«Certa convicció és necessària per a poder llegir, no em sembla que es pugui llegir si un no creu que hi ha una veritat a partir de la qual es llegeix». El mestre Ricardo Piglia compartia aquesta reflexió en una de les seues xerrades en la Universitat de Princeton i que recull La forma inicial (Sexto Piso), llibre del qual un extreu mil i una cites i anotacions. Igual que a molts artistes, científics i filòsofs, Piglia posseïa una consciència més aguda de la condició humana, així com una capacitat per trobar les paraules justes per a establir un diàleg més intens i significant. En aquest cas, assegura que un no pot llegir si no creu que existeixi algun centelleig de veritat en allò que llegeix. Certament, totes les històries de ficció tenen una mica de no ficció, i viceversa, perquè, com també es preguntava Eduardo Halfon, per ventura no són els personatges una extensió del mateix narrador, dels seus desitjos, anhels, pors i flaqueses?
En totes i cadascuna de les nostres lectures busquem un tret que ens identifiqui en elles. En cert sentit, rastregem. «Em sembla que un llegeix perquè creu en certes coses, perquè té certes hipòtesis, part de cert tipus de veritat», explicava Piglia. La nostra memòria visual així com la de temperatures i olors, textures i matisos juga un paper important en tot això, són una d’aquestes veritats que esperem, encara que sigui de forma inconscient, trobar en aquestes històries en les quals decidim submergir-nos, abadonant-nos per complet a la seua arbitrarietat. Però, llegim únicament per a veure’ns reflectits, per a empatizar o buscar consol, per a sentir-nos menys sols? Sí i no. Llegim perquè la lectura, la bona lectura, ens sacseja, ens delecta, perquè en ella hi ha bellesa i també ens exigeix. Llegim perquè en llegir podem viatjar física i mentalment.
Michel Butor deia que viatjar és escriure, perquè viatjar és llegir. Com cada estiu, gosem recomanar una sèrie de lectures que, precisament, incideixen en aquesta cerca de la «veritat» i ens conviden a recórrer llocs, tant geogràfics com espirituals. Són llibres que reclamen tota la nostra atenció, el llenguatge dels quals, prenent prestades les paraules de Myriam Moscona, «és una pell» que cada autor frega contra el lector. Són llibres que ens permeten albirar, en part, l’essencial de l’ésser.
RECOMANACIONS
Des que iniciessin el seu periple com a editors, amb una espècie d’avarada en l’ENDEI de Castelló —Encuentro Nacional de Editoriales Independientes—, Malas Tierras s’ha convertit amb tot just tres llibres en el mercat en un dels nostres segells fetitxe. Robert Stone, Chris Offutt i ara Sara Gallardo són els noms d’un catàleg que apunta maneres. El de l’escriptora argentina, que romania en una espècie d’oblit, és digne d’esment per la «recuperació» de la seua novel·la Enero, obra que va ser publicada en 1958 i que escriptors que admiro com Selva Almada, Samanta Schweblin o el mateix Ricardo Piglia van reconèixer era un referent per a ells i la seua literatura. Amb tals credencials, difícil és rendir-se davant aquest relat rural que no és tal cosa, o no ho és en tant que Gallardo «subverteix i depassa la tradició literària rural argentina i la seua visió utòpica del camp», com afirmen des de la pròpia editorial.
Lena y Karl Lena y Karl(Blackie Books), de Mo Daviau, suposa tota una sorpresa pel divertiment que un troba en les seues pàgines. Aquesta òpera prima respon a una pregunta que molts de nosaltres, per no dir tothom, ens hem fet alguna vegada: Si poguessis retrocedir en el temps i veure algun concert del passat, quin triaries? Els amants de la sèrie televisiva Dr. Who o de la novel·la de Nick Hornby Alta fidelitat trobaran en aquesta lectura autèntic plaer gràcies a les peripècies d’un tipus anomenat Karl que troba un forat de cuc en el seu armari que li permet viatjar al passat. Així, després de perdre a un amic en 1980, li demana ajuda a Lena, astrofísica i fan de la música indie-rock. Llibre plagat de referències musicals, però en el qual hi ha molt més.
També existeix un rerefons una miqueta pertorbador en Los hombres de Rusia, de Reinaldo Laddaga. L’editorial Jekyll & Jill continua celebrant amb alegria l’ocurrència amb uns títols que són sempre enigmàtics, plaents, estimulants. Situant l’acció en un zoològic inundat a Florida, un comando de combatents místics, cerca restaurar el que ells consideren l’«ordre» a través de la violència. Aquí hi ha provocació i propaganda, excessos, elements propis d’una societat marcada pel despotisme exacerbat. Diuen que existeix una mica de profètic en tot el narrat aquí. Esperem que aquests lectors s’equivoquin, pel nostre bé, ja que estem davant una al·legoria dels perills reals d’una extrema dreta, si bé Laddaga la caricaturitza aconseguint construir un relat gojós, de gran erudició, que ofereix una mirada lúcida sobre el pensament actual.
Malgrat no ser una novetat, En islas extremas (Volcano), d’Amy Liptrot mereixia la nostra atenció perquè dos dels millors prescriptors que conec recomanaven la seua lectura no fa molt. Estem davant un llibre de memòries «sobre viure en els límits, sobre la capacitat de la naturalesa per a renovar l’esperança i restaurar la vida», en paraules de l’editorial madrilenya que va sorprendre en 2017 amb aquesta obra que The New York Times va definir com «una sort de diari personal de les Òrcades —la seua geologia sobrenatural i la seua història mística—, des de la perspectiva excepcional d’algú que és alhora nativa i estrangera en aquelles terres». I de les Òrcades viatgem fins a la capital francesa, París, de la mà d’Henri Calet i El todo por el todo (Errata Naturae). Amb el subtítol «París calle a calle», som testimonis d’aquest París que va fotografiar Robert Doisneau o va recrear el cineasta Jacques Becker. Un llibre que expandeix la mirada del flâneur.
MÉS I MÉS LLIBRES
Mejor productor (Libros Walden), de James Robert Baker, autor de culte i poc conegut per aquests latituds havia d’aparèixer en aquest llistat. Escriptor de ficció transgressiva, altament satíric i una de les veus més importants en la literatura gai, es va llevar la vida amb 51 anys, en 1997, deixant llibres sorprenents com aquest, una novel·la on ofereix una sàtira despietada i hipnòtica del món del cinema a través de la vida de Shark Trager, el Rei Mides del Hollywood dels anys 60, 70 i 80, del seu naixement en un autocinema al seu ascens meteòric al cim de Hollywood i el seu posterior descens als inferns. Com assenyala Guillermo Alonso en el seu pròleg, «Mejor productor parla d’aquests anys coberts de pols blanca en els quals Hollywood va ser capaç del millor i el pitjor de la seua història», i ho fa amb una estructura narrativa allunyada del convencional, reptant al lector en tot moment. Un autèntic descobriment.
Un altre descobriment, o redescobriment més aviat és el que ha dut a terme La Navaja Suiza amb l’escriptora valenciana, i molt lligada a Castelló, Concha Alós. En aquest mateix suplement ja vam abordar aquest, per a nosaltres, esdeveniment editorial, doncs la lectura de Rey de gatos. Narraciones antropófagas ens permet conèixer millor a una de les autores més singulars de la història de la literatura espanyola recent, com també ho va ser Carmen Martín Gaite, de la qual ara Siruela publica Todos los cuentos. Així, en un sol volum, l’edició del qual i el pròleg signa José Teruel, el lector pot gaudir de tots els seus relats curts, des de la seua primera joventut fins als últims anys de la seua vida. En paraules de Teruel: «El conte va ser un gènere decisiu en la formació de l’escriptora de Salamanca i el va conrear, amb major o menor intermitència, al llarg de tota la seua singladura. El fil de continuïtat de la seua narrativa breu va ser l’estranyesa davant el quotidià. El conte va respondre al seu amor per tot l’inaprehensible, per atendre un tros de vida irrellevant i per explorar-lo de forma pausada».
Acabem amb altres dos llibres suggeridors, poderosos. D’una banda, La cartilla militar (Las afueras), de Max Frisch, i per un altre Ensayo y error Benidorm. El primer, i com ja ens té acostumats el segell editorial barceloní, és clarivident. El lector assisteix a un potent al·legat contra el militarisme en primera persona, perquè és el propi Frisch qui narra la seua experiència en el servei militar, un període buit, mancat d’heroisme. El segon llibre és un artefacte irreverent, a manera d’assaig publicat pels sevillans Editorial Barrett, en el qual participen des d’arquitectes a escriptors, cineastes i músics, per a oferir la seua particular visió sobre una de les ciutats més estranyes de la geografia nacional, fins al punt de donar-li la volta a aquesta imatge de ciutat hortera, rància i decadent. Fascinant.
