellar al lector. Ara depèn de vostès, de la seua lectura.
